El masculí genèric contraataca

En la batalla pel llenguatge inclusiu corren temps de contrareforma. Fa uns dies la Universitat de Barcelona va fer pública la seva instrucció 1/2023 que de seguida va ser difosa com la marxa enrere de dita universitat en l’ús del llenguatge inclusiu, tota una fita que van córrer a celebrar els habituals de la crítica al desdoblament i el femení genèric. Però no ha costat gaire trobar com, dins de la mateixa universitat, hi ha veus no gaire conformes amb la decisió. En aquesta direcció s’expressava l’Assemblea Feminista UB a la xarxa X, que va ser repiulada per la Unitat d’Igualtat de la UB i per la delegada del rector d’aquesta unitat Núria Ferran, que afegia que la instrucció preveu un període de revisió fins al gener. Vist això, no sembla que s’hagi comptat gaire amb certes parts implicades.

També l’Institut d’Estudis Catalans hi ha dit la seva, amb un comunicat en què, a banda de fulminar el llenguatge no binari (passen per alt que totes les llengües hi busquen estratègies), recorda la consideració de l’anomenat masculí genèric com a forma no marcada en la qual les dones també hi són incloses, una peculiaritat de la morfologia nominal que caracteritza les llengües romàniques des de temps immemorials. Si dic “demà vindran els cosins” o “el Pepet i la Mariona són germans”, el masculí permet incloure en un cas les cosines i en l’altre la Mariona, i ningú s’hauria de sentir discriminat per això. No s’han estat mai d’advertir-nos que el gènere gramatical no té res a veure amb el gènere de les persones, i que no passa res si en el plural masculí hi entaforem tot de dones.

Passa, però, que dins de la virtut inclusiva del masculí genèric també s’hi amaga el superpoder d’invisibilitzar (no, no és el superpoder de ser invisible, sinó de fer que ho sigui l’altre, o més ben dit, l’altra). El lector o lectora pot fer fàcilment la prova. Faci una enquesta informal, a amistats, familiars, grups de WhatsApp, demanant per tres escriptors, tres esportistes, tres cantants i tres polítics. En general a ningú se li acut esmentar dones en els casos dels escriptors i els polítics (ningú dirà Irene Solà o Ada Colau), i qui ho faci (normalment dona, els homes ni hi cauen) serà havent demanat prèviament si es poden dir dones, o etzibant d’entrada un ben legítim “on són les dones?”. En canvi, les probabilitats que s’esmentin noms com Alexia Putellas o Rosalía en les altres dues catego­ries pugen significativament. Per què? Doncs perquè les paraules esportista i cantant són tant masculines com femenines. Potser el gènere gramatical no és més que un accident morfològic (amb aquell argument càndid que diu que si taula és femení no vol dir que sigui de sexe femení), però és clar que el gènere de la persona s’expressa a través d’aquest mateix accident.

D’això, per descomptat, el feminisme fa temps que n’és conscient. La preferència pels desdoblaments buscant la visibilització ha fet que mai no hi hagi hagut cap interès per desdoblar el gènere davant d’energúmens i indesitjables en general, com ara empresaris explotadors, polítics corruptes i inversors en criptomonedes. Per què? Perquè si fa segles que t’invisibilitzen no aniràs tu a demanar compartir espai amb piròmans i assassins en sèrie, de la mateixa manera que ningú apunta un “o conductora” si parlem d’un accident provocat per un conductor begut. Potser en el masculí genèric s’hi inclouen també dones que fan aquestes pràctiques, però és clar que la falta del femení dificulta que ens les hi afigurem. La gran jugada del feminisme (dit des del respecte) ha estat guanyar presència en àmbits rellevants o senzillament neutres i deixar-nos als homes el monopoli dels sospitosos habituals.

El problema és que la universitat (en principi, perquè creu-me que hi ha de tot) no és un lloc d’indesitjables, i el més normal és que s’acabi parlant (altre cop) només de professors, investigadors, científics i altra gent que potser fan coses bones. És prou evident que l’aplicació indiscriminada dels desdoblaments ha llegat uns textos enrevessats i carregosos que la nova instrucció de la UB pretén reorientar. Però la lluita (ben legítima com hi ha món) per la claredat expositiva i l’economia en el llenguatge no hauria de comportar l’assumpció cega d’un mecanisme d’inclusió morfològica que redunda en la invisibilitat d’un col·lectiu no precisament petit.