“No a la guerra”, encara?
Mantenim el ‘No a la guerra’ com a mostra d’una insistència que a alguns els pot semblar ingènua, extremament simbòlica
La commemoració del Dia Orwell, el 7 de juny, em va oferir la possibilitat de rellegir un article de l’autor escrit el 1942. Es tracta de la rememoració de la seva experiència en la Guerra Civil espanyola, on va intervenir com a voluntari a les files del POUM. En aquest text Orwell ens recorda que la imatge del soldat heroic és senzillament una construcció per acomodar-nos a l’existència de les guerres. Tots els soldats, ens diu, siguin del bàndol que siguin, comparteixen l’experiència de la fam, la por i l’esgotament, i tant els acaben fent els ideals pels quals se suposa que estan lluitant.
Fins ara, els memorials als “soldats caiguts o desapareguts” s’havien alimentat d’aquesta retòrica heroica, tan útil per als sentiments patriòtics. D’aquí que sigui tan difícil, i de vegades fins i tot sospitós, introduir la perspectiva pacifista en el discórrer sobre les guerres. No és per casualitat, en tot cas, que els memorials hagin deixat “fora de camp” el patiment de la població civil i en concret el de les dones de qualsevol bàndol, objectes sistemàtics de la violència sexual, a mig camí entre el trofeu i el càstig a l’enemic. Però també el dolor de les persones que es neguen a fer la guerra. Cal afegir-hi en aquesta exclusió memorial l’impacte ecològic que ocasionen els conflictes bèl·lics.
A Europa és indubtable que la invasió d’Ucraïna ha suscitat, al marge innegable de l’estupor i la solidaritat amb el dolor de la població, reflexions sobre la manera com reaccionar davant dels agressors. Però crec que n’hauríem de parlar més. Com a directora d’un centre cultural configurat espacialment a partir dels estralls d’una guerra, i que a més té com a mandat ocupar-se dels temps de les representacions memorials, vaig pensar des del primer moment en la responsabilitat de fer un pas per facilitar l’intercanvi de paraula. El meu objectiu va ser donar espai a les persones que s’han destacat per la seva tasca en favor de la pau.
A mesura que han anat passant els mesos, i davant la complexitat de l’entramat bèl·lic, sembla que ens hem acomodat a la situació, una reacció que es renova amb cada conflicte i que ens facilita el prejudici de pensar que les guerres són inevitables. Per tal de poder-nos desviar d’aquesta pressuposició, cal fer-se la pregunta de com trobar les eines per sostenir un convençut “No a la guerra”, tot i reconèixer que, per regla general, una de les parts del conflicte sempre és la més perjudicada, o la reactiva.
El Born és un dels pocs centres, em sembla, que manté un símbol contra la guerra. Vam penjar la pancarta a la façana poc després de la invasió russa a Ucraïna. La mantenim com a mostra d’una insistència que a alguns els pot semblar ingènua, extremament simbòlica. Però crec que la insistència d’aquesta presència, i una certa incongruïtat respecte de la inutilitat dels esforços antibel·licistes, fan que aquest “No a la guerra” es pugui llegir com un martelleig èticament imperatiu. La pancarta es va fent malbé. Un indicador també de la permanència de la pulsió de mort que Freud va considerar inherent a l’ésser humà.
El “No a la guerra” a la façana del Born va volgudament contra corrent de la realitat, certament. Amb tot, vol ser una invitació descarada a rebatre les teories dels savis. A produir perplexitat, a adonar-nos que la guerra ens fa, mai més ben dit, la vida impossible. Exigir, al cap i a la fi, que la política estigui al servei de la pulsió de vida. Sense flors ni violes.
Marta Marín-Dòmine és directora del Born Centre de Cultura i Memòria
