_
_
_
_
_

Tacons catalans

Les petges de la cultura gitana a Catalunya en el centenari de Carmen Amaya

"Si no puc ballar, em moro", deia Carmen Amaya
"Si no puc ballar, em moro", deia Carmen AmayaCOLITA

La cultura gitana té en la figura de Carmen Amaya el seu mite més universal. Personalitats com Orson Welles, Winston Churchill, Greta Garbo, Charles Chaplin, Fred Astaire i Arturo Toscanini coincidien a proclamar als quatre vents que era “la millor ballarina del món”. Amaya, mite universal, artista única que va revolucionar el ball flamenc i el va portar als grans escenaris de tot el món. Amaya, icona de les essències gitanes més genuïnament catalanes. La Barcelona dels anys vint i trenta del segle passat respirava art flamenc pels seus quatre costats i la identitat romaní formava part del paisatge urbà i cultural de la ciutat, des de les barriades de barraques als tablaos, cafès-cantants i teatres que van donar vida pròpia al Paral·lel com a principal artèria del món de l’espectacle.

Hi ha una petjada romaní en la cultura catalana, ben present en Isidre Nonell, Frederic Mompou, Juli Vallmitjana, Enric Morera o Salvador Espriu, i també en músics actuals com Joan Guinjoan, Enric Palomar i Joan Albert Amargós: reivindicar aquesta influència en la pintura, la literatura, el teatre, la dansa, la música i la poesia catalana és el gran objectiu que anima la celebració el 2013 de l’Any Carmen Amaya amb motiu d’una doble efemèride: el centenari del seu naixement —va venir al món el 1913, en una barraca del Somorrostro barceloní— i el cinquantenari de la seva mort, el 1963, a Begur.

Pistes imprescindibles

J.P.

La farcida agenda de l’Any Carmen Amaya ajuda amb aquests actes, entre d’altres, a fer la necessària reflexió dels lligams entre les cultures catalana i gitana.

Carmen Amaya 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña a La Virreina, un dels millors testimonis gràfics de la bailaora (fins al 7 de juliol).

Cicle DocsBarcelona. La directora Eva Vila presenta Bajarí, nova indagació sobre les arrels musicals gitanes de la capital catalana, amb la participació de Karime Amaya, neboda-néta de Carmen Amaya (31 de maig).

Festival Ciutat Flamenc (23 a 26 de maig), organitzat pel Tallers de Músics i el Mercat de les Flors (que inaugurarà una sala amb el nom de Carmen Amaya); al cartell destaca l'espectacle Lo que nos queda de Carmen, amb Eva Yerbabuena.

Concurso-Festival de Cante Flamenco del Centre Cultural Gitano La Mina.

La Capitana, espectacle al TNC (23 d'octubre a 3 de novembre).

Documentals i pel·lícules emesos per Televisió de Catalunya: el documental El meu avi; Carmen Amaya, la força, i Los tarantos, al Canal 33.

Catalunya Ràdio inclourà en la seva pàgina web un arxiu sonor de la bailaora.

Ho va dir ben clar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, a la presentació de l’Any Carmen Amaya. “No es pot entendre la cultura catalana sense l’aportació de la cultura gitana”. És una bona declaració d’intencions, i la bateria d’actes programats fins a final d’any —exposicions, festivals d’art i cinema flamenc, documentals i espectacles teatrals— afronta un doble repte que defensa amb passió Xavier Albertí, codirector de l’exposició El Paral·lel 1894-1939 al CCCB, nou director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i comissari de l’Any Carmen Amaya.

“És necessari insuflar bona salut al mite de Carmen Amaya. Estem parlant d’una artista transcendental, la Callas de la dansa contemporània, una figura única que va portar el ball flamenc del Somorrostro als principals escenaris del món, atorgant-li una dimensió universal”, explica Albertí. “I cal aprofitar l’ocasió per obrir un debat, un espai de reflexió sobre la importància vital, per tradició, història i influència en totes les arts, de la cultura gitana en la construcció de la cultura catalana”.

