_
_
_
_
_
L'escrita
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La patacada de l’escriptor

Sí, encara que exercim, hauríem de mirar d’assemblar-nos als prudents aspirants. Saber que, quan llancem el nostre text a l’aire, ningú l’espera amb les mans esteses

Dos poetes ofereixen el seu saber als carrers de Londres.
Dos poetes ofereixen el seu saber als carrers de Londres.Andraz Lazic (Unsplash)

Qui fa cas dels consells dels escriptors veterans? Suposo que altres escriptors –servidora–; lectors fascinats per la ploma en concret –servidora–, i, finalment, aspirants a escriptor –també servidora–. Sí, encara que exercim, hauríem de mirar d’assemblar-nos als prudents aspirants. Saber que, quan llancem el nostre text a l’aire, ningú l’espera amb les mans esteses. És una manera de mantenir-se en l’esperit del llibre zero, quan la il·lusió encara és més gran que el cul industrial que se li asseurà damunt les mans quan intenti dedicar-s’hi. Llavors és el moment per agafar múscul escriptor, també decència per no girar mai el palmell en direcció al tou de les generoses galtes. És important mantenir la grapa escrivint.

Però parlàvem d’aspirants. Gent que ve d’altres oficis i que somia a fer el salt, deixar-ho tot i apostar pel noble art de l’escriptura. Són advocats, oficinistes, directors de banc, controladors de zona blava. Segur que hi ha oficis que deixen menys espai per somiar, com aquest últim. Però es pot fer. N’he conegut un que dona classes de llengua, cobra tres vegades més que qualsevol miserable escriptor, i compon poemes de nit. És quan somia que veu clar que un editor s’enamorarà del seu text. I l’hi publicarà. I tindrà l’èxit de les noves veus que floreixen cada temporada. Somia que publicarà durant molts anys pels circuits tradicionals, farà recitals, i que una violinista de llarga cabellera negra l’acompanyarà a les seves actuacions. Perquè dels recitals en dirà així, actuacions. Entendrà que l’ofici té una part de comèdia, i com que li agradarà això de ser un altre, hi posarà més pa que formatge. Tot ho farà pel bé del seu text: serà un rapsode excel·lent, simpatiquíssim, i tindrà l’estil que han de tenir els poetes d’avui (el dels poetes del demà amb un toc dels d’abans-d’ahir). Acabat el recital, s’endurà la preciosa violinista a un concert –continua somiant– i corejaran a primera fila: “Baixa, amor meu. Baixa, amor meu, que ja ens tocava!”. Llavors el cantant obrirà els braços en creu, agafarà embranzida, saltarà cap on són ells i passarà el que ha de passar quan barregem la força de la gravetat amb les seves poques ganes de ser el coixí de ningú: el pobre cantant serà un Cristo clavat a terra. L’aspirant a poeta se sentirà culpable d’haver-se apartat i en recollirà l’escampall. Un braç aquí, la crisma allà... Li collirà també la nou del coll i l’hi posarà a la butxaca per quan tingui esma de tornar a cantar.

Amb la patacada hi veu una premonició. La lliga al consell d’escriptor que ha llegit en un d’aquells reculls sapiencials d’ofici: “Si vostè té feina i li paga l’aliment, no la deixi fins que escriure vulgui dir la mateixa cosa”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_