_
_
_
_
_
Entrevista | Izaskun Arretxe

“En català hauríem de tenir més escriptors professionalitzats”

La nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes admet que “les subvencions tenen massa pes en l’entitat” i que “s’oblida els autors veterans”

Izaskun Arretxe i Irigoien, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.
Izaskun Arretxe i Irigoien, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.Joan Sánchez
Carles Geli

Gairebé ha fet tots els papers de l’auca en el món de llibre Izaskun Arretxe (Barcelona, 1969): des d’una tesi doctoral sobre l’amor en Ausiàs March fins a editora, passant per executiva de serveis editorials i cap de l’àrea de Literatura de l'Institut Ramon Llull (IRL). Des del 7 de setembre dirigeix l’equip de 12 persones de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), i amb la fermesa habitual que impera subtilment sota la seva cordialitat indiscutible, vol que, a banda de donar peix, l’organisme faciliti condicions per crear un millor ecosistema que permeti als escriptors pescar per si sols.

Pregunta. Des de la seva reinstauració el 1987, la ILC se l’ha anat buidant de contingut per passar-l’hi a l’IRL, a l’Institut Català de les Empreses Culturals o al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts...

Resposta. És lògic, perquè la ILC tenia atribucions d’organismes que llavors no existien, i que s’han quedat la part més industrial; la nostra tasca nuclear segueix essent la promoció de la literatura en català dins les terres de parla catalana i aglutinar sinergies i protagonistes del sector, com biblioteques, lectors, la promoció no estrictament editorial i el suport a la creació.

P. Precisament, la ILC té certa imatge de ser una repartidora

R. Sí, les subvencions tenen massa pes: s’emporten gairebé el 75% del pressupost, 2.235.000 euros dels 3,4 milions d’enguany, el més gran de la història de la institució… Han de créixer els projectes propis.

P. El 2021 van donar... 621 ajuts.

R. No és cap barbaritat: és excessiu donar suport a 11 entitats articuladores del sector o 185 ajuts a traducció o 16 a recerca? El sector de llibre té moltes necessitats diferents, i és capil·lar. No em preocupen tant els 621 ajuts com si estan ben dotats…

Falta literatura catalana
a les aules? Tenim relacions insuficients entre Educació i Cultura; ho treballarem plegats

P. Ho estan?

R. Ho estaran més, sobretot quan arribem al 2% del pressupost de la Generalitat per a cultura. Llavors farem créixer no les ajudes, sinó la dotació i els nous projectes.

P. Els autors diuen que amb els ajuts a la creació de 6.000 euros “no es va enlloc”. Millor donar-ne menys i de més quantitat i per a més temps, com a Islàndia i Noruega?

R. El 2021 vam concedir 77 ajuts a la creació: 46 a obra literària i 31 a traducció; no crec que se’n puguin atorgar menys… I ampliar-ne les dotacions deixaria orfe tot allò que hi ha al voltant de la creació: també cal donar suport als lectors, els festivals, els itineraris, les cases museu, entitats… Tot això també ajuda i alimenta els creadors.

P. Parla de nous projectes propis…

R. Sí, com ara enfortir les relacions entre autors de les terres de parla catalana: ho estem parlant amb la Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Insular de Menorca i la Fundació Mallorca Literària; després vindrà l’Alguer. També treballarem el sistema de residències per a autors, a partir de la Faber del Llull, i impulsarem la no-ficció.

P. Els seus predecesors han volgut prestigiar socialment les lletres catalanes.

R. Hauria d’estar més prestigiada; però ho està molt, malgrat que pateixi per trobar un lloc en l’oci… Quan era al Llull, anant pel món, on no hi ha cap apriorisme, vas amb la teva literatura i prou, veus que les lletres catalanes són ben rebudes pel seu prestigi… Ens ajudarà molt el Pla Nacional del Llibre i la Lectura, que hem parat un any perquè hi puguin intervenir tots els sectors, i on també hi és Educació, cabdal pel prestigi social.

P. La traducció d’autors catalans al castellà és prou satisfactòria?

R. N’hi ha, però essent la cultura del costat, se n’haurien de traudir molts més; si no es fa és per motius extraliteraris històrics...

P. Però ser traduït al castellà ajudaria molt a la internacionalització.

R. Sí, però hem donat per descomptat que la traducció d’una obra al castellà a l’Estat ens duia automàticament al mercat llatinoamericà, i la premissa no és real; per això estem anant directament a l’Argentina o Mèxic, on et reben sense apriorismes.

Reforçarem residències per a autors, les relacions entre escriptors del territori de parla catalana i la no-ficció

P. Només un 10% dels escriptors catalans viuen de l’ofici. És molt poca gent.

R. Clarament, en català hauríem de tenir més escriptors professionalitzats. Ara treballem amb els autors d’infantil i juvenil; hem detectat que les generacions joves tenen avui més dificultats per viure del que escriuen que un bon grapat dels que ara tenen més de 50 anys… Cal treballar en tot això.

P. S’ha equivocat la Generalitat no fent una commemoració oficial Guillem Viladot?

R. No. Tenim un nombre limitat i s’ha apostat per Ferrater i Fuster. Passa cada any que no entrin tots els que ho mereixen. Però es farà un gran Any Viladot, i això ho vam parlar amb la fundació abans que es queixessin. Aquí s’han barrejat retrets històrics de tipus sociològic del territori…

P. No falta literatura catalana a les aules?

R. A banda de programes com Lletres a les Aules, amb el qual hem portat 500 autors a les escoles, serà cabdal el Pla del Llibre i la Lectura; tenim relacions insuficients encara entre Cultura i Educació: el pla obre portes i explorarem com treballar-ho plegats.

P. Com està el projecte de la Casa de les Lletres, que havia d’aglutinar institucions i entitats del sector del llibre a Barcelona? Se’n parla, almenys, des de 2017…

R. Té tot el sentit, un pol així, reunint espais comuns de treball, educació… Hem reprès el tema amb totes les parts; a veure si hi entra també l’Ajuntament.

P. Arriba en un punt dolç de creació literària, amb eclosió de noves veus…

R. Sí, però ens enmirallem massa en els joves i no estem prou al cas dels autors amb trajectòria, com si la generació dels de més de 50 anys ens avorrissin… És una malaltia del món modern, però ens cal pensar estratègies per donar valor a les veus veteranes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_