No és un repte fàcil. Sobren massa prejudicis i regna la ignorància i el complet desconeixement no només de l’aportació gitana a la cultura catalana, sinó del valor i la importància de la llengua, la música i la cultura pròpies del poble romaní. Convé, doncs, despertar sensibilitats i recordar, aprofitant la doble efemèride, la rica tradició flamenca catalana. Durant les dues últimes dècades del segle XIX i les tres primeres del XX, Barcelona es va consolidar com un dels primers centres de la vida flamenca a Espanya, a través d’una extensa galeria de locals en els quals van actuar els grans mites del cante, el baile i la guitarra, des d’Antonio Chacón, Manuel Torre i La Niña de los Peines, fins a Ramón Montoya, Sabicas o Vicente Escudero.

“La gent no és conscient de la rellevant aportació gitana a la construcció del món de l’espectacle, les varietats, el music-hall i el teatre, que va donar una extraordinària personalitat al Paral·lel, que, per cert, es va construir a partir d’assentaments gitanos”, comenta Albertí. “Sense la seva aportació no s’hauria produït un fet transcendental: el salt del flamenc de l’àmbit familiar i domèstic, del pati de les cases gitanes, a les tavernes i els cafès, creant un nou tipus d’espectacle que va causar furor a Barcelona i va fascinar músics, pintors, poetes i dramaturgs”.

Un enamorat del flamenc i la cultura gitana va ser Isidre Nonell (1872-1911). Ningú ha pintat gitanes amb més respecte i admiració. “És el pintor de les gitanes i no d’una manera folklòrica. Es movia pel Somorrostro i era un entusiasta del flamenc, li interessava de debò el cante jondo. Diuen que fins i tot cantava flamenc mentre pintava... Respectava molt el món gitano, no només li interessava com a objecte artístic, i per això la seva pintura no té res a veure amb els tòpics: en els seus quadres hi ha absència total d’anècdota”, analitza Cristina Mendoza, fins fa poc sotsdirectora del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i gran experta en l’obra de Nonell. “Va trobar en les gitanes el model ideal per a un pintor, per la seva naturalitat, per l’absència de posat”.

“Si no puc ballar, em moro”

J. P. S.

Metre i mig d’alçada, 40 quilos de pes i una energia sobrehumana. Tot a Carmen Amaya tenia alguna cosa màgica, irrepetible, un esclat de pur geni que va revolucionar la història de la dansa. Filla de bailaora i tocaor amb arrels granadines —La Micaela i El Chino—, mai no va trepitjar l’escola. Tampoc ningú li va ensenyar a ballar. Va néixer amb el ball a dins. De nena va actuar en tavernes i restaurants com el Set Portes, convertida ben aviat en qui sustentava tota la família Amaya. Li deien “el torbellino gitano” per la seva força i La Capitana pels seus dots de comandament. Quan va esclatar la Guerra Civil, va creuar l’Atlàntic i va arribar amb tots els seus a Buenos Aires per complir un contracte al teatre Maravillas que es va convertir en l’inici d’una gira per tota l’Amèrica Llatina i pels Estats Units que va durar 11 anys.

Amb el seu revolucionari talent, el ball flamenc va fer el salt més gran de la seva història, des de la sorra del Somorrostro a la glòria universal del Carnegie Hall de Nova York, Broadway i el Hollywood Bowl de Los Angeles. La llegenda Amaya no va parar de créixer, alimentada per mil anècdotes i èxits rotunds: el president Roosevelt la va convidar a ballar a la Casa Blanca, i ella no va voler cobrar-li ni un dòlar; va conquerir la portada de la revista Life... Va fer gran el flamenc a la ciutat dels gratacels, poc acostumada a veure una artista acompanyada d’una pintoresca família gitana carregada d’abrics de pell i joies —un dia va comprar 25 rellotges d’or per a tota la companyia: “Així arribareu puntuals als assaigs”—, i també d’olles i cassoles per preparar un cocido gitano o rostir sardines en fogons sobre el parquet de les habitacions del Waldorf Astoria. Un fet pel qual la família va ser convidada a abandonar l’hotel, i hi ha qui recorda la bailaora asseguda en un banc, embolicada en el seu abric de visó —diuen que els comprava de set en set— i menjant-se un entrepà d’arengades.

