Individu i societat a Catalunya segons Georg Simmel

Fa uns quants anys l’editorial Gedisa, que posseeix un catàleg d’assaig de primera magnitud, va endegar una col·lecció anomenada Dimensión Clásica, que ha publicat nombrosos llibres del ram de la sociologia, entre ells uns quants d’un sociòleg avui menys llegit que ahir —avui tot és menys llegit que ahir—, ­Georg Simmel (1858-1918), aquell que Albert Serra, l’excèntric (com cal) cineasta de Banyoles, preua sempre que en té ocasió per l’article que va publicar l’alemany sobre ‘Les grans ciutats i la vida de l’esperit’, de 1903. En aquest text, Simmel va reforçar la tesi que les metròpolis són els llocs en què es genera un més gran estímul de les consciències i dels sentits, a diferència dels medis rurals, on la gent viu immersa en una mitologia hermètica i uns costums ancestrals: al “camp català” això passa més que enlloc, però a les grans capitals catalanes també passa, a causa de la passió pel folklore i “la terra” de TV3, que no s’oblida mai de fer-nos partícips de les festes del cargol i la deglució competitiva dels calçots. Els responsables editorials d’aquella col·lecció, Esteban Vernik, Alfredo Landman i Esteve Poch seran recordats per l’ajut que presten a la iniciativa quasi revolucionària que estem comentant.

El llibre que avui ve a tomb, Cuestiones fundamentales de sociología (Barcelona, Gedisa, 2018), conté, si res més no, dos articles de molt de calibre: ‘El nivell social i el nivell individual’ i ‘L’individu i la societat en les concepcions de la vida dels segles XVIII i XIX’, que daten de 1917. El que explica Simmel —i això va causar admiració en l’altre gran sociòleg alemany del seu temps, Max Weber, de qui Galaxia Gutenberg prepara una edició amb textos seus i d’Alfred, el seu germà— és que tot individu, en una societat estructurada, lluita contra dues tendències confrontades: ara fa tot el possible per acordar-se amb els mites i els costums de “la tribu” —això ve de Mallarmé, que la detestava, com Horaci—, adés s’esforça a constituir-se com a subjecte singular enmig de la plebs, el comú i la societat.

En aquest sentit, Nietzsche supera qualsevol teoria filosòfica i sociològica sobre el tema, perquè desitjava, amb poc sentit comú, que un dia la societat estigués constituïda solament per superhomes i superdones, cosa impossible si es vol construir una societat basada en un benentès de caràcter universal. Simmel, pragmàtic en la mesura que era sociòleg —una ciència cada cop més útil que la filosofia per entendre el món—, va indicar que les forces centrípetes i conservadores de tota societat li posen molt difícil a l’individu singularitzar-se, ser ex-cèntric. I, com no podia ser d’altra manera en el seu context històric —ja s’havia publicat l’assaig de Gustave Le Bon, Psicologia de les masses, i Freud no trigaria a publicar-ne una rèplica, Psicologia de les masses i anàlisi del jo—, remet a la constitució de la massa com el gran enemic del desenvolupament d’individus amb “qualitats”, com hauria dit Robert Musil: homes amb Eigenschaften, “qualitats pròpies”.

D’aquesta lluita entre l’afany d’individualitat i les forces, tan poderoses, del gran constructe social, Simmel en va dir “la tragèdia sociològica”: “El fet que allò nou, rar i individual es valori com el més selecte ... il·lumina la seva contrapartida: que les propietats i els modes de comportament amb què l’individu forma la massa per compartir-los amb els altres, apareixen com una cosa de valor inferior. És el que podríem anomenar la tragèdia sociològica”. Més encara: a Simmel li va semblar que la massa, o la societat, sempre es forja a partir de les emocions (no és solament això), mentre que la construcció de la individua­litat es produeix sobretot en l’àmbit de l’intel·lecte: “Per això, aquells que han intentat exercir un efecte sobre les masses, sempre ho han aconseguit apel·lant als seus sentiments, i rares vegades amb un discurs teòric, per molt coherent que fos ... Incomptables casos ensenyen que la intensificació de l’emoció —com si el nombre dels que senten una proximitat sensitiva recíproca fos en certa manera el multiplicador del potencial de sentiment aportat pels individus— ofega el nivell intel·lectual de l’individu”.

A Catalunya s’han viscut recentment uns anys en què la pressió del factor sentimental exercit damunt una població expressament convertida en massa —manifestacions multitudinàries, vies pedestres, estaques abatibles, uniformes laics, etcètera— pot haver exaltat els participants en la mesura que aquests fruïen d’un acte estètic de gran voltatge, però també ha estat la causa que avui molta gent pensi que l’intel·lecte —no hem escrit “els intel·lectuals”— no té res a fer en la marxa de la res publica. Per això caldrà fer ara un esforç gegantí de “reeducació”, amb un bon estímul dels debats a la televisió, un impuls eficaç de la lectura al món educatiu, la potenciació de tota forma d’expressió artística —que és sempre de caire indivi­dual— i una sospita absoluta sobre l’eficàcia, o la inutilitat, que comporta el fet d’engrescar i modular els sentiments (en si, legítims) de la ciutadania per la causa que sigui.