_
_
_
_
_
brou de llengua
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Deures a Ernest Urtasun, ministre de Cultura

Potser és el moment de desenvolupar per fi una política pel multilingüisme que protegeixi la diversitat de llengües de l’Estat

El nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun, rep de Miquel Iceta la cartera del Ministeri amb Yolanda Diaz.
El nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun, rep de Miquel Iceta la cartera del Ministeri amb Yolanda Diaz.Jaime Villanueva

Finalment hi ha hagut relleu de catalans al capdavant del Ministeri de Cultura, hem passat del socialista Miquel Iceta al sumaire Ernest Urtasun, que s’hi endú com a escuder Jordi Martí, el qual havia estat tinent d’alcalde i regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona amb Ada Colau. Hauríem de preguntar-nos, més enllà de si aquests moviments seran beneficiosos per al sector cultural espanyol (no és tan difícil, almenys no hi han posat un torero), si tal vegada som a les portes d’una nova concepció del multilingüisme a Espanya, o més que “nova” potser hauríem de dir “inèdita”, en tant que l’Estat tradicionalment no hi ha sigut gaire procliu. El fet que per primera vegada el ministre del ram formi part de l’esquerra plurinacional hauria de convidar a un cert optimisme.

L’ordenament constitucional pel que fa a la diversitat lingüística d’Espanya és bastant simple: l’Estat es defineix a si mateix com a monolingüe en castellà i, a la vegada, permet que les comunitats autònomes facin la seva a través dels Estatuts d’autonomia i de les pròpies legislacions en matèria lingüística. L’Estat, per tant, no intervé en les mesures de foment del català que, per exemple, es puguin emprendre des de Catalunya, cosa de la qual sempre s’han dolgut des de les files dels que defensen el bilingüisme des del monolingüisme; d’aquí que tantes vegades s’hagi clamat per una “ley de lenguas” que per sort no ha arribat mai i que actuaria de cavall de Troia, o més aviat d’ariet demolidor, per desmantellar les mesures de normalització lingüística.

Aquest ordenament, però, té dues contrapartides. La primera, la poc dissimulada política en favor del castellà empresa pels successius governs centrals, per exemple a través de l’Instituto Cervantes, i, més recentment, per la pluja de milions que ha beneficiat la llengua espanyola: potser ara estem encantats amb la traducció simultània al Congrés o amb la petició de l’oficialitat a Europa, però el mateix executiu de Pedro Sánchez ha destinat un total de 1.100 milions dels fons europeus per fomentar el castellà en el món dels videojocs, la intel·ligència artificial o l’ensenyament exterior, en un pressupost que deixava les engrunes del 2,7% al foment del català, el basc i el gallec conjuntament. A l’Estat ja li va bé que les autonomies s’ocupin de les altres llengües, que ell ja s’ocupa del castellà.

I la segona contrapartida és la impunitat. Gràcies als acords de PP i Vox en comunitats diverses, especialment al País Valencià, les Illes Balears i Aragó, ens hem acostumat a presenciar la retallada sistemàtica en drets lingüístics, en un desmantellament peça per peça fonamentat en la mateixa autonomia competencial que permet construir la normalitat lingüística, però destruint-la. Diguem-ne cancel·lació de subscripcions, bandejament del requisit de conèixer totes dues llengües oficials per prestar l’atenció mèdica, anul·lació de concerts, construcció de dobles xarxes escolars o supressió d’ajudes a entitats valencianistes. Si abans l’Estat, en les comunitats amb llengua pròpia, s’ho mirava mentre avançaven en la normalització, ara també s’ho mira quan el camí és a la inversa.

Vet aquí el repte del nou Ministeri de Cultura si realment es creu que Espanya és lingüísticament diversa i que aquesta diversitat és un bé que cal preservar. Si del multilingüisme en fa bandera. Vist el desmantellament a què estan disposades la dreta i l’extrema dreta, hi ha motius més que suficients per articular una resposta estatal a l’altura, que vetlli perquè, més enllà d’unes mesures de política autonòmica més o menys legitimades per l’acció de govern, els canvis en matèria de llengua no comportin una retallada de drets del ciutadà. La Constitució espanyola, en el seu article 3.3, diu explícitament que la diversitat lingüística serà “objecte d’especial respecte i protecció”, però fins ara en les comunitats governades per PP i Vox aquests respecte i protecció no s’han vist per enlloc, al contrari.

Potser ara, amb aquest ministeri i aquest govern, és el moment de desenvolupar per fi una política pel multilingüisme que distribueixi amb més equitat els recursos de què disposa l’Estat, i alhora d’encarar una llei de llengües que realment desenvolupi l’articulat constitucional de protecció de la diversitat, amb vista a garantir uns drets, els lingüístics, batuts en retirada. Altrament, al pas que anem, no quedarà gaire diversitat lingüística de la qual fer bandera.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_