Sempre es va considerar una gitana catalana de cap a peus. Una dona generosa i alegre que mai va perdre de vista les seves arrels. Es va casar amb un guitarrista paio, Juan Antonio Agüero, i no va tenir fills. Tampoc hereus del seu art, encara que no hi ha any que alguna bailaora reclami aquest honor. Tota la seva vida va lluitar contra la malaltia que la dugué a la tomba, el 19 de novembre de 1963: una insuficiència renal causada per una malformació congènita (tenia ronyons de nena) que combatia eliminant les toxines ballant sense parar. “Si no puc ballar, em moro”, deia.

El món gitano, el flamenc, el món taurí... Són temes recurrents i presents en la pintura i l’escultura catalana de l’època. El que és difícil és trobar art pur per sobre de la simple anècdota. Mendoza destaca “la dignitat, l’orgull gitano en la mirada” que transmeten algunes de les gitanes que va pintar Nonell, per sobre del sofriment i les seves dures condicions de vida. Dignitat gitana que va captivar també el gran poeta del piano, Frederic Mompou, que solia fer llargs passejos pels voltants de Montjuïc, en els quals va conèixer a la Fana i la Chatuncha. Admirava el port altiu, l’elegància natural d’aquestes dues amigues gitanes a les quals va retratar musicalment en dues exquisides peces, Gitanes I i II, del cicle Suburbis, escrit entre 1916 i 1917.

No és possible traçar un retrat històric de la Barcelona bohèmia i canalla anterior i posterior a la Guerra Civil sense la presència romaní als carrers d’una Barcelona que va ser esborrada del mapa per la febre dels Jocs Olímpics de 1992 i el disseny a ultrança i que es va emportar tavernes, locals, cinemes i teatres que ja solament viuen en les novel·les de Manuel Vázquez Montalbán i Juan Marsé. “Tanta miopia cultural fa pena. Ni tan sols hem estat capaços de valorar com es mereix una pel·lícula tan extraordinària com Los tarantos, de Francesc Rovira Beleta”, exclama Albertí.

“El franquisme i el tardofranquisme van fer bastant mal en la valoració del món flamenc”, assenyala el compositor Palomar, director del Taller de Músics, el centre que més ha lluitat pel ple reconeixement del flamenc en l’àmbit de l’ensenyament superior de música, al mateix nivell d’altres disciplines clàssiques. “Es va cometre l’error de projectar sobre una manifestació artística qüestions ideològiques. Si el franquisme ho va fer malament —per la seva estretor de mires—, també ho va fer malament el catalanisme, ja que va deslegitimar una estètica per un apriorisme bastant difícil de mantenir”, diu Palomar. “A més, es té constància de gitanos catalans del XIX actuant a Cuba que només parlaven català i caló. Com a mínim, és curiós sociològicament...”.

Però mentre una nova generació d’artistes catalans del cante, el baile i el toque triomfa en els escenaris —i tothom sap que la rumba catalana és una creació genuïnament barcelonina—, la centenària i fructífera relació de Catalunya amb el flamenc, vaixell insígnia de la cultura gitana, segueix sent tan poc coneguda pel gran públic com poc investigada pels especialistes. “Cal canviar el xip, desterrar prejudicis i reconstruir les claus de la nostra cultura sense por. Hi ha un desconeixement total sobre el tema”, es lamenta Albertí.

El nou director del TNC posa el dit a la nafra. “No hem sabut llegir la nostra pròpia tradició, ni analitzar totes les tradicions que han nodrit històricament la nostra pròpia cultura. Cal entendre la cultura catalana com un espai de diàleg enriquidor, com a gresol de cultures, com a punt de trobada d’influències de procedències molt diverses que han ajudat precisament a construir la cultura gitana des d’una suma de sensibilitats”.

