L’humor a ‘Tristram Shandy’

La reedició de la traducció de Joaquim Mallafrè de Vida i opinions de Tristram Shandy (Barcelona, Navona, 2023), de Laurence Sterne (1713-1768), és una notícia de primera. Causa estranyesa que aquesta nova edició, revisada, d’una de les més grans novel·les del segle XVIII anglès no l’hagi fet l’editor primer de l’obra, Proa. Però tot s’explica: una editorial que va guillotinar la major part de l’edició de Salambó i Les temptacions de sant Antoni, les dues de Flaubert, i de Candide, de Voltaire, bé podria trobar cosa inconvenient tornar a donar als seus lectors aquest Tristram Shandy de què parlem avui. És sabut, d’altra banda, que el lector català d’avui té una tendència que podríem considerar masoquista a llegir abans una sèrie llarga de novel·les catalanes actuals que els grans clàssics —no tan llunyans; més lluny ens queda Tirant lo Blanc— de la literatura estrangera: una conseqüència més del nacionalisme astràbic. És una tendència endogàmica que va tenir infaustos representants a les lletres castellanes —com Ganivet i Unamuno: “¡Que inventen ellos!”—, però que a Catalunya no tenia tradició: només cal veure les conne­xions Píndar-Hölderlin-Riba, Rilke-Vinyoli o trobadors-Foix.

Com que la novel·la de Laurence Sterne —escrita a tongades entre 1759 i 1767; l’única, de fet, perquè el Viatge sentimental correspon a un altre gènere— és el llibre més desordenat que mai s’hagi escrit en llengua anglesa, nosaltres procedirem amb ordre cartesià a partir d’ara: quins autors van fer possible aquesta mostra de tradició i de genialitat alhora? Què degué proposar-se Sterne amb aquest llibre? Qui l’ha preuat al llarg del temps —el temps de la literatura, que no equival, ni molt menys, al temps de la Història?

Sterne tenia, molt a la vora, diverses mostres del que els anglesos anomenen learned wit, que vindria a ser “l’humor culte”, no l’humor barroer, ni el grotesc, que sempre ha tingut, en totes les llengües, molts addictes. Les paròdies de Swift són presents en el nostre llibre d’avui, exagerades; Rabelais hi és vigent, com ho serà en molta literatura fins a les obres, per exemple, de Jarry o de Céline; l’Anatomia de la melancolia, de Robert Burton, llibre mig adreçat als metges, mig als amants de les belles lletres, apareix glosat a moltes pàgines de Tristram Shandy; no hi és menys important la influència de les novel·les psicològiques de Richardson —que Diderot va preuar tant com el llibre de Sterne—; la teoria de les “associacions d’idees” presentada per Locke hi és notable, i, per damunt de tot, hi ressona el Quijote, que es va traduir a l’anglès al segle XVII mateix, font de moltíssima novel·la posterior, però en especial de l’anglesa. (Espanya va trigar quasi tres segles a adonar-se de la importància d’aquest llibre; Catalunya encara no se n’ha adonat, i per això Riba considerava, el 1925, que no teníem novel·la.) Al Quijote encara viu, parodiat, el gènere fantàstic que els anglesos anomenen romance, però a Sterne, que és ple de fantasia, aquell deixant es presenta enllaçat amb el que més tard anomenaríem novel·la realista.

En aquest llibre, potser sense proposar-s’ho, Sterne va venir a reblar una qüestió que, de fet, ja es trobava al llibre fundador d’aquest gènere modern, ja esmentat: la novel·la és un gènere proteic en què hi cap tot l’imaginable, tots els procediments que un tingui lleure d’inventar, i totes les distàncies iròniques, paròdiques i satíriques possibles entre la trama del real i l’ordit de la fantasia. No direu que no és estrany que el “protagonista” de l’obra, Tristram, no neixi fins al segon terç del llibre; i ni és un heroi —Robinson Crusoe encara ho és—, ni viu ni explica gaires aventures; les viu, amb maquetes inimaginables, un oncle seu, amic de la poliorcètica i de les conteses militars. Les contínues digressions que practica Sterne —per això la criatura neix tan tard— encara desorienten els lectors amics de l’ordre clàssic —era el que predominava a mitjan segle XVIII—; amb tot, el llibre va tenir un èxit fulgurós. Gent benhumorada, els anglesos.

És fàcil endevinar quins novel·listes nascuts després de Sterne van sentir-se temptats a fer provatures com les seves, o encara més valentes: en el món anglès la influència de Tristram Shandy es trobarà en l’obra de Thackeray, més en l’arquitectura experimental de Virgina Woolf o de Joyce, i encara més en els seus deixebles. Jacques el fatalista li deu molt; l’obra de Jean Paul, també. Enrique Vila-Matas es va inventar els personatges shandy, com Cortázar havia inventat els cronopios i les fames.

Tristram Shandy és un llibre de lectura interminable, com el Quijote, Proust o Musil: no és que sigui una novel·la molt, molt llarga; el que és llarg és el recorregut que farà el lector acostant-s’hi amb parsimònia i humor culte, i oblidant els hàbits i els prejudicis (o perjudicis) que pugui haver-li originat la lectura de l’enorme quantitat de novel·les mediocres que es produeixen, arreu, d’ençà que la població considera que els llibres han de portar un “missatge”, o han de ser per definició “alliçonadors” o, el que és pitjor que tot plegat, “de fàcil lectura”.