El CCCB busca harmonia amb la IA amb el matxet a la mà

La febre mediàtica ens ha dut a un punt que serà una mica decebedor si la intel·ligència artificial no extermina la humanitat o, encara pitjor, ens propulsa cap a un paradís futurista on tot estigui pagat i no hàgim de treballar. De fet, aquesta combinació d’ambivalència i ciclotímia és l’únic patró que es repeteix en la conversa col·lectiva sobre la IA. Pel matí, la fascinació per les seves capacitats i, per la tarda, la decepció quan en gratem la superfície. El ChatGPT va produir un esclat d’articles i manifestos, com ara la carta oberta del sinistrament anomenat “Future of Life Institute”, que demanava un pacte global per aturar la investigació en IA durant sis mesos per por del que pogués arribar a passar si entrenàvem un software “més poderós” que el ChatGPT4; una petició que van signar individus com Elon Musk o Yuval Noah Harari. Han passat els temuts sis mesos i no només no ens hem extingit, sinó que ni tan sols els periodistes hem perdut la feina.

El manifest del Future of Life Institute està enganxat a una paret de IA: Intel·ligència Artificial, una exposició coproduïda pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i el Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS) a partir d’una exposició original organitzada pel Barbican Centre de Londres el 2019. Comissariada per Lluís Nacenta, “investigador en l’espai de confluència de la música, l’art, la tecnologia i la ciència”, i amb l’assessoria científica de Jordi Torres, investigador del BSC. Ens trobem davant d’un cas de servei públic d’urgència en què la casa de les coses modernes de Barcelona ha detectat que calia fer alguna cosa contra els cunyadismes que hem anat sentint i repetint sobre la IA. Més vivisecció que dissecció, la mostra s’endinsa amb el matxet a la mà en un fenomen boscós que no para de canviar.

La distinció que surt de seguida que la gent parla d’IA és allò d’Umberto Eco dels apocalíptics contra els integrats. Però encara que la dicotomia aguanta i ajuda a entendre moltes coses, tot plegat s’entén millor si hi afegim l’eix de coordenades humanista. Així, amb el naixement de la IA, el primer instint de l’humanisme va ser sospitar de qualsevol revolució tecnològica que pogués amenaçar la situació privilegiada de l’home en la jerarquia de l’existència. La por que una superconsciència artificial desencadeni una guerra nuclear és una cosa que pot preocupar tothom, però l’aversió preventiva envers la IA és patrimoni d’aquells que creuen que la vida bona depèn d’un esforç d’autosuperació que les facilitats de la vida moderna podrien fer obsolet. Si Sòcrates desconfiava de l’escriptura perquè l’ésser humà perdria la facultat de recordar i comprendre les coses suposadament lligada a la comunicació oral, a l’humanista contemporani li passaria el mateix amb el ChatGPT i l’escriptura. En l’humanisme hi ha un cert desfici per mantenir ben ferms els límits.

El posthumanisme permet seguir jugant amb el ChatGPT i fer campanya pel decreixement econòmic

Però la veritable novetat ha estat la irrupció del posthumanisme en el reialme dels integrats, un territori que fins ara havia estat dominat pel transhumanisme de Sillicon Valley. Durant dècades, negar l’existència d’una naturalesa humana fixa com la que defensen els humanistes havia servit per fer una apologia del cíborg. Si Déu no existeix tot està permès, fins i tot ficar-te un xip al cap per guardar el record d’experiències sexuals al núvol i, per als més atrevits, enviar-les als nostres amics directament; que semblaria una ocurrència si no fos perquè Elon Musk va posar aquest exemple en una presentació seriosa de la seva empresa Neuralink, que el maig passat va aconseguir l’autorització de l’agència del medicament dels Estats Units per iniciar estudis amb implants cerebrals en pacients humans. Trencar els límits de la humanitat seria bo, però monetitzar el trencament seria encara millor.

La novetat del posthumanisme, que l’ha convertit a gran velocitat en la nineta dels ulls dels intel·lectuals, és que et permet seguir jugant amb el ChatGPT i, al mateix temps, fer campanya pel decreixement econòmic. La crítica del posthumanisme a l’humanisme diu que sobrevalorar-nos ens ha fet estúpids i perillosos. La crítica del posthumanisme al transhumanisme és que es poden abraçar les possibilitats de la màquina sense fer-les servir per competir entre nosaltres. Si no hi ha res sagrat en els humans, el més lògic no seria donar-nos encara més importància, sinó treure’ns-la. L’ampliació de les capacitats humanes amb pròtesis tecnològiques deixa de ser un instrument de dominació i es converteix en un projecte de germanor. El posthumanisme és integrat perquè, si la IA ens pot ajudar a desconstruir-nos millor, seria absurd no aprofitar-la. Com que el problema és l’home, les màquines que més ens haurien de fer patir són les que fem a la nostra imatge i semblança.

