Baudelaire, el crític

L’editorial Acantilado acaba de publicar un llibre que, pel seu contingut, no és cap novetat —Charles Baudelaire, Escritos sobre arte, literatura y música (1845-1866)—, però sí que ho és per les acurades edició, traducció i anotació de José Ramón Monreal. Una altra cosa, de la qual parlarem al final d’aquesta nota marginal, són els dos pròlegs de Giovanni Macchia que inclou el llibre.

Baudelaire no va ser solament el poeta que va establir una mena de cànon per a tota la poe­sia que va venir després —sobretot a França; no tant a les lletres angleses i alemanyes, orgulloses d’una tradició pròpia tant o més sòlida que la dels francesos—, sinó també un crític d’art, de literatura i de música —això darrer, menys— que va fer escola al costat del precedent notabilíssim de Diderot.

L’enorme trasbals que va suposar la revolució de 1789 en la història de la cultura francesa —un trasbals molt més gran que no ho va ser l’evolució de les institucions i les formes de govern a França, almenys entre 1789 i 1851— va fer que tant els escriptors com els pintors, com per escreix qualsevol artista, es trobessin, per primera vegada, perplexos davant el fet mateix de la creació. Els paràmetres estètics que havia fundat el classicisme francès —uns paràmetres mai del tot oblidats pels poetes francesos, ni tan sols per Baudelaire, que ja és dir— van topar, de sobte, no solament amb les perspectives més o menys utòpiques que plantejava el capgirament socialrevolucionari, sinó, endemés, amb les noves catego­ries estètiques provinents d’Alemanya i d’Anglaterra sota la forma de l’anomenat “romanticisme”. Són novetats que els van explicar Madame de Staël i Philarète Chasles.

Baudelaire, que, com hem dit, mai va deixar de tenir un peu ancorat en el classicisme francès ­—també més lluny, com ho significa l’admiració per Rabelais—, es va adonar des de molt jove que la nova situació de l’artista en el si d’una societat laïcitzada, capitalista, industrial i, en suma, burgesa, l’obligava directament o indirecta a manifestar-se amb unes formes i unes intencions noves, posades al dia, “modernes”. En els escrits de joventut que s’han editat habitualment amb el títol Journaux intimes (escrits entre 1851 i 1862), Baudelaire va deixar ben clar que aspirava a fer un art gens a favor de la nova civilització que l’envoltava, i molt a la manera dels pobles primitius: “La veritable civilització no es troba en el gas, ni en el vapor, ni en les taules giratòries... Els pobles nòmades, els pastors, els caçadors, fins i tot els antropòfags poden ser, per la seva energia i per la dignitat personal, superiors a les nostres races d’Occident”. D’aquí que fundés, en el conjunt de la seva obra, una mena de contrareligió —també religiosa, encara que no sigui deista— basada en el que va anomenar una “prostitució sagrada”.

Per això el lector trobarà, en aquests articles tan ben triats, un Baudelaire que rebenta totes les formes d’art tardoromàntiques, encara vives al seu temps (i al nostre), i presti la màxima atenció a allò que considera un “signe del seu temps”, és a dir, d’aquella “modernitat” de què ell mateix va voler ser profeta i màrtir. És el cas del llarg article “El pintor de la vida moderna”, el millor del recull, sobre Constantin Guys (C.G. en el manuscrit i en el llibre), avui poc considerat, però certament nou al moment que Baudelaire va visitar la seva obra arran d’un dels salons de què parla. Hi escriu una professió de fe que ha esdevingut cèlebre: “La modernitat és allò transitori, el fugitiu, el contingent, la meitat de l’art; l’altra meitat és l’etern i l’immutable”; una frase que serveix per situar Baudelaire en el pont inestable que va del classicisme francès al romanticisme. Amb la mateixa acuï­tat, el llibre parla de Poe —a qui va traduir—, de molts contemporanis seus, dels caricaturistes francesos i estrangers, o de Wagner.

I el llibre, que és recull fastuós del pensament crític de Baudelaire, presenta només aquest defecte: els dos pròlegs de Macchia no en són una bona entrada (pro-logos). El primer parla dels ja esmentats “escrits íntims” de Baudelaire, i el segon del poemari Les flors del mal. Un ho pot lamentar. Aquests pròlegs haurien hagut de parlar de l’evolució de la creació literària, i de la crítica d’art i de literatura, a la primera meitat del segle XIX, situant l’autor entre una nòmina d’autors i de crítics que ell va conèixer i llegir perfectament, com ara Chasles, Théophile Gautier, George Sand, i tota la colla que freqüentava l’obrador d’Arsène Houssaye, director de la influent revista L’Artiste: Henri Mürger (d’ell sortiria l’òpera La Bohème, no per casualitat), Gérard de Nerval, Alphonse Esquiros,Théodore de Banville, Charles Monselet, Jules Janin... i, per damunt de tots ells, Pétrus Borel, dit “el licantrop” —perquè es va menjar el seu gos un dia que tenia molta gana—, l’escriptor que més clarament va determinar els aspectes escabrosos i irreverents de l’obra de Baudelaire. D’això, els pròlegs d’aquest llibre no en diuen res.