Que Déu perdoni els culpables
Agustí Carreras, alcalde de Sant Martí de Provençals, es va suïcidar amb 40 anys el 1891 disparant-se un tret al cap enmig de rumors de corrupció i diners públics desapareguts
Aquesta és una història d'esperances trencades, amors complicats, secrets polítics i mort que podria començar en aquesta mateixa vorera, en una farmàcia encara oberta al públic del carrer Taulat. Però aquí amb prou feines se'n conserva res del seu primer propietari, i per conèixer la seva identitat haurem d'apropar-nos fins a la veïna rambla de Poblenou. Aquí, a terra hi són visibles deu plaques que recorden molts personatges populars d'aquest barri. Una d'aquestes inscripcions en bronze està dedicada a Joan Agustí Carreras, que va ser alcalde de Sant Martí de Provençals al final del segle XIX i que es va suïcidar als 40 anys sense explicar per què.
Carreras va encapçalar el 1870 un moviment que volia segregar el barri del Poblenou del poble de Sant Martí
El polític de la placa va néixer el 1850 al carrer de la Cera, fill d'un modest paleta. Encara era petit quan la seva família es va traslladar a Sant Martí, on va començar els estudis. En els seus anys de batxiller va veure com queia la reina Isabel II, el Govern del general Serrano, el regnat d'Amadeu I, la Primera República i la Restauració borbònica. Va ser en aquest moment tan carregat de tensions i turbulències quan va entrar a militar al Partit Republicà Federal. I el 1870 va encapçalar un moviment que pretenia segregar el barri del Poblenou del poble de Sant Martí, per convertir-lo en un municipi independent. El principal argument de la seva petició era l'aïllament d'aquell territori. Reclamaven que el tren a Mataró creuava el seu terme i en canvi no hi tenien cap estació, i que la indústria estava convertint el Poblenou en una sobrepoblada barriada obrera. L'ajuntament de Sant Martí va votar a favor de la proposta, que va ser revocada pel Govern Civil i la Diputació.
El jove Agustí Carreras va ser nomenat regidor el 1873, i des de llavors va exercir diversos càrrecs al consistori. Quatre anys més tard va obrir una botiga al carrer Taulat, gairebé a la cantonada amb el carrer del Ferrocarril. El seu establiment era conegut pel famós Jarabe Anticatarral de Agustí Carreras, que es venia fins i tot a Barcelona. També va ser un dels fundadors –i president durant uns anys– de l'Aliança del Poble Nou. No es va casar mai ni va tenir fills, però va mantenir una relació gens dissimulada amb la vídua Caterina Messeguer (una relació no gaire ben vista per la societat de l'època).
Les principals crítiques van ser per beneficiar-se de les obres públiques gràcies a l'empresa dedicada a feines de paleta que posseïa amb el seu pare
Va començar a exercir el seu càrrec d'alcalde el 1885, quan va ser nomenat pel govern. Al capdavant de l'ajuntament va tenir una gran popularitat, estimat i odiat a parts iguals. Les principals crítiques van ser per haver-se beneficiat de les obres públiques, gràcies a l'empresa dedicada a feines de paleta que posseïa en associació amb el seu pare i un dels seus cosins. En aquells anys, Agustí Carreras i el seu homòleg barceloní Rius i Taulet estaven enfrontats per la pretensió de la capital d'incorporar-hi els municipis limítrofs a Barcelona. El febrer del 1889, en una sessió de l'ajuntament Agustí va fer un discurs incendiari contra l'agregació. Aquell mateix any es van substituir els vells fanals de petroli per uns de nous de gas, i el següent es va començar a debatre la construcció d'una xarxa de clavegueram pròpia. Malgrat tanta activitat, en aquelles dates a l'alcalde va començar a pesar-li el càrrec, i circulaven rumors sobre corrupció i diners públics desapareguts. A principis del 1891 va deixar l'alcaldia i se sap que es va entrevistar amb el governador civil (amb qui va parlar d'un suposat desfalc). I l'endemà es va disparar un tret en el cap, al seu dormitori. La seva criada va trobar poc després el cadàver, amb la pistola. A sobre de la tauleta hi havia una nota que deia: “Que Déu perdoni els culpables”.
Es va especular molt sobre aquella mort. Es va parlar de corrupteles al seu propi partit, problemes econòmics, desenganys amorosos, una profunda depressió o una malaltia incurable. L'enterrament va ser multitudinari, i les esqueles que va publicar la premsa no van dir res sobre les circumstàncies del succés. Però el rumor es va estendre, i l'enterrament catòlic d'un suïcida es va convertir en tot un escàndol. Difícilment sabrem què va passar aquell dia, potser els polítics de llavors assumien els seus errors d'una forma més dràstica, potser es va tractar d'una mort per amor, o per un d'aquells mals que no tenien ni nom. El cas és que la seva figura se segueix recordant en bronze, en part per la seva gestió com a alcalde, i en part també pel soroll d'aquell tret que va deixar tothom amb el dubte.
