_
_
_
_
_

Destruir la cultura nacional, fundar-ne una de feixista

El ventall d’accions per liquidar una identitat nacional va ser programada i sistemàtica, des de l’afusellament de Carles Rahola fins a la crema de biblioteques particulars o la prohibició de qualsevol manifestació pública en català

Jordi Amat
Galeazzo Ciano al Palau de la Generalitat, seu de la Diputació Provincial de Barcelona el juliol del 1939.
Galeazzo Ciano al Palau de la Generalitat, seu de la Diputació Provincial de Barcelona el juliol del 1939.. (EFE)

Des d’un punt de vista cultural, l’ocupació franquista de Barcelona que es va iniciar el 26 de gener del 1939 va tenir dos objectius entrelligats. Un era destructiu i l’altre creatiu. El destructiu pretenia acabar amb tot el tramat cultural que el catalanisme havia construït al llarg de les quatre dècades anteriors per tal de fer operativa una cultura nacional moderna. Des de l’afusellament de Carles Rahola fins a la crema de biblioteques particulars, passant per l’ocupació dels buits de l’exili o la prohibició de qualsevol manifestació pública en català, el ventall d’accions per liquidar una identitat nacional va ser programada i sistemàtica.

Sobre aquest buit es va pretendre construir una cultura alternativa, feixista i hipertrofiadament nacionalista. Els principals ideòlegs d’aquest segon objectiu estaven integrats a la Direcció General de Propaganda que dirigia Dionisio Ridruejo a Burgos i que estava integrada al Ministeri de l’Interior de Ramón Serrano Suñer. Un dels ideòlegs d’aquesta feixistització de la cultura a Catalunya va ser Juan Ramón Masoliver.

S’acaba de publicar un bon llibre d’història cultural sobre l’atractiva trajectòria de Masoliver com a mediador literari. Es titula Juan Ramón Masoliver. Edición y cultura en la Barcelona de posguerra, la seva autora és Míriam Gázquez i l’ha publicat Fórcola. Segurament la principal virtut del llibre és estudiar el desconegut fons personal de Masoliver.

Al pròleg Gázquez explica la relació que va establir amb la vídua de Masoliver. A poc a poc van fer certa amistat i un dia li va preguntar què hi havia dins d’aquell bagul al damunt del qual hi havia un tocadiscs, llibres de cuina i revistes del cor. El van obrir juntes. Hi havia documentació de la Guerra Civil, inclosa una còpia manuscrita dels Estatuts de Falange i les Jons. En aquest document hi havia correccions i anotacions de Masoliver mateix.

A Burgos el càrrec de Masoliver era la direcció de la Oficina de Ocupación y Avance. La tasca principal que li va ser encomanada, segons Gázquez, fou la direcció de la campanya de propaganda que s’havia de realitzar a Catalunya a mesura que les forces insurrectes l’anessin ocupant. La seva pretensió, segons una carta adreçada a Eugeni d’Ors, a qui va demanar ajuda, era “hacer una labor meditada y bien lograda”. Una de les eines de propaganda que havien de permetre una rebuda no hostil per part dels barcelonins era un manifest redactat per Serrano Suñer i que es va imprimir en català en unes fulles volants que es pretenien repartir a mesura que avançaven per la ciutat. Aquest manifest i altres documents estan reproduïts al fascinant volum Barcelona, gener de 1939 de Francesc Vilanova i Vila-Abadal que acaba de publicar l’Ajuntament. Com és ben sabut aquesta campanya de propaganda va ser avortada pels generals que dirigien l’operació militar. Res que hagués de sorprendre gaire. “Cal tenir en compte que la pulsió nacionalista, l’espanyolisme radical, era un component essencial del projecte feixista hispànic, com el nacionalisme ho era en el conjunt dels feixismes europeus”.

La campanya de propaganda que depenia de Masoliver no va prosperar. L’equip de Propaganda es va establir uns dies i va començar a redissenyar el sistema cultural per substituir el català per un de feixista. Es va escenificar amb el Desfile de la Victoria del 21 de febrer, amb la redacció apressada d’un projecte d’Instituto Español de Estudios Mediterráneos (ben estudiat per Olívia Gassol) i sobretot amb tota l’activitat desplegada entorn del primer Sant Jordi, tant pel que fa als cicles de conferències com a l’activitat editorial (ho vaig analitzar a El llarg procés). Potser cap editorial evidencia aquell programa feixista ideat des de Barcelona com Yunque, creada a l’abril i que no trigaria a ser dirigida per Masoliver.

La carta de presentació de l’editorial, que reprodueix Gázquez al seu llibre, és bastant clarificadora de la mena de projecte que era Yunque: “Se ha fundado en esta ciudad la Editorial Yunque, dedicada exclusivamente a una misión de propaganda de la doctrina del Movimiento Nacional-Sindicalista, de acuerdo con las normas que inspiran al Estado que ha creado el Caudillo de España”. Els dos primers llibres que van publicar van ser reedicions de Luys Santa Marina. El segon, Tras el águila del César, que recreava estampes de la guerra del Marroc, va ser retirat per ordre directe del totpoderós Serrano Suñer. Però el projecte més ambiciós de Yunque va ser la col·lecció Poesía en la Mano dirigida per Masoliver. El seu disseny també ara es descobreix: va ser un encàrrec que va assumir Josep Janés. Així consta en un contracte signat per Janés amb Francisco Pujol Mas, propietari de l’empresa.

Poesía en la Mano, elitista i de vida limitada, pot explicar-se de moltes maneres. Gázquez la presenta com un model d’excel·lència i de modernització cultural, assenyala que el projecte entroncava amb el mestratge d’Ezra Pound sobre Masoliver. Però no explora els motius pels quals aquella sèrie de llibres de poesia pot llegir-se com l’afany de constituir una tradició lírica de legitimació política. Aquella en la qual creia Masoliver aleshores, aquella per a la qual s’havia creat Yunque. Però no menys interessant és comprovar com Poesía en la Mano va ser un dels espais en els quals es va intentar de manera efectiva la substitució cultural. Els que s’hi van implicar, sigui com sigui, no ho van aconseguir perquè la nòmina de traductors i poetes locals implicats, malgrat el suport del nou estat, no van aconseguir afermar un sistema literari de qualitat en castellà a Barcelona.

Juan Ramón Masoliver. Edición y cultura en la Barcelona de posguerra

Juan Ramón Masoliver. Edición y cultura en la Barcelona de postguerra

Míriam Gázquez
Fórcola
444 pàgines

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jordi Amat
Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela 'El hijo del chófer' y la biografía 'Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater' (Tusquets). Ejerce la crítica literaria en 'Babelia' y coordina 'Quadern', el suplemento cultural de la edición catalana de EL PAÍS.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_