Els nous manaments

L’actual crisi de valors ja és un fet indiscutible: els mascles maten les dones, els estudiants no volen aprendre res, els homes s’adeliten només a guanyar diners, molta gent roba tot el que pot, l’adulteri és matèria quotidiana, ni Déu ni els déus no signifiquen res per a quasi ningú, ningú no es prepara com Montaigne per morir amb saviesa i dignament, etcètera. Però la humanitat no sap viure sense valors i tampoc sense un horitzó de virtut.

Desaparegut ja fa temps allò que Kant anomenava “l’imperatiu categòric” —per exemple, “No mataràs”, que és alhora un imperatiu kantià i una llei derivada del dret natural—, la gent s’organitza el comportament moral de la manera que sap, que vol o que pot. Abans hi havia creients, agnòstics, ateus, heretges, teistes, gnòstics i politeistes: ara res d’això no existeix. En comptes d’anar al Sinaí —lloc d’on van sorgir els manaments de les religions abrahàmiques—, els uns van a Baqueira a passar-la bé, els altres a les platges de la Costa Brava a passar-la igual, però sense fred. Com que el decàleg de Moisès ni tan sols és conegut de memòria per la població, home i dona procedeixen a la hipòstasi de nous valors, que han vingut a substituir els tradicionals, habitualment derivats del Primer Testament. De fet, això ha passat d’ençà que Moisès va trencar les primeres taules de la Llei —escrites per Jahvè—, que segons la tradició talmúdica contenien lleis molt clares, cosa que va obligar el protopare a escriure’n unes altres, amb la seva mà d’home, que van esdevenir per això opaques i imprecises per sempre més. A Anglaterra van tenir la sort, diguem-ho així, que un tipògraf empleat a la casa d’un impressor es va equivocar una vegada mentre componia una Bíblia, i el llibre va sortir amb aquesta errata: “Desitjaràs la dona dels altres” (Èxode, 20,14), sense el “no” de l’inici. Hi va haver molta gent que es va posar la mar de contenta.

En suma: ara les lleis de Moisès són aquestes altres, enumerades d’acord amb el resum antic més habitual: 1. Renegaràs de Déu i tots els Sants sempre que en tinguis ganes. 2. Diràs el nom de Déu en va, perquè, total, fins i tot el Vaticà ha dit que no hi ha infern, i Spinoza i Hume, un pas més enllà, ens van dir que no hi ha immortalitat de l’ànima, menys encara resurrecció de la carn. 3. No santificaràs les festes, i aniràs al Sónar a practicar bacanals paganes i prendre coca. 4. Riu-te del pare i de la mare, i, si estan malalts, els poses un cuidador, costi el que costi. 5. Mataràs tantes dones com puguis i uns quants homes per escreix. 6. Fes les accions impures que et vingui de gust, sempre afegint-hi el tòpic: “És el meu cos, i en faig el que vull”. 7. Roba tot el que puguis. Si ets ric, no hi tindràs cap dificultat; si ets pobre, fes-ho amb engany i traïdoria. Però roba, roba quan hi hagi carestia i encara que no n’hi hagi. 8. No podràs testimoniar en fals si et crida com a testimoni un tribunal; però, si no et crida, digues testimonis inventats i enginya tantes mentides com puguis; al cap i a la fi, també ho fan els novel·listes. 9. Si no pots cometre accions impures, almenys desferma la imaginació i tingues pensaments i desitjos d’aquells que farien trontollar fins i tot la fe de sant Antoni eremita i Simeó dalt la columna. 10. Desitja els béns del teu proïsme. Més encara, arrabassa’ls fent servir els mitjans més escaients i més segurs: ganivets, armes de foc, pistoles elèctriques. No cal que després els reparteixis entre els pobres, com un modern Robin Hood; res d’això; te’ls embutxaques, i a viure.

Pel que sembla, un sínode de bisbes herètics i pedòfils ha afegit uns quants manaments nous —arriben a la fabulosa quantitat de vint-i-set—; però el decòrum ens estalvia d’esmentar-los prolixament. Només d’oïdes hem sabut que pregonen l’assassinat d’un papa que no convingui als interessos financers del Vaticà, apropiar-se per immatriculació indeguda propietats que no pertanyien a l’Església, donar suport a partits polítics d’ultradreta, fer l’ull gros davant tota mena d’abusos, i coses així.

Aquest, lectors amables, és l’últim article sobre temes vinculats a la religió i la moralitat que fa el quídam que us parla. Tornarem la setmana que ve a la literatura, que al capdavall no ha fet mai cap mal ni cap bé perenne a la humanitat. Com la música clàssica, distreu i consola tothom i permet que l’existència en el saeculum —els nostres anys de vida— sigui més passadora.