Nínxols de terror
Els algoritmes i les nostres pròpies rutines de la reafirmació fan que només ens assabentem del que ja ens és proper, i així, de mica en mica, el món es va empetitint
L’altre dia vaig veure una pel·lícula infame de terror, no us en diré el títol perquè no mereix ocupar ni un micròmetre quadrat de la vostra massa neuronal. Mentre la mirava, com que no m’exigia gaire esforç intel·lectual, per no dir cap, tret dels mecanismes de la indignació, em vaig posar a rumiar en el gènere de terror, que de jove m’havia entusiasmat; de fet, la primera novel·la d’adults que vaig llegir va ser Fantasmas, de Dean R. Koontz, que no era cap meravella, però que amb onze o dotze anys em va servir.
Pensava, doncs, que un dels trets més importants del gènere és que la narració sigui versemblant perquè, com que ja sol ser difícil empassar-se el pinyol de l’assumpte tant si es tracta de psicofonies com de pallassos a les clavegueres, només falta que la lògica de la història faci aigües. Com a consumidors de terror, sabem que hem d’entrar voluntàriament en aquell estat de trànsit acadèmicament batejat com a “suspensió de la incredulitat”. El problema ve quan ens hi entreguem i després alguna cosa no encaixa —per exemple, a la pel·li que us deia més amunt, que uns monjos de clausura polonesos parlin com camells del Bronx—, perquè aleshores tot se’n va terra i som expulsats del nostre niuet mental del terror; el que hauria de fer por ja només provoca un efecte jocós i, per tant, l’obra fracassa.
Tinc un amic que m’explica (i m’ho aconsella encaridament) que quan està trist o angoixat, quan avança per la vida sense més esma que la d’una pedra rodolant pendent avall, el seu antídot és una bona pel·li de terror, i tot seguit m’assegura que les reaccions químiques i hormonals que provoca aquest gènere fan una mena d’efecte compensatori amb les hormones de la tristor i l’angoixa i les pedres que rodolen pendent avall, i al final s’anul·len mútuament. Per més que s’ho inventa, trobo que sona prou plausible; el problema sempre serà, esclar, trobar un producte prou terrorífic que sigui capaç d’arrencar-nos del propi estupor.
Esperonada per les possibilitats del gènere i sobretot pel fet que recentment he descobert que a un terç de la meva prole li tira el terror, em vaig aventurar en una llibreria, perquè el terç en qüestió és massa jove, crec, per donar-li el terror que tinc per casa, és a dir, Poe o Lovecraft (l’estic tractant amb un paternalisme literari contraproduent?). El cas és que em vaig trobar perduda: el nínxol de la literatura de terror, i de tantes altres literatures de gènere, discorre per unes vies alternatives i diferents, i a més, esclar, se l’exclou tàcitament del sac de la Gran Literatura. Em vaig adonar, doncs, que no tinc ni fava de què s’està escrivint ara mateix en el món del terror, i em va fer ràbia, perquè amb això passa com amb tot: que els algoritmes i les nostres pròpies rutines de la reafirmació fan que només ens assabentem del que ja ens és proper, i així, de mica en mica, el món es va empetitint i acabem tots en els nostres esquifits nínxols de gustos inviolables. I això, senyores, sí que és terrorífic.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.