_
_
_
_
_
ENTREVISTA

Marina Subirats: “Ja és hora que les classes socials tornin a actuar”

“Res no està escrit i, si la gent s’hi posa, com nosaltres sota Franco, se’n sortirà”

Marina Subirats.
Marina Subirats.CARLES RIBAS

Enterrat Marx a Londres i el socialisme, arreu d’Europa, qui gosa parlar avui de classes socials a Barcelona? Una sociòloga deixeble d’Alain Touraine, bandera roja i feminista abans que directora de l’Instituto de la Mujer (1993-1996) i regidora d’Educació (1999-2006) que, mentre li fan fotos en un balcó de l’Eixample, argumenta que és “d’escola privada” i “sexista” el “pati de ciment” on observa els nois jugar a pilota a cor que vols mentre les noies s’arrauleixen en un racó al sol. Amb aquest empirisme al detall analitza Marina Subirats (Barcelona, 1943) les cinc edicions de l’Enquesta Metropolitana per radiografiar la Catalunya actual al llibre Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (L’Avenç / UOC, en castellà), que avui es presenta a l’auditori RBA.

Marxista confessa per ofici sociològic, Subirats compara les fotos dels treballs que va idear el 1985 per encàrrec de Pasqual Maragall i que el tripartit va ampliar a tot Catalunya en la darrera edició, el 2006. “S’hi identifiquen, rodonetes i empíriques, les classes socials que no hem volgut veure en democràcia. Malgrat no ser les classes de Marx, perquè hi ha ascensor social, hem fet veure que no existien; era més bonic pensar només en individus que fan el que volen”, explica l’autora.

Subirats recupera l’anàlisi de classe el mateix mes que l’historiador Josep Fontana, en un article a L’Avenç, admet que aquest concepte “ha anat deformant-se” i potser ja no serveix per entendre un món actual amb identitats transversals. “Les classes existeixen i són encara la base per entendre l’evolució de la societat”, es defensa Subirats. Ha llegit Fontana i li critica que “els historiadors només veuen l’èpica de la classe per si, la que actua en un moment concret”, obviant que els sociòlegs “les poden identificar en si mateixes, i fins i tot quan no hi ha consciència de classe”.

“Tornarem força enrere: violència, enfrontament, conflicte...”

Si es va perdre la consciència, va ser durant els feliços 20 anys de progrés que retrata Subirats com els que “van deixar la millor Barcelona metropolitana possible” i van fer realitat “la Catalunya-ciutat que ha homogeneïtzat les formes de vida”. Tot això que, ara, la crisi ha estroncat i dades sobre desigualtats del 2006, sorprenentment, ja anunciaven. “Tornarem força enrere: violència, enfrontament, conflicte... això és el que ens trobarem”, vaticina Subirats.

“Feina i millors sous, pisos de propietat, cotxes, fills a la universitat, neveres, teles de plasma, drets adquirits...”, enumera Subirats. És la llarga arrencada de cavall d’una societat on “tothom respon que és de classe mitjana” i que ara pateix una parada de burro. Vint anys “d’eufòria” a contrapeu de “l’onada conservadora que, com explica Fontana a Por el bien del Imperio, Reagan i Tatcher van iniciar en plena guerra freda” i que ara ja ha guanyat l’hegemonia a Catalunya i Espanya. Hi ha contribuït “el partit socialista, que ha acabat fent la feina de la dreta i perjudicant la classe treballadora”.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

“Què cal fer?”, preguntaria Lenin “davant l’ofensiva brutal de la dreta” i la “classe corporativa transnacional” que identifica Subirats amb un terme nou aquí. “Els partits ja no són instruments per a l’esquerra”, admet. I per experiència política sap que “sota la democràcia actuen poders fàctics: Església, bancs, asseguradores, fons d’inversió...” que tan aviat obliguen un alcalde “a posar més escoles privades al mapa” com “posen de genolls” un president de Govern “que es va creure que tenia poder per ignorar la crisi”.

Subirats, que reconeix que s’ha “deixat anar” al capítol final, acaba apel·lant a l’èpica històrica: “És el moment que les classes socials tornin a actuar com a tals. Cal que l’acció de la classe treballadora i de gran part de la classe mitjana reequilibri les coses”. L’enquesta del 2006 posa en dubte que tinguin capacitat de fer-ho. Ni els joves: individualistes, apàtics, apolítics. “Però ja han explotat mobilitzacions contra les retallades i el 15-M”, s’anima Subirats. “Són una incògnita; i reconstruir un projecte polític serà llarg i complicat”, raona qui creu que “els sindicats no podran aturar la reforma laboral”. Però conclou: “Res no està escrit i, si la gent s’hi posa, com nosaltres sota el franquisme, se’n sortirà”. Agrupem-nos, doncs. És la lluita darrera.

De Cambó a la carn de canó

Marina Subirats dedica les 250 pàgines "més avorrides però principals" del seu llibre (en té 436) a definir "classe per classe, fracció per fracció" l'estructura social de "la Catalunya-ciutat" actual.

Classe corporativa. L'1% de la població és una nova classe transnacional, financera, neoliberal i sense rostre, invisible. Ha substituït la gran burgesia "que podien representar Prat de la Riba o Cambó" i que eren "els Güell, els Girona, els Godó". Ho escriu a la pàgina 203, però de viva veu precisa que "Godó és un supervivent" amb poder: "Va prometre majoria absoluta a Joan Clos si ensorrava BTV".

Classe mitjana. Ha mort "la filosofia dels senyors Esteve". La burgesia propietària, catalanista i conservadora, que vota CiU però també PP i ERC, pinta poc. Ferran Soriano n'és l'exemple? "Sí". Aquesta classe mitjana-alta és el 4% de la població. A sota hi ha la classe professional, un 20% d'assalariats qualificats i treballadors públics, progressistes a qui angoixa el futur dels seus fills. "Reietons" mimats, amb estudis però poc llegits i no tant catalanistes, aquests joves són un 10% de població que s'estira fins als 35 anys. I queden els autònoms, un altre 10% que "amb el discurs de l'emprenedoria" aspiren a burgesia però són carn de canó.

Classe treballadora. "Principal víctima de les retallades", engloba més del 50% dels catalans, en tres fraccions. Els obrers jubilats, "protagonistes de la transició" i molts al llindar de la pobresa. Els treballadors joves i adults, abocats a l'atur, castellanoparlants i "guanyats pel conservadorisme". I els immigrants, amb bona formació però els últims de la fila.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_