Colgats

Ahir es va acabar La Setmana del Llibre en Català, que és el tret de sortida de la represa literària (un tret de sortida potser una mica prematur perquè, amb l’agost pel mig, el juliol es converteix en una contrarellotge). I amb la represa arriba també la inundació. Ja estem tots angoixats pensant en tot el que no llegirem. Val més que anem fent lloc a la motxilla per encabir-hi més quilos de culpa per no donar l’abast.

Es publica massa? No ho sé.

Els titulars diuen que el sector editorial va bé. Després de la redescoberta del llibre durant el confinament, les vendes són de rècord (convindria segurament analitzar les xifres i veure si va bé per a tothom o només per a alguns). A més, cada vegada hi ha més editorials; penso, per exemple, en les noves incorporacions com Cal Carré o La Segona Perifèria, però també en el rellançament que han protagonitzat Navona i La Magrana. A sobre, hi ha més escriptors que mai; les escoles d’escriptura estan a petar de gent que vol escriure (si bé quan en parles amb professionals que s’hi dediquen, et confessen que el que més troben no són alumnes que volen escriure, sinó alumnes que volen publicar i que llegeixen poc o gens: hi ha un desplaçament motivacional pervers). Alhora, tenim els nous formats que van guanyant terreny (llibre electrònic i audiollibre). I tot plegat amb moltíssimes llibreries: Catalunya és el territori de tot l’Estat que més en té, i encara n’obren de noves. És a dir, tot va de meravella. Quin problema hi ha, doncs?

Jo no sé si es publica massa o no, però tinc clar que la sobrepublicació tindria uns quants efectes nocius sobre el sistema editorial, i jo en detecto alguns en el mercat català.

Primer, els cicles més curts, perquè l’al·luvió de novetats fa que no durin gaire: sempre n’hi ha més a punt d’arribar; no es dona prou temps a cada llibre. Segon, l’excés de producció crea una falsa sensació d’anivellament: sembla que tingui el mateix valor una nova traducció d’un gran clàssic que una novel·leta entretinguda i ben escrita. Tercer, augmenta la precarietat per a tots els agents del sector; la massa lectora no creix a la velocitat de la producció (també en l’àmbit literari s’ha d’ampliar la base) i això fa que el tall de pastís sigui cada vegada més petit. Quart, s’abona el funcionament marquetinguià de frase llampant i argument hiperbòlic; sembla que tots els llibres siguin obres mestres; les faixes, per exemple, ja no recullen opinions espontànies, sinó que vivim en la cultura del blurb barroer arrencat a punta de pistola (la pistola de les simpaties i els favors). Cinquè, l’atomització del mercat fa que a les editorials petites o noves els sigui més difícil posar un peu al mercat; des de l’espai als mitjans fins a l’espai a les llibreries: no hi ha lloc per a tot. Sisè, i potser m’equivoco, la quantitat de bons llibres no creix proporcionalment amb l’increment de llibres al mercat. Setè, el lector està saturat, colgat per tantes novetats.

No sé si es publica massa, però diria que hem d’anar alerta.