Els enemics de les humanitats

Hi ha persones convençudes que existeix una gran diferència entre elles i la resta de la humanitat: elles són moralment bones i els altres són éssers execrables. Són, com diria Hegel, ànimes belles. I res les satisfà més que contemplar i fer que els altres contemplin la seva pròpia bondat moral.

Les ànimes belles sempre estan àvides d’escàndols (aliens), perquè els veuen com una oportunitat d’or per realçar la seva pròpia bondat moral. ¿Rapers engarjolats per rapejar barbaritats? Jo soc millor que ells. ¿Escriptors que ja crien malves però que, segons diuen alguns, encara fomenten la pedofília a les seves novel·les? Jo soc millor que ells. ¿Pintors misògins nascuts al segle XIX? Jo soc millor que ells. ¿Artistes que fan befa destripada de l’Església catòlica? Jo soc millor que ells. ¿Crítics de les víctimes del terrorisme políticament instrumentalitzades? Jo soc millor que ells.

Les ànimes belles practiquen una moral moralista. N’hi ha d’esquerra, de centre, de dreta, equidistants, militants o apàtiques, perquè la moral moralista, com suggereixen els exemples del paràgraf anterior, no té cap contingut polític. És només una actitud onanista que s’alimenta de la mandra ètica i del maniqueisme (amb perdó per la redundància).

Moral humanista

Enfront de la moral moralista de les ànimes belles, hi ha la moral humanista i les aptituds humanístiques. La imaginació literària, la capacitat d’explicar i escoltar històries, la predisposició a concebre’ns com una generació unida als clàssics de la nostra cultura o d’altres cultures, la voluntat d’entendre i utilitzar metàfores o al·legories, la sospita davant de les interpretacions literals, l’habilitat per comprendre la complexitat psicològica dels humans, la capacitat per distanciar-se momentàniament de les pròpies emocions a través de la música o el cinema per poder-los retre l’estima que realment mereixen o la propensió —per no dir-ne dèria— a fer les preguntes que sabem que no tenen resposta. Totes aquestes aptituds empal·lideixen penosament assetjades pels enemics de les humanitats.

Els moments brillants de la humanitat, de civilització, han estat precedits per les aptituds humanístiques

Hi ha altres enemics de les humanitats més poderosos que les sinistres ànimes belles. Però entre els que són igual de poderosos, n’hi ha uns l’existència dels quals és responsabilitat, em temo, de les ànimes belles. Es tracta dels terraplanistes de l’ètica, dels lliurepensadors incapaços d’articular una frase que no hagin llegit abans a The Economist, dels ateus que prediquen l’evangeli de la llibertat d’expressió, dels qui denuncien en una entrevista a primera plana del The New York Times que són censurats o dels que creuen que ser imparcial vol dir ser neutral. Em refereixo, esclar, als que quan es presenten diuen: “Jo soc políticament incorrecte.” Són un malson involuntàriament i indirectament induït per l’ansietat d’aparèixer sempre com una bona persona.

Fins a cert punt, les ànimes belles i els terraplanistes de l’ètica fan gràcia. O per dir-ho descarnadament: ens n’hauríem d’enfotre més (mentre els temem). Però hi ha altres forces destructores de les humanitats que fan menys gràcia.

Barbàrie humana

Hi ha enemics de les humanitats que tenen sabor vintage malgrat que s’expressin amb formes contemporànies. La idea que la democràcia consisteix únicament a votar i guanyar eleccions és una manera de coaccionar les actituds humanístiques, per reduir-ho tot a la pura suma de números. Si hom gosa dir que guanyar eleccions no vol dir que la majoria no hagi d’estar sotmesa a alguns contrapesos, és automàticament etiquetat com a antidemòcrata. Però sota la màscara de la democràcia i l’apologia de la regla de la majoria com a argument sagrat, hi bull una forma d’autoritarisme.

La genealogia de les humanitats està íntimament lligada a la democràcia entesa no senzillament com una asèptica regla de la majoria, sinó com la consagració d’una sèrie de principis: la democràcia és el reconeixement de la igualtat entre els ciutadans, i la igualtat entre els ciutadans és un subproducte de la imaginació literària i artística, que permet posar-se a la pell de l’altre i descobrir que som iguals en la diferència.

