‘La veritat literària de Teresa Pàmies’, de Montserrat Barcadí: Memòria de qui va ser capitana
La trajectòria de Pàmies no pot ser més interessant: militant comunista des de petita, revolucionària postadolescent, exiliada compromesa amb la República i escriptora tardana
Tot i que el tòpic assegura que la mort de l’autor no significa la de l’obra, la submissió del mercat literari català a la dictadura de la novetat en demostra la falsedat. Grans figures de les nostres lletres resulten introbables i, malgrat l’aposta d’alguns segells per crear col·leccions de rescat de títols rellevants, en general molts noms es difuminen i no arriben a les noves generacions de lectors. Construir un cànon literari demana d’una certa continuïtat d’edició, difusió i promoció, tant per la banda comercial com per la institucional, educativa i crítica. I, en aquest darrer cas, sobresurt la necessitat de biografies documentades i accessibles. Justament en aquest vessant ha destacat la catedràtica de la UAB Montserrat Barcadí (Ciutadilla, 1962), qui ja acumula bones biografies (Anna Murià, Gràcia Bassa o Maria Dolors Orriols) i un grapat d’edicions crítiques d’autors diversos. Ara entoma el repte de reconstruir la vida i l’obra de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012).
La trajectòria vital de l’escriptora balaguerina difícilment podria ser més interessant: militant comunista des de petita, dirigent revolucionària postadolescent a la Barcelona guerracivilista, jove exiliada compromesa a la República Dominicana, Cuba i Mèxic, refugiada antifranquista a Belgrad, Praga i París durant la seva maduresa, i autora tardana des del seu retorn a Barcelona el 1971 fins a la mort. La centralitat del seu compromís polític, a més, és indestriable de la seva vida familiar i privada, on s’entrecreuen amors, fills, esperances, renúncies i cultures. Tampoc el seu llegat literari és poca cosa, tant per quantitat —supera la cinquantena de títols— com per qualitat —va merèixer, entre d’altres, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001— i reconeixement públic –mesurat en èxit de vendes i presència als mitjans de comunicació— que, excepcionalment, encara la manté present a les llibreries.
La centralitat del seu compromís polític és indestriable de la seva vida privada , on s’entrecreuen amors, fills, cultures i renúncies
Bacardí s’hi aproxima entenent l’estret vincle que sempre hi va haver entre literatura i vida, amb una estructura cronològica tancada per un darrer i —potser excessivament— detallat capítol on es repassa, de manera sistemàtica i temàticament, obra a obra. Aquell “impuls expressiu poderós, congriat durant aquells trenta anys de silenci”, no va veure la llum fins a la publicació de Testament a Praga (1970), però sorgia d’una reflexió i una autoreflexió constants, d’una voluntat insubornable per testimoniar, amb una ploma sensible a “l’atracció dels estranys, la frisança dels utopistes, la solitud dels perdedors”. La literatura esdevenia un camí de continuïtat amb la militància i, alhora, una forma de revisitar, directa o indirectament, vivències pròpies o properes. No deixa de ser un coherent homenatge que el seu fill, Sergi Pàmies, jugui també als seus darrers llibres a ficcionar la memòria materna.
Mereixedora del tercer premi d’assaig Ricard Torrents, la biografia rescata —a banda de posar en valor una literatura sovint bandejada per biaixos ideològics, masclistes o envejosos— dos elements sovint no prou ponderats. D’una banda, hi ha la recuperació d’una generació marcada per l’exili i la lluita política. Allò que havia de ser un parèntesi breu, tot confiant que la victòria aliada suposaria la fi del franquisme, va convertir-se en quaranta anys d’espera. A més, com més anys s’escolaven, més canviava el país enyorat respecte de la imatge idealitzada i, sobretot, més difícil es feia mantenir la flama col·lectiva i familiar. La col·lectiva s’anava erosionant per la crisi dels ideals propis arran de les revelacions sobre l’estalinisme o l’escapçament de les primaveres socialistes a Hongria el 1956 i a Txecoslovàquia el 1968; la familiar perquè no sempre els fills entenien una lleialtat a un país que per ells era aliè.
De l’altra, trobem la vindicació de la veu femenina amb entitat pròpia i no limitada a complement del marit —encara que fos Gregorio López Raimundo—, capaç de combinar l’espai públic i el privat, amb les seves contradiccions i mútues influències. Pàmies es rebel·la contra el masclisme —tant el banal com l’explícit— en primera persona, des de la pròpia biografia, però també a través dels seus escrits. Tant des de la creació literària com des dels escrits més periodístics no es cansarà de vindicar la dona com a subjecte i objecte de drets civils, de la pràctica política i del protagonisme ciutadà. Aquest compromís la convertirà també en pont i referent entre generacions, cosa que explica en part el manteniment i la renovació del seu públic lector.
La veritat literària de Teresa Pàmies
Eumo Editorial
498 pàgines. 23 euros