I la galeria de grans compositors sotmesos per la gitaneïtat és enorme, des de Morera, Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Serra i els germans Joan i Ricard Lamote de Grignon, fins a creadors en actiu, com el veterà Guinjoan, que va escriure una gran obra per a conjunt de percussions, Homenatge a Carmen Amaya, que transmet pura energia rítmica, com l’art de la gran bailaora.

Avui hi ha una generació d’autèntics mestres a l’hora de portar al món simfònic la força, el color i el ritme flamenc: Amargós, Miquel Ortega i Palomar. “La identitat gitana és importantíssima, però barrejant-se amb el folklore andalús, i també l’hispà, fins i tot el jueu i el morisc. No hi ha res musicalment més barrejat des de l’origen que el que entenem com a flamenc”, explica Palomar.

Hi ha un disc en directe del sextet del guitarrista Paco de Lucía en què Carles Benavent, després d’un solo magistral, enllaça el conegut tema d’Entre dos aguas. Davant la filigrana, s’escolta algú del públic (amb veu de cassalla, per cert) entonant un “Visca Catalunya!”... Amb aquesta anècdota, Palomar il·lustra el seu convenciment que hi ha una manera “catalana” d’abordar el flamenc. “Diguem que un grup de músics han estirat de la manta davant la potencialitat musical que brinda l’assumpte. Després de Benavent, aquí tenim aquesta generació d’artistes com Chicuelo, Cañizares, Gasull, Amargós... i un llarguíssim etcètera. I en el cante: Duquende, Poveda, Mayte Martín, ara El Salao... El Taller de Músics segueix apostant per reivindicar aquesta música i dotar-la de rigor acadèmic. Es pot fer; el que passa és que desfer malentesos sobre l’aprenentatge del flamenc costa molta suor… cal remar junts, i remar bé. La música s’ho mereix. Música amb majúscules, la que està més enllà de calaixos d’estrets etiquetatges, com aquells mobles de les antigues impremtes”.

Figurí d'un gitano per a l'òpera Tassarba, d'un llibret de Juli Vallmitjana i música d'Enric Morera. El dibuix, de 1966, és de Fabià Puigserver pero al Liceu.
Figurí d'un gitano per a l'òpera Tassarba, d'un llibret de Juli Vallmitjana i música d'Enric Morera. El dibuix, de 1966, és de Fabià Puigserver pero al Liceu.MUSEO DE LES ARTS ESCÈNIQUES

En el teatre i la poesia catalana trobem exemples superbs de la petjada romaní, com la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, amb influències del caló que parlaven els gitanos catalans. O les sucoses obres satíriques de Frederic Soler, Pitarra, capaç de parodiar a La venjança de la Tana un dramó del romanticisme espanyol com El trovador, d’Antonio García Gutiérrez.

Per a Albertí, el referent en aquest terreny és l’univers teatral de Vallmitjana. “Un autor fascinant, essencial en el pas d’un teatre simplement costumista a un teatre costumista amb literatura de qualitat. Sentia una sincera fascinació pel caló, per la cultura i els costums gitanos. I no només en les seves obres teatrals, perquè també va escriure el llibret d’una òpera ambientada en el món gitano, Tassarba, de Morera, títol que vaig recomanar al Liceu quan em van demanar un informe sobre òperes del patrimoni català que mereixen ser rescatades de l’oblit, però passen els anys i segueix sent una assignatura pendent. No se li ha fet justícia ni al teatre de Vallmitjana ni al talent musical de Morera, que és molt més que l’autor de La Santa Espina”. Tassarba va ressuscitar parcialment el 2000 en el Festival de Torroella de Montgrí.

Hi ha molts fronts oberts, des de la recerca de tot d’aspectes relacionats amb la rumba catalana, el garrotín de Lleida, o l’anàlisi de les interrelacions entre havaneres i flamenc, fins a l’estudi de la influència de l’art flamenc en l’obra dels pintors, escriptors i músics catalans, especialment intensa durant el Modernisme, on hi ha molt repertori per redescobrir en el terreny de la música simfònica, de cambra, l’òpera i el lied.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_