Un tomb per les narratives barcelonines
Un recorregut per la ciutat literària, que permet traçar un fil que passa per tots els barris des de la mirada d’escriptors que els coneixen bé
Hi ha llocs que convoquen escenes de novel·la. A Barcelona n’hi ha una bona pila. Són llocs de memòria que revivim a través dels seus personatges i que consignen l’existència d’una ciutat literària, fèrtil en narratives. Resseguir-los ens permet traçar un recorregut que passa per tots els barris, des de la mirada d’uns escriptors que els coneixen bé. Tot seguit n’oferirem un tour.
L’antic Borsí, per exemple, és el temple de la febre d’or, el palau per on circula el mannà que farà possible la transformació espectacular de la ciutat amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. Els borsistes hi formiguegen febrosament. No gaire lluny, per entre els carrers estrets del barri de Sant Pere, la laboriositat discreta de la fabricanta la converteix en l’heroïna exemplar d’una menestralia que ambiciona desclassar-se gràcies a la indústria tèxtil. Més tocant a mar, a la Ribera, una sèrie de tipus populars trafiquen entre facècies, enraonies i picabaralles entranyables. En pocs anys de distància, Narcís Oller, a La febre d’or (1890-1892), Dolors Monserdà, a La fabricanta (1904), i Emili Vilanova, en els seus quadres de costums, mostren les contradiccions d’una ciutat que creix i no s’atura. A través dels seus personatges, la ciutat s’imbueix d’un vitalisme que encaixa plenament amb l’esperit progressista del nou temps, i els seus personatges ens el contagien.
Barcelona, la gran encisera, té ombres, però. El fill del senyor Esteve, que es debat entre la prosa de la vida i la poesia de l’art, no viu gaire lluny del Raval de Carles Soldevila i Josep M. de Sagarra. Mentre Rusiñol expressa, a través de L’auca del senyor Esteve (1907), moltes de les tensions que l’art finisecular fa emergir en la societat burgesa que l’empara, la ciutat de mica en mica va mostrant algunes de les esquerdes que la constitueixen. Unes esquerdes que s’expressen en les línies que delimiten els barris i que, de mica en mica, estigmatitzen un Districte Cinquè (l’actual Raval), que és utilitzat per exorcitzar unes pors col·lectives. Fanny (1929) de Soldevila i Vida privada (1932) de Sagarra mostren, diàfanament, la foscor d’unes classes que han perdut el nord: una burgesia empobrida sobtadament i l’aristocràcia decadent amb el regust entre agredolç i amarg dels Lloberola. En totes dues sobresurten uns personatges femenins poderosos, que converteixen l’erotisme en un trampolí que els ajudarà a anar fent la viu-viu en una societat bulliciosa que alterna el Pernod amb la misèria.
El cor maculat de la ciutat, ubicat en una Ciutat Vella que necessita, contínuament, mudar de pell, es converteix en un epicentre de gran rendibilitat simbòlica. Els baixos fons atreuen la ploma, i no només ho fan per satisfer les ànsies d’un públic àvid de truculència sinó perquè es converteixen en el bisturí d’una literatura que dissecciona el teixit social. Per fer-ho, a més, adopten la mirada de personatges que trampegen entre mons.
Narcís Oller, Dolors Monserdà i Emili Vilanova mostren les contradiccions d’una Barcelona que creix
Mentre que La rossa de mal pèl (1929), de Josep M. Francès, ven musclos pels voltants del mercat de Santa Caterina i s’encaterina d’un home que no li fa cas, els robatoris del Ramon Nonat d’Un film (3.000 metres) (1926), de Víctor Català, estan justificats a partir de la idea d’una ciutat excessiva i avara, que no dona el que ofereix. Fora vila, a la falda d’un Montjuïc feréstec i altiu, La Xava (1910), de Juli Vallmitjana, representa unes formes de vida al marge del desenvolupament industrial, que seran mitificades com a reminiscències d’un món a part: són les traces d’una raça que es perd. L’atracció pel món gitano pot ser vista, en aquest sentit, com a alternativa a una literatura massa polida, poc receptiva a les classes marginals, un món que s’identifica amb unes formes culturals poc assimilables a l’entramat del nou teixit industrial.
La ciutat abnegada i feinera crea personatges com l’ebenista Agustí Lliuró d’Aigua avall (1907), que es mou pel barri de Sant Antoni. Josep M. Folch i Torres, atent a les lluites obreres primiseculars, que tenien com a objectiu la reducció de la jornada laboral, la utilitza com a símbol d’una presa de consciència de classe que considera clau en el futur de la nova ciutat, en un moment de combat per a una societat més igualitària.
Mentre que Folch i Torres, a inicis de segle, veu en la solidaritat entre treballadors unes possibilitats de redempció individual, la protagonista de Feliçment, jo soc una dona (1969), de M. Aurèlia Capmany, té molt clar que la seva salvació només serà individual. Les peripècies de la Carola Milà, filla il·legítima del fill d’un industrial, que sap sobreviure gràcies a l’encant que provoca en els homes, expliquen un ascens social i personal que comença al barri de Santa Caterina. El secret d’aquest ascens es deu a haver sabut ser prou hàbil per aconseguir uns diners que, com a dona i com a ésser feliç, li proporcionen la llibertat.
