_
_
_
_
_
TELEVISIÓ

El xou de rufians i moneders

Als qui conceben la política i el periodisme com expressions intercanviables d’un mateix espectacle, els encanta entrevistar personatges que molen en monòlegs amb forma de diàleg

Sergio del Molino
Albert Pla i Gabriel Rufián al programa 'La fábrica'.
Albert Pla i Gabriel Rufián al programa 'La fábrica'.

“Qui controla els mitjans?”, pregunta Gabriel Rufián amb mig somriure i mirada entretancada, a l’estil del Loco de la Colina. A la cadira de davant, Albert Pla s’atura uns segons per digerir la pregunta i contesta: “I jo què collons sé?”.

Rufián és el rei Mides de la paròdia: tot el que toca acaba convertit en caricatura, i el seu programa d’entrevistes a YouTube, titulat La fábrica, no seria menys. Si Pla no fos tan educat, podria haver rescatat la resposta de Paca la Cantaora a l’esquetx de Martes y Trece que parodiava el programa de flamenc de Lauren Postigo: “Tu m’has portat aquí per enfonsar-me o per retreure’m res?”. Perquè un és lliure de fer el ridícul a les seves expenses, però enganyar els altres amb l’excusa d’entrevistar-los per fer-los còmplices de la seva pròpia vesània és molt lleig.

A la fornada de rufians i moneders, que conceben la política i el periodisme com expressions intercanviables d’un mateix espectacle, els encanta entrevistar personatges que molen en monòlegs amb forma de diàleg. Si una entrevista és un partit de tennis, això són pràctiques de frontó. El presumpte entrevistat és la paret, és allà per propiciar la facècia i el dard que el protagonista llança als seus enemics.

I així, les sigles i els símbols es dissolen en una cara. A força d’insistir amb els seus trucs de comediant de club de quarta, conreen el que en neollengua anomenen “marca personal”, i els vells camps de batalla i els usos del periodisme i de la política es marceixen davant del cabdillisme d’uns paios que només es representen a si mateixos. Poden ser periodistes i polítics alhora, i no ser en rigor cap de les dues coses, i així poden argumentar una cosa i la contrària, segons convingui a la seva marca.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Sergio del Molino
Es autor de los ensayos La España vacía y Contra la España vacía. Ha ganado los premios Ojo Crítico y Tigre Juan por La hora violeta (2013) y el Espasa por Lugares fuera de sitio (2018). Entre sus novelas destacan Un tal González (2022), La piel (2020) o Lo que a nadie le importa (2014). Su último libro es Los alemanes (Premio Alfaguara 2024).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_