‘Temps enrere’, Ramon Solsona: Enciclopèdia de coses viscudes
Ramon Solsona s’atreveix en la seva última novel·la a convertir el final en un principi per formar la personalitat del Tomàs i l’Elvira, partidaris a ultrança de la felicitat
En una carta a una amiga, Georges Perec reflexionava sobre els desenllaços de les novel·les i afirmava que la majoria d’obres que agradaven més als lectors acabaven malament, com si cap escriptor pogués oblidar mai el final irremeiable que s’abat sobre tothom: “Durant tot el llibre hi ha hagut una aventura, un moviment, una recerca, unes trobades: una gent que no es coneixia ha coincidit en algun lloc, ha caminat plegada, s’ha estimat, ha canviat. I aleshores tot s’atura. És la fi. No hi ha continuació. Algú mor o desapareix. Sentim un buit”. I continuava declarant que preferiria obres que s’acabessin en la plenitud, però lamentava no conèixer-ne cap, una conclusió que gustosament hauria canviat si hagués tingut la sort de llegir el triomfal epíleg de Temps enrere, una novel·la on Ramon Solsona (Barcelona, 1950) s’atreveix a convertir el final en un principi com si construís un palíndrom d’una energia incansable per desmentir “la creença que la monotonia era el corc de les parelles”, potser perquè als dos protagonistes la feina de viure els manté sempre ocupats.
Temps enrere és la crònica minuciosa de la formació de les personalitats del Tomàs i de l’Elvira, “un mirall veraç, potser cruel, del pas pel túnel del temps”, un diccionari dels tòpics d’una educació sentimental i alhora “una enciclopèdia de la vida viscuda”, però és també el relat de l’aprenentatge d’una convivència matrimonial al llarg dels anys mentre els protagonistes van forjant el seu caràcter i el que els envolta —la fisonomia dels costums, l’organització social del temps, els sistemes polítics— va canviant, com si Ramon Solsona pensés el mateix que Georges Perec a Les coses i també pogués dir que “entre les coses del món modern i la felicitat hi ha una relació obligada”.
En un principi es podria témer que Temps enrere estigués escrit per a un tipus de lector a qui li agrada trobar en un llibre coses conegudes ja llegides unes quantes vegades, de la mateixa manera que algú va al casino del seu poble no per sentir-hi coses noves, sinó per trobar-hi els amics amb qui parla del mateix des de sempre, com si Ramon Solsona busqués oferir, amb un to suau i un somriure indulgent, un compendi anecdòtic i documental d’un seguit d’èpoques: es narren els cicles agrícoles de la vida a pagès —l’Elvira és filla d’un poble del Priorat— i la quotidianitat franquista a Barcelona viscuda i acceptada amb plena neutralitat i naturalitat —el Tomàs és el fill d’una portera que viu en un semisoterrani—, se segueix l’emigració a Alemanya, es participa en les revoltes estudiantils, l’alliberament sexual i la transformació de les relacions familiars, se celebra l’arribada de la televisió i dels cotxes utilitaris, no hi falta l’esment de marques comercials i cançons populars, es canta l’eufòria de la transició democràtica, es contempla l’arribada de les maletes amb rodes, dels mòbils i la sofisticació dels vins del Priorat.
És un triomf de la literatura, melancòlic, d’una tristesa soterrada i alhora vitalíssim, ple d’emoció i poesia
Temps enrere admet una lectura així, sociològica, però Ramon Solsona no incorre en la innecessària trivialitat de convertir la repetició de l’obvi i el sabut en l’objecte primer de la novel·la, entre altres raons perquè és un virtuós de la forma, de l’alegria narrativa i de la plasticitat verbal, i el lector, dubitatiu en els primers compassos del relat, de seguida se sent atrapat pel dispositiu que ha construït l’autor: en primer lloc, perquè Ramon Solsona sap de sobres el que diu la professora de francès de l’Elvira, posseïdora gairebé sense voler del do d’aprendre idiomes, que “les frases respiren d’una manera particular en cada idioma”, i aquí pàgina rere pàgina s’experimenta la versatilitat expressiva, el goig de la mesura, la genuïnitat i el domini de la textura idiomàtica; en segon lloc, perquè cada escena té el recorregut que necessita, sense sobresalts, mantenint els personatges sempre a la mateixa distància, com si a cada capítol s’executés una lliçó magistral sobre com evitar la confusió i l’errància en l’ús del punt de vista i en el teixit dels paràgrafs; i, finalment, perquè l’estratègia de dividir la novel·la en sis blocs temporals que, en comptes d’avançar cap al futur, retrocedeixen cap al passat —una manera mestra de donar la impressió del Temps, com si cada capítol fos una part d’un enorme estriptís moral—, atorga a Temps enrere els atributs d’una novel·la de suspens on el lector es troba investigant i descobrint els motius que han fet que el Tomàs i l’Elvira siguin així. I si al cap i a la fi són així, uns partidaris a ultrança de la felicitat, potser es deu sobretot a la capacitat de Ramon Solsona per esquivar el ressentiment i la queixa i convertir Temps enrere —un llibre melancòlic, d’una tristesa soterrada i alhora vitalíssim, ple d’emoció i poesia— en un triomf de la literatura.
