S’ha girat la truita
Molt gran ha de ser la impotència de les famílies perquè confiïn en la justícia
Ens vam quedar prou de pasta de moniato l’altre dia quan, en una entrevista radiofònica amb Josep Cuní, el conseller d’Educació Josep González-Cambray admetia no saber quantes hores en castellà s’estan fent avui dia als instituts, ni tan sols va saber respondre quan Cuní va baixar a l’arena prosaica i li va demanar si no tenien un Excel amb aquesta informació. Doncs no, no ho sabem. Ja era conegut per tothom que en molts centres, a la pràctica, l’única matèria en català és el català, i que a la formació professional brilla per la seva absència, però no en teníem la confirmació de part dels que, se suposa, n’haurien d’estar assabentats. Ningú es deu haver molestat fins ara a recopilar aquesta informació, enderiats com estàvem a santificar la immersió com un model d’èxit, però ves si no ens aniria bé saber-ho ara que cal aplicar el 25% de castellà. Molts ja ho firmarien si realment s’apliqués.
La cara del conseller durant l’entrevista revela prou la desorientació en què s’ha immergit —permeti-se’m la conyeta amb el verb— la política educativa des que a primers de novembre el mateix departament va fer públic un pla de formació per a tots els docents (120.000, ni més ni menys) davant l’evidència que la immersió era un colador, i que els nivells de compliment havien caigut a plom en els últims quinze anys. Però a això cal afegir, d’una banda, la sentència definitiva sobre el 25% en castellà a tot el sistema educatiu, que havia de portar a la seva aplicació en un termini de dos mesos, i, de l’altra, les mesures cautelars d’aquest 25% a l’escola Turó del Drac de Canet, les quals, recordem-ho, responen a la demanda d’una família de fer-ne el 50%. I, per si no n’hi havia prou, lluny de plantejar una resposta a l’altura de les circumstàncies, la conselleria s’ha limitat a traslladar l’aplicació de l’increment de castellà als centres, que hauran de fer de més i de menys a través del projecte educatiu. Ja veurem qui és el guapo que el curs vinent vol ser director.
Dins del desori destaca, tanmateix, l’aparició d’una iniciativa que, possiblement, no hauria vist la llum si les condicions no fossin aquestes i si des de la mateixa Generalitat es transmetés un mínim de confiança en el manteniment del sistema actual: un grup de famílies de la classe de P5 de l’escola de Canet afectada per l’increment de castellà s’ha personat en la causa com a part perjudicada, tota una novetat dins del conflicte lingüisticojudicial que fa trenta anys que dura. Si fins ara eren les famílies contràries a la immersió les que, gràcies a un altaveu mediàtic fenomenal i a un suport polític i legal il·limitat (i sovint gratuït: l’advocat Esteban Gómez Rovira portava el cas de franc per a la primigènia CADECA), havien apel·lat una vegada i una altra a la justícia, ara la percepció del perjudici ha canviat de costat. Molt gran ha de ser la impotència davant del desmantellament del model actual i de la inacció de la Generalitat perquè avui les famílies confiïn precisament en la mateixa justícia que l’està soscavant.
Però si ara s’ha girat la truita i juguem al joc dels miralls, potser algunes de les coses que han reivindicat i han aconseguit els col·lectius contraris a la immersió podrien fer servei. Per exemple, d’acord amb la llei d’educació de Catalunya (article 11.4), els nens castellanoparlants els pares dels quals així ho demanin poden rebre atenció personalitzada en castellà, cosa que seria de justícia que, inversament, es concedís als pares de nens catalanoparlants en les hores en castellà. La llei no preveu cap motiu per poder-ho sol·licitar més enllà de la voluntat dels pares i del fet que la llengua del nen sigui el castellà, de manera que els pares catalanoparlants no haurien de donar més explicacions per fer al revés: vull que al meu fill us hi adreceu en català tant sí com no. I això ho podrien acabar fent 24 de cada 25 famílies.
Però podem anar més lluny. Al principi les famílies contràries a la immersió advocaven per un 100% de castellà i per la doble xarxa escolar. Al pas que anem, entre la severitat de la justícia i el desconcert instal·lat a la conselleria, aquesta serà l’única manera d’estudiar en català a Catalunya.
