_
_
_
_
_
CRÍTICA
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Paul Klee, més enllà del visible

El pintor mai va voler imitar l’aparença de la natura, sinó desentrellar-ne les lleis internes, com es veu a l’exposició de la Fundació Joan Miró

A l’exposició conviuen obres figuratives i abstractes de Klee amb la natura com a fil conductor.
A l’exposició conviuen obres figuratives i abstractes de Klee amb la natura com a fil conductor.

“Porteu els vostres deixebles a la natura. Porteu-los a veure com es forma una papallona, perquè arribin a ser tan rics, tan mòbils i tan originals com la natura.” A Klee. Cuadrados mágicos —un llibret de la Colección Minia publicat el 1957 per l’Editorial GG—, el crític Joseph-Émile Muller posa aquest consell dirigit a un pedagog en boca del pintor germanosuís. Com ell mateix precisa, el fet que Paul Klee (1879-1940) mai hagués estat amic del naturalisme no significava que hagués viscut d’esquena a la natura. Al contrari: l’emoció que li provocava el va dur a estudiar-la i analitzar-la obsessivament, amb passió i amb precisió, d’aquella manera amb què t’apropes només a allò que et captiva i, a la vegada, et commou. Segons Muller, la intenció de Klee no era imitar-ne l’aparença, sinó desentrellar-ne les lleis internes. És a dir, buscar-ne l’essència i fer-la visible. I això queda ben palès a la nova exposició temporal de la Fundació Joan Miró de Barcelona, que es pot visitar fins al proper 12 de febrer. Una proposta que va més enllà perquè, amb la voluntat de trencar el relat monogràfic imperant, inclou quatre obres d’autoria femenina que, en diàleg amb les de Klee, aporten un context històric tan interessant com necessari.

Incloure les obres de quatre dones artistes té la voluntat de trencar el relat monogràfic imperant

Un nen de quatre anys dibuixa a llapis un cargolet sobre una làmina científica on apareixen il·lustrats dos escarabats d’un realisme palmari. Un home de seixanta anys que pateix una malaltia degenerativa pinta amb ceres negres i blaves una de les seves darreres obres i la titula Aquesta estrella ensenya a inclinar-se (1940). Aquest salt temporal entre la figuració primigènia i l’abstracció final resumeix la trajectòria vital i artística de Klee, un dels artistes més reconeguts de l’avantguarda europea. També és la coartada de la comissària Martina Millà —cap d’exposicions de la Fundació Joan Miró— per articular una posada en escena que permet al visitant acompanyar Klee en el seu descobriment de la natura i també en la (re)lectura que en fa al llarg dels anys, incloent-hi la influència dels escrits de Goethe.

En el mar de dibuixos repartits en quatre sales, anar al compàs de la cronologia et permet connectar amb el Klee estudiant que descobreix la seva personalitat artística; el Klee que viatja a Tunísia i queda marcat pel seu paisatge; el Klee que durant una dècada es converteix en docent de l’escola Bauhaus, on escriu el manifest Vies per a l’estudi de la natura (1923); i el Klee que, malalt i en temps de descompte, excel·leix en la seva capacitat de síntesi a pesar d’haver de pintar amb els dits. Aquestes etapes s’enriqueixen amb obres de tres artistes coetànies de Klee: una composició abstracta de l’alemanya Gabriele Münter, membre invisibilitzat del grup d’expressionistes de Munic El Genet Blau; un impressio­nant dibuix geomètric de l’artista i guaridora holística suïssa Emma Kunz; i uns protozous surrealistes de la gallega Maruja Mallo. La darrera aportació és una instal·lació de l’artista contemporània suïssa Sandra Knecht que reflexiona sobre art, ruralitat i malaltia.

Paul Klee sempre va ser un gran observador de la natura.
Paul Klee sempre va ser un gran observador de la natura.

En aquesta acurada selecció d’obres de Klee, Millà ha comptat amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, comissària en cap del Zentrum Paul Klee de Berna. Aquest dià­leg ha obert un interessant intercanvi entre les dues institucions que culminarà al gener amb la inauguració al museu suís d’una exposició sobre les obres en gran format de ­Joan Miró (1893-1983). Precisament, va ser el pintor català, gran admirador de Klee, qui parlava de quadres que havien de ser “fecunds”: poc importava el que s’hi veia, ja fossin flors, personatges o cavalls, si s’hi revelava un món, alguna cosa viva. “Dos i dos no fan quatre. Només fan quatre per als comptables. Però no cal limitar-se a això; el quadre ha de donar-ho a comprendre: ha de fecundar la imaginació”, va dir. En aquestes reflexions de Miró —fruit d’una llarga conversa que va tenir el 1958 amb Yvon Taillandier i que el crític francès va recollir a Miró. Yo trabajo como un hortelano (Editorial GG, 2018)—, plana un procés creatiu que beu del de Klee. Sota la metòdica mirada del germanosuís, un peix, una flor, una muntanya, un paisatge o un fenomen meteorològic poden ser representats per diferents llenguatges, alguns més figuratius, altres més abstractes, però que sempre en revelen l’essència. I viceversa: un mateix llenguatge pot servir per expressar temes diferents. Aquesta mescla —buscada i ben trobada— sobrevola l’exposició i mostra Klee com un poe­ta de la natura, però també com un constructor seu.

Els dibuixos mostren Klee com un poeta de la natura, però també com un constructor seu

En un moment de la història en el qual la natura està al centre del debat, per ferida, maltractada i explotada, sempre reconforta que prengui protagonisme. Resseguir la mirada de Klee —observadora i contemplativa, però també escrutadora i analítica— a través dels seus dibuixos i herbaris convida a parar atenció en el que és petit i ens envolta, i que per costum donem per descomptat: una fulla, una llavor voladora, una pedra de riu, una cortina de pluja, el vol sigil·lós d’una papallona... Segons Klee, aquest diàleg és condició sine qua non per a un creador. “L’artista és humà, i com a tal és natura i part de la natura en la natura mateixa”, va deixar escrit en el seu manifest, on també advocava per fer visible “l’art de contemplar impressions i representacions no òptiques”. Potser com aquell petit secret que Miró va confessar a Taillandier: “Veure un arbre em genera un impacte, com si fos algú que respirés, que parlés. Un arbre també és alguna cosa humana”. I potser aquesta és una de les altres cordes que volia estirar Millà amb una curadoria que va més enllà del visible, que ens ressitua en una problemàtica d’actualitat i d’abast mundial —l’inexorable canvi climàtic—, i que ressona amb les estratègies de supervivència de la biòloga i filòsofa Donna Haraway, partidària de recompondre’ns afectivament i de manera tentacular amb el món que ens envolta. Fer-nos visibles des de l’essència, allà on sempre trobarem Klee.

Paul Klee (1879-1940), 'Static-Dynamic Gradation', 1923. Metropolitan de Nueva York

Paul Klee i els secrets de la natura 

Fundació Joan Miró 
Comissària: Martina Millà i Fabienne Eggelhöfer (Zentrum Paul Klee, Berna)
Fins al 12 de febrer del 2023
Paul Klee va ser professor de la Bauhaus.
Paul Klee va ser professor de la Bauhaus. ABMT, Uni Basel, 2005 (Klee Paul)

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_