_
_
_
_
_
Marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Ases de tota mena

Cal que un bon escriptor sense premi públic ni literari continuï la tradició de Pope i rebenti tot el que es pugui rebentar

Un dels 'Caprichos' de Goya (El asno ilustrado o apología del asno), en què apareix un burro suposadament savi.
Un dels 'Caprichos' de Goya (El asno ilustrado o apología del asno), en què apareix un burro suposadament savi.

Ja va tenir mala sort Duns Scotus, filòsof de la baixa edat mitjana, pel fet que la paraula dunce, que es pronuncia com Duns, vagi passar a la llengua anglesa amb el significat metafòric d’“ase”, val a dir, un burro en matèria d’intel·ligència. Va ser un invent dels filòsofs anglesos del segle XVI, que creien que seguir la doctrina de Duns Scotus era cosa de ximples, o d’ases, i no de gent assenyada.

Ho sabia de sobres, això, el fenomenal Giordano Bruno, que, recollint algunes de les tesis del medieval, va fer, entre altres, un llibre protagonitzat per un ase que es converteix, amb el temps i molt d’estudi, en un cavall volador (Pegàs, segons la mitologia grega). Això ho acaba d’editar amb l’excel·lència que el caracteritza el savi Miguel Ángel Granada, docent de la Universitat de Barcelona, reconegut especialista en l’obra d’aquell que la Inquisició va cremar a la foguera el 1600 per unes idees que ja gairebé eren de Spinoza: Déu i l’ànima són pertot, i mai no sabrem res de Déu perquè és d’infinites potències, com l’univers —al temps de Bruno, i de fet fins fa tres dies, es pensava que l’univers era infinit; potser un dia ho serà, perquè no para d’expandir-se—: vegeu Giordano Bruno, Cábala del caballo Pegaso (Madrid, Tecnos, 2020). El burro de Bruno, això sí, posseeix molta dignitat (així també els burros-animals de la Bíblia, sempre lloats, a diferència dels burros-homes) perquè l’ase, encara que comença sent l’al·legoria de l’ésser ignorant, acaba convertint-se en savi, lloat per aquest esforç.

Així com la literatura de l’edat mitjana és plena de folls —això arriba fins a l’Elogi de l’estultícia, d’Erasme, passant per Rabelais i per Sebastian Brandt—, és propi de la moderna i contemporània que s’hi critiqui els ases —el punt culminat degué ser Bouvard i Pécuchet, de Flaubert. Abans que ell, són legió els escriptors que s’han dedicat a analitzar l’estupidesa, o la burrícia humana, que és una virtut, com llegim al Cohèlet de la Bíblia, de qualsevol temps i latitud. Qui s’hi va dedicar més a fons va ser Alexander Pope, que va publicar el 1727 la famosa Dunciad (o “asinari”), en què passa revista a tots els ases literaris i polítics del seu temps. L’obra va ser considerada tan estupenda, satírica i divertent, que Charles Palissot la va glossar (no traduir) per riure’s dels ases literaris de la França del XVIII, segle, com tots, de llums i d’ombres: La Dunciade, 1764.

No penséssim que Espanya va quedar estàlvia d’aquesta moda. Cadalso va escriure un llibre, que decep una mica, molt crític amb els que diuen saber-ho tot i no saben res de res, com l’ase primigeni de Bruno: Los eruditos a la violeta, de 1772. També Juan Pablo Forner, que era de família valenciana, es va despatxar contra Iriarte i d’altres escriptors i pseudoerudits del seu temps al libel El asno erudito (1782), que comença així: “Vínole un día un hondo pensamiento / a un Señor Don Jumento. / Cansado, y aburrido / de verse entre la tropa confundido / de millares de bestias (...) Con sabio descontento, / moviendo las orejas, / él a sí mismo se intimó estas quejas: / Yo soy docto sin duda: el que lo niega / tiene cabeza lega”. El llibret va despertar un nombre il·limitat de respostes i queixes, sempre en defensa d’un segle que se suposava més il·lustrat que tots els anteriors.

En el deixant de l’obra esmentada de Pope, Alberto Lista, que era clergue i matemàtic, va fer el mateix que Palissot a França, i va escriure una altra duncíada (llegida en públic el 1798, a Sevilla), aquesta vegada dedicada als seus col·legues en llengua castellana. Comença així: “Canta, oh Musa, la madre poderosa / de la mentecatez, y el hijo heroico / que a la fértil Iberia trasplantado / de las mares tirrenos, / mostró al mundo / cuán igualmente en todos los países / un verdadero azote fructifica”. Amb plena desimboltura, Lista afegeix una nota a uns quants versos del llibre, que diu: “El poema del Eustaquio, del padre Montiel, es un modelo de insulsez, de majadería, de perversa versificación, y de cuantos monstruos puede producir una imaginación plumbia”. Cap a aquests anys Goya dibuixava els Caprichos, en què desfilen una colla de burros suposadament savis.

Catalunya no podia quedar al marge d’aquestes invectives contra els ases literaris (ja diu el Cohèlet: stultorum numerus infinitus est), i s’han escrit al XX unes quantes coses al respecte, que deixarem per a un altre article. Vegeu-ne una primícia, d’altra banda molt coneguda, de Josep Maria de Sagarra: “Ets fresca com una rosa, / més puta que les gallines / i pesada com la prosa/ de don Pere Coromines”. La cosa no anava per cap noia: anava per Coromines, el pare.

Com que aquí passa el mateix que a tot arreu, esperem que un bon escriptor sense cap premi literari ni cap reconeixement públic (lògicament) continuï la gran tradició no encetada, però sí molt insidiosa, de Pope i rebenti tot el que es pugui rebentar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_