Per on cau, IA: Intel·ligència Artificial? La trajectòria recent del CCCB garanteix una afinitat amb el posthumanisme, però no només. Dins del ventall de registres que coneixem al centre, la nova exposició pertany a la família de les exposicions divulgatives, més semblant a la mostra que vam veure sobre el cervell humà que a la que es va dedicar al psiquiatra Francesc Tosquelles. D’entrada, cal tenir en compte que l’exposició és l’adaptació d’un original sobre la qual s’han fet certes variacions. I el primer que ha canviat el comissariat de Lluís Nacenta és que, en comptes de començar amb textos d’història com feia la mostra de Londres, a Barcelona començarem amb instal·lacions artístiques. Més lúdic que moralista, Nacenta juga amb moltes perspectives sense acabar de mullar-se, alternant peces plenes de crítica política i sofisticació intel·lectual amb jocs tencooptimistes sense cap aspiració de trancendència. El resultat és una visita que és capaç d’agradar i subvertir tant un entusiasta d’Elon Musk com un estudiant d’antropologia de la UB Raval.

Un exemplar canònic de proposta artística crítica sobre la IA és My word, una pel·lícula experimental generada per antel·ligència artificial estupenda de la directora catalana Carmen Puche Moré. Projectant-se sobre una paret negra, veiem un flux de retrats de metges obtinguts amb tecnologia text-to-image latent diffusion model (LDM), un d’aquests softwares que s’inventen imatges a partir del text que introduïm els humans. Mentrestant, sentim la veu en off que diu: “Soc un metge”. De seguida ens adonem que alguna cosa no quadra, i la veu ens ho confirma: “Sí, soc un metge, però soc una dona”, cosa que interpel·la la IA, que comença a generar metgesses. Però no són metgesses qualssevol: metgesses blanques i joves! I així anar fent, fins que finalment acabarem descobrint que el personatge que parla és una doctora negra d’uns cinquanta anys, que és l’últim en què havia pensat un programari aparentment neutral. Amb tres minuts, el problema sobre els biaixos de la intel·ligència artificial se’ns fa present de manera concreta, irònica i fàcilment memorable.

Més lúdica que moralista, la mostra juga amb moltes perspectives sense acabar de mullar-se

Però la visita també facilita el joc pel simple plaer de jugar, com una instal·lació que permet als visitants interactuar amb una bateria artificial picant amb les mans sobre una superfície tàctil amb l’objectiu d’ensenyar una IA a tocar la bateria. Crea­da per Behzad Hak, Nicholas Evans i Sergi Jordà, del grup de recerca en tecnologia musical de la Universitat Pompeu Fabra, El Bongonsero. Una bateria a les teves mans és un cas clar de la intel·ligència artificial simple i bufona, una parada volgudament intranscendent entre un bloc dedicat a entendre que la intel·ligència artificial no percep el món com els humans, i una altra que problematitza el concepte “intel·ligència”. La música és molt present al llarg de l’exposició per deixondir un recorregut que, si es vol aprofitar, requereix un cert esforç de lectura i de pensament. El visitant pacient serà recompensat al final de tot amb una cabina per cantar amb un clon digital de Maria Arnal, on una reproducció sintètica de la veu de l’artista harmonitza en temps real els nostres càntics, amb la qual cosa es forma un cor híbrid humà-digital que evoluciona al llarg del temps i que, pel mateix preu, se’ns promet que serà incorporat en un concert real. Pots reflexionar sobre la naturalesa de la veu en la música contemporània, o simplement il·lusionar-te perquè formaràs part d’una actuació d’Arnal.

Amb tot, si la mostra té una peça que la resumeixi és Co(AI)xistence, al final de la posthumaníssima secció “Transformació permanent”, dedicada a qüestionar els límits entre allò natural i allò artificial, des d’òrgans fets per impressió 3-D a olors imaginades maquinalment. Per desgràcia, a Barcelona no podem veure el robot que sí que era present a Londres, i ens hem de conformar amb la video­instal·lació, que mostra l’actor Mirai Moriyamah interactuant cara a cara amb l’Alter1, un androide animat per una forma d’intel·ligència primitiva basada en un sistema neuronal programat per Ikegami Lab (Universitat de Tòquio). La gràcia d’aquest robot holístic és que ens demostra que, en l’estat actual de la tecnologia que tant temem i admirem, la nostra millor reproducció d’un humà complet amb prou feines es mou i balbuceja com un nadó. Al mateix temps, en veure com un actor intenta tractar amb cura i respecte una barreja de cara humana i cervell de circuits, es produeix un sentiment ambivalent de tendresa i inquietud. Tan obvi és que ens trobem molt lluny de Blade Runner com que comença a ser urgent desenvolupar un llenguatge per relacionar-nos amb formes de vida i de consciència cada cop més híbrides.

IA: Intel·ligència Artificial té una mica de llibre de text, una mica de sala de jocs, una mica d’exposició d’art contemporani, una mica de seminari del Barcelona Supercomunting Center i una mica de conferència filosòfica del CCCB. El millor de la relectura comissarial de Nacenta és que presenta aquest ventall tan ampli i a vegades contradictori amb un aire juganer, mantenint-se en una perplexitat esperançada i confiant en l’art com a forma de coneixement. Una de les derivades que el posthumanisme no sol autocriticar-se és que, com el seu propi nom indica, la cosa no va tant de llençar l’humanisme a les escombraries com de complementar-lo. No caldria substituir la vella aspiració de realitzar-nos a nosaltres mateixos per angoixes apocalíptiques i sentiments de culpa, n’hi hauria prou amb què l’emprenedor que duem dins es reconciliï amb el ballarí, que en comptes d’instrumentalitzar els altres sap posar-s’hi al costat i buscar una harmonia. Aquesta exposició ajuda a ampliar el cercle del que podem anomenar “altres”, i a sobre ens posa música.