Art contemporani. De Picabia al Macba

L’Ajuntament de Barcelona acaba de col·locar una placa a la casa (República Argentina, 28) on Francis Picabia va viure uns mesos (1916-1917). El gest, gens dadaista, coincideix amb el centenari de l’exposició de Picabia presentada per Breton a les galeries Dalmau i de l’antològica que el MNAC dedicarà a Feliu Elias, l’enemic feroç de l’avantguarda. És un bon moment per pensar críticament l’estat de l’art contemporani a la ciutat.

A Catalunya, la història és intermitent, tenyida per la nostàlgia del que no va ser (revers malaltís d’una edat d’or inventada) i per la nostàlgia del futur, el desig d’un desig de no se sap què (revers malaltís de la utopia). És també la història d’un grup d’entusiastes que posa en marxa iniciatives ambicioses que s’esvaeixen, com si un poderós corrent de fons impedís allunyar-se de les platges del conservadorisme o de la cultureta alimentosa. “Barcelona, capital de l’art”, s’enorgullia la premsa catalana, quan Picabia blasmava que “a Barcelona no hi ha res, res de res”. La manca històrica de capitalitat crea un desig inconscient de ser capital de qualsevol cosa (llibre, arquitectura, disseny, òpera, còmic, techno, boom llatinoamericà, gastronomia, mobile, desobediència) i, impregnats d’una mirada “passatista”, repetim debats propis d’aquells que viuen rosegats pel que podia haver estat i no va ser.

La Barcelona cultural, tants anys amb un Estat en contra, ha après massa ràpid els vicis de la burocràcia i la funcionarització. La institució del Macba (mig públic, mig fundació privada) com a seu de l’agency, i de l’artista individual o col·lectiu com a agent de transformació social, no serveix quan t’han donat les claus del castell però no has canviat el canemàs de les constriccions normatives; o quan amagues el castell com a plaça pública però t’importa més el tema explicable en un titular de premsa que la vivència sensorial de l’obra; o quan converteixes el museu en un playground on jugar a criticar tot allò que no doni maldecaps als qui paguen i l’acció transformadora —com se n’acusava els formalistes— no arribi mai a la societat que vols transformar.

La història de l’art és també reflex de la voluntat de poder, encara que a vegades l’única diferència entre els mètodes emprats pel capitalisme d’amiguets del Bernabéu i per algunes capelletes culturals sigui el lucre que generen. A Catalunya hi ha fuga de capitals i talents, mentre s’enlluer­na amb noms de fora. Ara hem sabut que París es despenja de l’acord d’exposar-hi la mostra Picasso-Miró que preparen els centres barcelonins. Costa també d’entendre que a la polèmica de l’Hermitage ningú cités que era un projecte clau de la diplomàcia cultural de Putin, quan ja havia envaït Crimea i el Donbass, amb un port estratègic al Mediterrani amb plantes regasificadores. O l’oblit d’artistes catalans d’altres generacions, ficats injustament en el mateix sac que “l’autor individual amb reconeixement de marca promocionat per inversors que cerquen augmentar la seva cotització”. O el seguiment massiu i vicari de les modes: LGTBI fa un quart d’hora; tèxtils ara; art immersiu en un nou Tibidabo Park per a turistes en el teatre de la llegendària Cúpula Venus, o el Moco, concorregut escenari de fotos d’Instagram; aviat, les noves estratègies inversores del criptoart i l’auge dels col·lectius artístics, arran del bon fer de grups com l’indi ­Raqs Media (Macba, 2018) o l’indonesi ruangrupa (Kassel).

La construcció d’una acció pròpia, i no vicària, de l’art de la contemporaneïtat és una assignatura pendent a Catalunya. Hi ha una esplendorosa efervescència en diferents barris, com Sant Andreu, o a Lleida, però que roman invisible. La resposta a l’art fomentat pels models desculturitzants i extractius és confusa. No s’hi dediquen prou diners públics ni hi ha prou mercat, però hi ha un bon planter de comissaris i artistes que, amb més suport, podrien fer la bona feina que Manuel Segade està fent a Móstoles. Encara hi som a temps!