Calleu, hipoglúcids!: la immensa empremta d’un mestre

L’altre dia em va entrar una cosa a l’ull. Era un borrissol de nostàlgia de la mida d’un vedell. I una, que és al·lèrgica a la pols, el pol·len i les gramínies, va deixar anar una marea de llagrimots que li rodolaven galtes avall entrebancant-se els uns amb els altres. En un vídeo penjat a Facebook, Don Pedro, el professor de Matemàtiques que ens va ensenyar les equacions i la vida a diverses generacions de nanos a l’Agra de Raíces de Cee (la Corunya), s’acomiadava per sempre a l’institut, de la docència i dels seus últims alumnes. Ell —l’últim mestre amb tracte de don, reivindicava— penjava el guix davant d’un auditori ple d’adolescents que l’aplaudia a més no poder. La jubilació l’esperava a l’altra banda de la porta del pati. “Us estimo moltíssim. Me’n recordaré de vosaltres tota la vida”, va dir entre sanglots. I nosaltres d’ell.

Hi ha mestres que se’t queden enganxats a l’ànima com un Boomer de maduixa àcida a la sola de la sabata. Són els bons, els que et sacsegen la raó a classe i t’emportes cap a casa a la motxilla quan sona el timbre. Don Pedro, per exemple, tenia el do en el nom i en la gràcia per fer divertida una classe de Matemàtiques: s’inventava personatges còmics per protagonitzar els problemes de càlcul, com la María de los Gases o la tia Eufrasia de Cabanude, i feia protagonistes els alumnes en els exercicis d’aritmètica: “Cada vuit minuts en Jorge em dona la tabarra, i cada sis minuts, la Vanessa em diu que no ho entén. Quan he entrat a classe, en Jorge m’ha donat la tabarra i la Vanessa tenia un dubte. En una classe de 50 minuts, quantes vegades coincideixen els dos, un donant-me la tabarra i l’altra preguntant?”, ens va dictar en una classe de primer d’ESO. Era divertit i entremaliat, fins al punt d’interrompre la feina posant un dit a l’ull a qualsevol alumne al crit d’”Hola! Molesto?”; però també se sabia quadrar davant els grups moguts parafrasejant l’insigne Homer Simpson: “Calleu, hipoglúcids!”, deixava anar enfurismat. I callàvem.

Don Pedro era el poli bo, un bàlsam de proximitat per a aquells nens de 12 anys que acabaven de travessar per primer cop les hostils portes de l’institut. Lluny del refugi que dona l’escola primària, ell i la seva dona, doña Marisa, professora de Ciències Naturals de tothom des que tinc consciència, eren el punt d’ancoratge a la infantesa. Una mica mestres, una mica pares. Sempre hi eren.

Doña Marisa també es va jubilar l’any passat amb la fama irreprotxable de severa i impassible. Merescuda i entrenada cada dia, en les distàncies llargues no deixava espai per a les bromes i un crit seu feia tremolar fins i tot els matalassos del gimnàs. S’havia d’excavar una mica, parar atenció als detalls i viure-la de prop per veure, en canvi, l’empatia immensa amb els seus alumnes o la seva tossuda obstinació de no deixar ningú enrere. Ens renyava i ens cuidava a parts iguals, però sempre ens feia millors. Quan se’n va anar, les noies del meu poblet li vam enviar un ram de flors a l’institut: “Tot el que vas construir a les aules, amb la disciplina dels crits eixordadors i l’afecte de les abraçades en els dies tristos, continua bategant en cadascuna de nosaltres”, li vam escriure. Ella, agraïda i emocionada, ens menja a petons cada vegada que ens veu pel carrer i encara ens continua buscant pel poble per ajuntar-nos a totes i convidar-nos a un cafè. És immensa, la doña.

Si alguns mestres sabessin el que han fet per nosaltres... O de nosaltres. D’alguna manera, som tots una mena de lego dels nostres millors i pitjors professors, petites peces que uns i altres van modelant i fent encaixar amb les altres, ancorant-les amb les del darrere i deixant espai per a les que venen, guiant el camí per acabar el ninot final. No s’obliden els mals docents, els que van deixar fantasmes o traumes injustos que encara s’arrosseguen; però dels bons te’n recordes més.

La profe Ana, mestra de l’escola unitària on començava tot, em va ensenyar a llegir i escriure. I a plantar una llentia en un got de iogurt. I a pintar per dins de la línia. I també que no passa res si caus i et taques una mica els pantalons o et fas una rascada al genoll. Perquè gairebé tot té solució. No ho sabia llavors, però ella em va donar les eines per guanyar-me avui el pa i la Concha Blanco, escriptora i professora de Gallec a l’institut, em va mostrar, sense saber-ho, el camí a aquesta professió quan em va inocular, en un treball a classe, la idea del periodisme.

L’empremta d’un mestre és immensa. Arriba fins als llocs més insospitats. Pocs podrien dir, per exemple, que han recitat La vida es sueño, de Calderón de la Barca, en una discoteca. Potser només Fran Perea, les meves amigues i jo. El cantant ho va fer l’altre dia en el seu concert a l’Apolo i nosaltres, durant molts dissabtes, al nostre pub de capçalera mentre sonaven de fons Franz Ferdinand o els Strokes. Resulta que el dj, Brais, va compartir amb nosaltres professor de literatura, el gran Castiñeira, i tots ens sabíem de memòria el monòleg de Segismundo, que recitàvem sense respirar a crits al bar.

Saps que un mestre és com un Boomer de maduixa àcida a la sola de la sabata quan el recordes i somrius. Quan t’entra una cosa a l’ull el dia del seu comiat o quan et veus explicant-li a algú el Romancero Gitano a la barra del bar. També quan te’l trobes pel carrer després de molt de temps i només et surt dir-li: “Coi, gràcies per tot”.