‘Tots els mecanismes’, de Melcior Comes: Desvaris vulgars i espants salvatges

Ho diu, a la manera d’avís perquè el lector sàpiga quin territori està travessant, una de les múltiples veus narradores que s’encarreguen d’edificar la complexa estructura que sustenta Tots els mecanismes, un audaç pas endavant respecte de l’anterior novel·la de Melcior Comes (sa Pobla, Mallorca, 1980) i la de més interès de les publicades fins aleshores, Sobre la terra impura: “No abusis dels trucs barats. Posa-hi instint de novel·lista tradicional. Grans embolics. Mercaders i carnissers: la novel·la com a producte interior brut. Veus i més veus. Desmesura i detalls minuciosos. La tragèdia de la vida vulgar. Res de prosa de col·legial, que no soni com una puta redacció”. Qui rep el consell és un altre personatge anomenat Melcior Comes —que no és el que apareix a la coberta del llibre, però que sap que l’operació més important d’un novel·lista és inventar algú que narri el que un vol narrar—, un aprenent de novel·lista que accepta el repte d’un dels protagonistes de l’obra i s’embarca en la missió “d’escriure una novel·la monstruosa, fastigosament divertida i victorio­sament vulgar. Sis-centes trenta-cinc pàgines capaces d’aturar el món. Matar Déu i que només ens quedi la neurosi”.

A Tots els mecanismes, Melcior Comes, com si es reivindiqués com un alumne disciplinat de la metodologia del Vargas Llosa més memorable, desplega un ventall amplíssim de recursos narratius i de punts de vista, com si fossin les lliçons d’un curset sobre l’art de la ficció —el lector hi troba esborranys de la novel·la que està llegint, monòlegs i entrevistes, articles periodístics, el fragment d’una obra teatral, somnis, i uns capítols que reuneixen les veus d’uns personatges que no coincideixen ni en el temps ni en l’espai— i, amb un desplaçament incessant de les peripècies, com si s’estiguessin escoltant els sorolls de la Barcelona i la Mallorca d’avui mateix, narra els avatars de dues famílies unides per la compra fraudulenta d’uns terrenys als voltants de Palma: d’una banda hi ha la primitiva domesticació de la naturalesa realitzada pels Súbac, uns cacics mallorquins vinculats a l’apogeu turístic, i de l’altra, la majestuosa ostentació dels Torrus, els propie­taris sense escrúpols d’una immobiliària barcelonina, dues sagues que originen una fantasia melodramàtica en què les virtuts, la raó i els bons sentiments s’eclipsen davant dels impulsos violents i de la maldat, com si les trames s’exageressin i busquessin expressament una exorbitància de desig i imaginació, amb dosis abundants de truculències, heroismes inútils i crueltats extremes al voltant del sexe, la sang, els diners, la corrupció política, i, sobretot, la necessitat d’amor: al cap i a la fi, ja ho resumeix bé un dels protagonistes de Tots els mecanismes quan confessa que “el meu problema és l’excés de romanticisme”. Potser costa una mica de creure la coexistència de tants de giravolts argumentals, de tantes morts violentes, ja siguin reals o imaginades, de tantes vicissituds complidament detallades amb una prosa feta amb passos tranquils, al trot, però és indiscutible que el lector queda encantat —al llarg de la lectura es perd la cons­ciència individual— davant del repertori d’espants salvatges i desvaris vulgars que li regala amb mà mestra Melcior Comes.

Comes desplega un ventall de recursos narratius i de punts de vista com les lliçons d’un curset sobre l’art de la ficció

Tot i així, el lector també és conscient que a Melcior Comes li agrada sucumbir als excessos i cultiva a propòsit l’estètica del més és més sense preveure que la conseqüència immediata es tradueix en una falta de mesura que influeix en el desenrotllament narratiu, una mica inflat o una mica superficial. Tots els mecanismes és un viatge que s’acaba fent massa llarg, i les recompenses evidents que s’obtenen —el rigor formal, una deliberada consciència narrativa, la creació d’un món efervescent de vida i aventura que no està renyit amb la passió del pensament literari— acaben convivint amb un seguit de frustracions: els “trucs barats” a la recerca de l’atenció lectora potser proliferen massa, i la falta de fluïdesa en els compassos de l’últim centenar de pàgines, on el lector nota que l’expansió i la contracció de les peripècies s’acosten cansadament a l’execució rutinària —resulta especialment notori en l’absència d’un final que se situï a l’altura d’un projecte tan ambiciós— impedeix que la novel·la compleixi al cent per cent amb les il·lusionants expectatives que Melcior Comes anuncia des del principi.