_
_
_
_
_

L’enigma de la casa Gralla

La seu d'una empresa de seguretat del l'Hospitalet conserva un pati gòtic, vestigi d'un espectacular habitatge barceloní derrocat el 1856

José Ángel Montañés
Pati gòtic de la casa Gralla conservat a la seu de Prosegur de l'Hospitalet de Llobregat des de 1996.
Pati gòtic de la casa Gralla conservat a la seu de Prosegur de l'Hospitalet de Llobregat des de 1996.Muhba

Si la documentació i les imatges no haguessin conservat la inversemblant història de la casa Gralla, un enorme edifici situat al carrer de la Portaferrissa de Barcelona fins que va ser derrocada el 1856 fruit de l'especulació immobiliària, hi hauria persones temptades d'assegurar que la història no és veritable i que una de les poques restes que es conserven, el pati gòtic instal·lat des del 1996 en una nau industrial, seu de l'empresa de seguretat Prosegur, situada al polígon Pedrosa de l'Hospitalet de Llobregat, és fals.

Per sort, aquestes imatges i documents han perdurat fins als nostres dies i, amb ells, part de la història d'aquesta casa situada al carrer de la Portaferrisa que va causar admiració als barcelonins del segle XVI per ser, sinó la primera, una de les que va incorporar millor el ric repertori de la “moda romana” —l'estil renaixentista— en la decoració de les portes i finestres de la façana, malgrat conservar l’organització interior i elements interiors gòtics, com el seu impressionant pati d'esvelts arcs apuntats. Vaja, l'estil renaixentista. També, per als viatgers que des de llavors van visitar la ciutat i que van recollir en les seves cròniques la riquesa de decoració de l'habitatge. L'exposició La casa Gralla. El periple d'un monument reconstrueix al Museu d’Història de Barcelona (Muhba) la particular història d'aquesta casa, itinerant i viatgera, els diferents intents de muntatge i desmuntatge que va viure al llarg dels segles i planteja molts enigmes, com qui va ser l'autor d'aquesta façana única o la possibilitat que les seves pedres es conservin en algun lloc desconegut, ja que van estar a la venda molt temps.

La desapareguda casa Gralla, en un aiguafort de 1842 d'Antoni Roca.
La desapareguda casa Gralla, en un aiguafort de 1842 d'Antoni Roca.Arxiu Històric de Barcelona

“Quan les pedres van ser desmuntades de forma ordenada i numerades una a una va començar un llarg periple que no sabem com va acabar”, explica la comissària de la mostra Judith Urbano, del Grup d'Investigació d’Història, Arquitectura i Disseny de la Universitat Internacional de Catalunya, que mostra per primera vegada el quadern de notes que va fer l'arquitecte Elies Rogent (autor entre d’altres de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona) sobre la casa el 1856 mentre es duien a terme les tasques de desmuntatge i la col·lecció de vuit dibuixos de la rica ornamentació de la façana que va fer l'il·lustrador i escenògraf Francesc Soler el 1857, donats per perduts durant la Guerra Civil, que es poden veuen per primera vegada.

Com va poder desaparèixer d’un cop de ploma aquesta impressionant construcció? “A meitat del segle XIX l'extensió de la casa i el seu semiabandonament van fer que estigués en el punt de mira dels especuladors immobiliaris del moment. Josep Martí la va comprar als ducs de Medinaceli, els seus propietaris de llavors, amb la idea d'obrir un carrer que donés vida a la zona a Portaferrissa i Canuda”, explica Urbano, que assenyala que, malgrat la campanya que es va viure a la premsa perquè la casa no es derroqués, les obres van començar el juliol del 1856 i al desembre concloïa el desmuntatge de la façana. “En un moment intermedi es va pensar deixar la façana i crear un passatge basar a l'estil dels de París, però el nou amo no ho va acceptar". Les pedres de la casa les va adquirir un ric indià de la ciutat, Josep Xifré que volia tornar a aixecar-les en uns terrenys que tenia a Sant Martí de Provençals (on ara hi ha l’Hospital de Sant Pau). “Una tasca que li va ser encarregada a Rogent que va repartir les pedres comprades en tres llocs de la ciutat: en un local, al claustre de Santa Anna i al baluard de Tallers fins que fossin traslladades al solar on havien de ser aixecades de nou”, explica Urbano davant del quadern de Rogent ple de nombres i dibuixos d'alçats i perspectives fets a llapis.

“L'operació de trasllat, no sabem per què, no va ser gens acurada i només es va fer en part. Només es van endur una part de les pedres a Sant Martí i la resta van quedar oblidades a la disposició de tot aquell que les volgués comprar”, explica l'experta. El col·leccionista Francesc Santacana va comprar la llinda de l'entrada principal que pot veure's al Museu de l’Enrajolada de Martorell i Miquel Coll el 1867 va adquirir algunes estructures de portes interiors que va incorporar a una propietat seva: l'enorme torre Pallaresa de Santa Coloma de Gramenet, reciclades com a parts de xemeneies, tal com ha pogut comprovar personalment Urbano.

El cas és que, tal com explica l'exposició que pot veure's a la capella de Santa Àgata fins al 22 de maig, després de morir Xifré la idea de reconstruir la casa a Sant Martí va quedar en res, sobretot quan el seu fill va posar a la venda la finca, que a poc a poc començava a ser engolida per l'Eixample. En aquest moment, un altre magnat barceloní es va interessar per aquestes pedres carregades de mala sort: El marquès de Brusi les va comprar el 1881 (25 anys després del seu desmuntatge) i les va portar a Sant Gervasi per incorporar-les al seu habitatge, segons un projecte encarregat a August Font (arquitecte objecte d'estudi d’Urbano en la seva tesi doctoral). “La sorpresa va venir quan a l'hora de muntar la façana es va comprovar que tot eren arcs, capitells i columnes i que només s'havia comprat el pati gòtic”, assenyala Urbano. “De la resta de pedres no se’n sap res. Hi ha qui ha explicat que van servir de farciment de l'escullera del port, però és possible que algú les tingui a casa seva de forma inconscient o fins i tot conscient i que no hagi transcendit fins ara”, assenyala la historiadora.

I com que aquestes pedres estaven condemnades a no romandre gaire temps al mateix lloc, el 1959 “els Brusi van vendre els terrenys del carrer de Balmes i el pati va viatjar per conservar-lo a un magatzem de Cornellà”. I d'aquí a Màlaga. “El 1990 una empresa constructora de Mijas el va comprar per col·locar-lo en un palauet de la Costa del Sol; alguna cosa que sembla que no va acabar prosperant”. Cinc anys després el va comprar l'empresari argentí Octavio Mestre que el va tornar a traslladar a Catalunya per reconstruir-lo a la seu de la seva empresa Prosegur situada al polígon Pedrosa de l'Hospitalet de Llobregat. I allà roman des del 1996 en merescut repòs. “De moment”, rebla la comissària.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_