_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Les capes freàtiques del jo

LA BICILETA ESTÀTICA

Sergi Pàmies

Quaderns Crema

Capellades, 2010

141 pàgines. 11 euros

Luis Buñuel va refusar dirigir la pel.lícula Under the Volcano, basada en l'obra homònima de Malcolm Lowry. I ho va fer argüint que era impossible adaptar aquella novel.la, "ja que tot el que hi succeeix, succeeix a dins del cap del protagonista". La literatura, potser més que cap altra disciplina, faculta de manera natural una apropiació del món cristal.litzada en la matèria narrativa de la reflexió o d'allò que més genèricament se n'ha dit la mirada. La reflexió, com indica aquell vell mussol de Minerva que sempre inicia el vol en caure el crepuscle, és realitat viscuda, ja consumada. Goethe ho va expressar amb paraules immortals en el Faust: "Grisa, amic meu, és tota teoria. Verd, l'arbre d'or de la vida". A La bicicleta estàtica Sergi Pàmies (París, 1960) reuneix dinou relats marcadament autobiogràfics. I des de la resina d'ambre de la literatura, encapsula pulsions de l'existència humana. Com? Explotant el desnivell entre la realitat vital i el pretext narratiu que ofereix aquesta realitat; aconseguint que l'experiència individual s'elevi a forma universal de la condició humana. El resultat és un llibre únic, assolador, glaçat en un ordre mental, amb contrapunts irònics dintre d'un to general de tristesa, de poca extensió física però intensíssim, exponencial en les seves possibilitats de relectura imprescindible.

'Es un llibre de poca extensió física, però intensíssim Seria una pèrdua imperdonable deixar de llegir 'La bicicleta estàtica'

El títol La bicicleta estàtica remet a la recreació del moviment; "virtual" diran alguns amb la voluntat acusadora d'accentuar una presumpta condició d'artifici associada a tants i tants simulacres de la nostra època: els hivernacles, el món de cotó fluix de les guarderies, els succedanis, els subsidis, les promeses ideològiques, aquests xerpes anònims que fan de passera humana entre dos abismes perquè un heroi forçat recol.lecti l'èxit... Però des de la deliberada immobilitat Pàmies afronta una empresa literària molt menys simple: narrar un nivell existencial de latència reflexiva, un estat que només es pot capturar des del realisme insubornable d'un autor a qui extirpen l'esperança i la nostàlgia (Ataràxia), un autor que escriu "el temps transforma les decepcions en una mena enganyosa de prudència".

Una inversió literal de la metàfora de la introspecció (Benzodiazepina i Supervivència); la recreació del moment zero de l'existència de l'autor (quan els pares l'engendren sota l'influx del film Le notti di Cabiria (Quatre nits); les pors provisòries (L'illa); l'amor i el desamor; la infantesa de l'autor a l'exili (El mapa de la curiositat); el remordiment, el buit, la soledat, la paternitat, la preceptiva literària, l'evocació de la figura del pare (Cent per cent seda natural) i un relat tallant que decreta un silenci pòstum (Hauries hagut d'insistir) és el capital d'un llibre subjugant que explora les capes freàtiques del jo. L'autor fa un pas de rosca amb relació a aspectes que ja s'insinuaven a L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000) i a Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006). En primer lloc, es culmina un procés estilístic en què s'arma una llengua sòbria al servei de la nuesa i l'essencialitat que caracteritza aquests contes. En segon lloc, l'exploració dels mecanismes de l'absurd i una mirada sarcàstica sobre la naturalesa humana ha cedit en favor d'un estoïcisme impregnat d'escepticisme, fenomen que podríem anomenar "l'or de la derrota": és a dir, una sàvia acceptació del destí, el refús de tot miratge de salvació, l'aposta per una veracitat moral i literària que obliga a afrontar les arestes de la vida i a descartar la impostura dels manuals d'autoajuda i altres teologies a l'ús. En tercer lloc, l'explosió còmica ha donat pas a una implosió subtil: una poderosa descàrrega de sentits i sensibilitats, éssers i estars, paraules i suggestions que conquereixen el centre de l'ànima humana i ratifiquen el designi de la gran literatura: fer inventari de l'existència tot resseguint-ne les cicatrius.

Per als lectors urgents l'últim paràgraf d'una ressenya és com la caixa negra d'un avió, intensificació de la brevetat i la síntesi. Here you are.

Per a tot lector seria una pèrdua imperdonable deixar de llegir La bicicleta estàtica, no trepitjar el centre íntim que de nosaltres mateixos abastem a través d'una obra contumaç i humana com aquesta, no sentir aquella paradoxal plenitud incitant que experimentem cada cop que un gran llibre cancel.la el temps per expandir-lo de nou.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_