La cultura de masses dels anys trenta crea personatges paradigmàtics de la novel·la de lladres i serenos. En són un bon exemple l’inspector de policia Jaume Vilagut i el periodista Francesc Caldes, que posen a prova el seu olfacte professional a Un crim al Paralelo (1960), de Rafael Tasis. L’ús d’una trama policíaca “clàssica” (amb desaparicions i assassinats per resoldre) permet d’endinsar-nos en el bullici de la Rambla, el Raval i el Paral·lel, uns barris plens de tràfecs i pudor de socarrim. L’exploració dels baixos fons permet, a més, fer la crítica social d’una ciutat que, a la postguerra, vivia reprimida pels tabús.
La realitat de l’home del carrer, abúlic i desencisat, és la que trobem al Clot de Com ganivets i flames (1954), de Josep M. Espinàs, una novel·la de crisi existencial. En la clandestinitat d’uns bars que tanquen tard, Enric Martrat, treballador d’una indústria farmacèutica que es desplaça amb bicicleta, es deixa temptar per una sèrie de negocis il·legals. A diferència del Nonat de Víctor Català, el que empeny Martrat a delinquir no és la cobdícia ni l’ambició que li desperta una ciutat embriagadora, sinó la insatisfacció que li provoquen l’economia d’estraperlo i la rutina domèstica. L’activitat delictiva és vista, per tant, com a antídot i aventura en un imaginari de suburbi, ple de carrers sense asfaltar, pisos barats i cafès amb taules de fòrmica desgastada.
En una Barcelona resclosida i plena d’éssers que es llepen les ferides, pocs personatges encarnen millor la idea de trencament generacional com els que creen Montserrat Roig i Terenci Moix als seixanta i setanta. La Natàlia Miralpeix d’El temps de les cireres (1977) i el Bruno Quadreny de El dia que va morir Marilyn (1969) s’identifiquen i, a la vegada, s’allunyen d’una ciutat que veuen com a part de la seva identitat, amb qui tenen una relació ambivalent.
Hereus, com a fills de la postguerra, de la memòria de la guerra dels pares, la seva ciutat és la d’uns llocs concrets: la de la part de l’Eixample més propera al passeig de Sant Joan (en el primer cas), la del Raval i la de les columnes romanes del barri Gòtic de Barcelona, un espai en ruïnes amb el qual Bruno s’identifica (en el segon). A través de la recreació de la ciutat es perfila l’evolució dels personatges, en una relació que permet als autors reescriure els seus propis orígens.
La ciutat del tardofranquisme i la transició, vista des del carrer Bolívia del Poblenou, és la destinació de la Lina, una noia de Linares (Jaén) que s’hi instal·la a viure amb el seu marit, Néstor, que es convertirà en un líder sindical. Carrer Bolívia (1999), de Maria Barbal, es construeix des de la perspectiva dels residents d’un barri obrer, fet de cases adossades que semblen donar forma a una illa, amb terrats i roses que perfumen l’entorn. Des de la vora del Besòs, l’autora radiografia els canvis que, de mica en mica, es van introduint en la quotidianitat d’un veïnat que no disposa de serveis. La història dels personatges s’alterna amb alguns dels esdeveniments que marcaran el canvi de règim, com l’assassinat de Carrero Blanco el 1973 o la celebració de les primeres eleccions democràtiques el 1977. L’experiència de la Lina és la d’una migrant tensada entre dos mons, que es construeix una identitat gràcies a l’aiguabarreig de gent que l’acull.
Pocs personatges encarnen millor la idea de trencament generacional com els de Roig i Moix als anys seixanta
Entre Collserola i el rovell de l’ou, la història de “Carnaval” (dins Vint-i-dos contes, 1958), de Mercè Rodoreda, sembla sintetitzar la relació que alguns dels seus personatges més prototípics, com la Colometa de La plaça del Diamant, tenen amb el lloc on viuen —i, també, amb la vida. La narració és la crònica d’un desencís. Explica l’itinerari que fan dos joves que s’acaben de conèixer, d’orígens socials i posicions vitals antagòniques, que surten d’una festa de disfresses (és carnaval) i decideixen baixar a peu des de l’avinguda del Tibidabo fins al carrer del Consell de Cent.
El recorregut, nocturn, serveix de correlat dels sentiments que experimenta el noi, que van des de l’enlluernament (a la part alta, on hi ha un jardí amb gardènies) fins al disgust que, després d’haver baixat pel carrer Balmes, la plaça Molina i la Via Augusta, té a la Diagonal (on és víctima d’un robatori). Tot el relat posa èmfasi en el caràcter efímer de l’aventura, a partir d’una geografia urbana concreta, que té com a punt final un xamfrà del Passeig de Gràcia amb el carrer del Consell de Cent. L’encís es trenca, definitivament, amb una mossegada de fred i un despertador que sona lúgubrement en una casa veïna.
Paradoxalment, la geografia urbana de “Cacofonia” (dins Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, 1980), de Quim Monzó, implica fer el mateix recorregut, també amb dos personatges (A i B), però amb cotxe. Els gimlets que l’A ha pres sota les palmeres de la falda de Collserola l’animen a fer realitat una fantasia que té des de fa temps: provocar la catàstrofe circulatòria més gran de la història. Circularà, a tota velocitat, sense parar-se als semàfors, primer tirant avall pel carrer Balmes i després, cap amunt, en direcció contrària. La narració està plena de referències culturals (el Crystal City, la truiteria Flash Flash, el Forn del Cigne, el Baviera, etc.) que, com el viatge a tota velocitat per una ciutat difusa, fixen el record visual d’una experiència cacofònica: la dels xiscles i els insults amb què els altres conductors responen al caos circulatori. Al final, de nou al punt d’origen, l’A i la B, des de l’avinguda del Tibidabo, s’aboquen al buit i contemplen, impàvids, els confins d’una ciutat que s’eixampla i es constreny als seus peus.