La combinació de la tradició humanística de l’antiga Grècia, de la Il·lustració i fins i tot de la Contrail·lustració de què parlava Isaiah Berlin, dona com a resultat la millor cultura democràtica a la qual podem aspirar: l’imperfecte joc de pesos i contrapesos entre els diversos poders democràtics, així com el fràgil equilibri entre els principis d’igualtat i llibertat. Potser aquesta cultura democràtica és la millor manera que tenim de protegir els radicalment desavantatjats. I desprovistos de les aptituds humanístiques, emergeixen concepcions eixorques de la democràcia que, retòrica a banda, desprotegeixen precisament els radicalment desavantatjats.

Res d’això vol dir que les humanitats siguin intrínsecament virtuoses. Hi ha hagut grans humanistes al llarg de la història que han donat suport a projectes i empreses macabres. Tendeixo a pensar que això té més a veure amb temperaments peculiars que amb el fet que aquests temperaments conreessin les humanitats.

És cert que cultivar les humanitats no és un elixir contra la barbàrie. Però els qui s’obstinen a recordar-nos que llegir no cura el feixisme potser no s’adonen d’una cosa fonamental. Falcant la barbàrie humana, certament, hi pot haver o no aptituds humanistes cultivades: el feixisme alemany, per posar l’exemple magrejat per excel·lència, bevia de personalitats de gran cultura humanista com Heidegger, però també de la ignorància humanista de Hitler (de fet, el feixisme alemany és qui va prendre’s més al peu de la lletra i fins a les darreres conseqüències la moral moralista). En canvi, els pocs moments brillants de la humanitat, els escassos moments de civilització, sempre han estat precedits per les aptituds humanístiques.

Les aptituds humanístiques es poden entrenar. Però són innates. Les persones analfabetes també en tenen

¿És concebible la fi de l’esclavatge o la fi de la segregació racial als Estats Units sense els enormes esforços d’imaginació literària (empatia, en diuen ara) per part de certes persones que havien estat del tot educades en un racisme flagrant? ¿La fi de la persecució dels gais seria possible sense el perfeccionament de la capacitat d’explicar històries de persones que surten de l’armari? ¿S’hauria donat l’operació d’Estat que va significar la tornada de Tarradellas a Catalunya sense entendre’n la potència simbòlica i metafòrica? ¿Hauria pogut tenir l’impacte històric que va tenir la denúncia de Fray Bartolomé de las Casas de les atrocitats comeses pels conquistadors a La Nueva España del segle XVI si no hagués estat un humanista que sabia on calia posar l’accent, la imaginació i la compassió a l’hora d’escriure les cròniques?

Contra els fonamentalistes

Els qui ens recorden que el feixisme no es cura llegint confonen, al meu parer, la pedanteria i arrogància de certs humanistes amb les aptituds humanistes. Creuen que els humanistes tenen tendència a creure’s intel·lectualment superiors. I, certament, n’hi ha que s’ho creuen. Però no semblen adonar-se que el problema dels intel·lectuals arrogants no és que siguin intel·lectuals, sinó que són arrogants. Les aptituds humanístiques es poden entrenar. Però són innates. Les persones analfabetes també tenen aptituds humanístiques, per descomptat. Fer una esmena a la totalitat de les humanitats perquè la pedanteria és una patologia força comuna entre els humanistes seria un disbarat. Seria com fer una esmena a la totalitat de la cirurgia cardiovascular només perquè hi ha cirurgians cardiovasculars insuportablement narcisistes.

Una cosa similar passa amb els qui diuen que les ciències naturals o els científics són enemics de les humanitats. No, no ho són. El fonamentalisme científic —és a dir, la idea que les humanitats són, sempre i en tot cas, pura xerrameca— sí que és un enemic de les humanitats. Però això no té res a veure amb la ciència. Tot fonamentalisme es basa a negar, explícitament o implícitament, la validesa de les aptituds humanístiques. O sigui: el fonamentalisme científic és un enemic de les humanitats tant com ho és el fonamentalisme religiós, el fonamentalisme nacionalista o el fonamentalisme socialista.

La tasca més urgent, si es vol evitar que les humanitats caiguin encara més en un lloc marginal en la nostra gran conversa pública de masses, és identificar bé quins són els seus enemics. I aquesta tasca és, ella mateixa, una tasca humanista.

Jordi Llovet tenia raó

Més d’una dècada després de la seva publicació, Adeu a la universitat, de Jordi Llovet, un assaig que constatava i lamentava el declivi de les humanitats, segueix plenament vigent. La combinació de l’extrema burocratització de la universitat i de la lògica perversa de la productivitat —filla de l’economia de mercat— ha perjudicat totes les disciplines. Però si n’hi ha una que ha patit de forma inclement la muntanya tediosa i arbitrària feta a còpia d’agències d’acreditació, la dèria de la quantificació dels “productes acadèmics” i els opacs rànquings de revistes acadèmiques ha estat, sense gaire dubte, la disciplina humanística.

Anem a pams. La quantificació dels objectius que un humanista ha de satisfer ha dut a una exacerbació d’una situació familiar en el món dels esports d’elit: la competitivitat desbocada a l’hora de produir. Es tracta del famós publish or perish. En l’àmbit que jo conec millor, el de l’anomenada filosofia analítica, puc jurar que els acadèmics serien capaços de vendre la seva mare a canvi d’un argument lògicament vàlid i, sobretot, original.

Els departaments d’humanitats de les universitats, tan burocratitzades, tendeixen a produir acadèmics, no humanistes

Perquè si hi ha alguna cosa absurda que aquesta competitivitat incentiva en l’àmbit de les humanitats és, sense cap mena de dubte, la recerca de l’originalitat. I no es tracta només que és dubtós que a l’any 2023 pugui haver-hi res estrictament original en el domini de les humanitats per la senzilla raó que el nostre objecte d’estudi és tan vell com ho som nosaltres. El problema és que s’incentiva una idea d’originalitat que ens transforma en mercenaris acadèmics. A tall d’exemple anecdòtic: un filòsof estatunidenc, que ensenya i fa recerca en una gran universitat de la costa est dels Estats Units, predica que cal buscar alguna cosa que no hagi estat dita mai abans per ningú en la teva disciplina. Un cop l’hagis trobat, tot i que et pugui semblar una bajanada, has de pensar arguments que et serveixin per sostenir-la en un paper. És la manera d’escalar en la cadena tròfica de les humanitats quantificades: transformar-se en un mercenari a la recerca no de les bones idees —o com a mínim de les idees en què hom creu—, sinó de les que ofereixin una millor retribució en termes acadèmics.

D’altra banda, la burocratització de la universitat comporta una alteració de la funció i l’òrgan típic de totes les institucions madures. Les humanitats a l’acadèmia van ser creades per mirar de donar cert coixí econòmic i un bon grau d’estabilitat laboral als humanistes. Aquesta era la seva funció. Amb el temps, la supervivència de la institució s’acaba convertint en la funció principal de la institució. I així és com els departaments d’humanitats tendeixen a produir acadèmics, no humanistes.

Val a dir, com recordava Llovet en el seu llibre, que l’humanisme europeu, tal vegada el període daurat de les humanitats, no era un fenomen acadèmic. L’humanisme europeu es va conrear fora de les universitats. No m’atreviria a afirmar-ho amb gaire seguretat, però és possible que, degut a l’antiintel·lectualisme burocràtic que domina la universitat, les humanitats estiguin migrant de l’acadèmia: són moltes les llibreries, fundacions, mitjans de comunicació, biblioteques, festivals o editorials que cada vegada més imparteixen tallers o cursos, clubs de lectura, graven pòdcasts, organitzen debats, taules rodones o discussions on predomina, fins on jo he pogut veure, l’esperit de la moral humanista. No es busca “produir”, sinó divulgar —en el sentit més noble de la paraula— coneixement; no s’incentiva la competència, sinó la conversa, potser perquè, com deia Leopardi, es pensa parlant; no s’idolatren les jerarquies dels rànquings i els números buits, sinó les paraules. Potser estic esbiaixat per la meva pròpia experiència, però diria que aquests espais constitueixen una mena de reducte per a les aptituds humanístiques i, amb freqüència, fins i tot erigeixen un mur de desconfiança vers la moral moralista.