Ballar fins a quedar exhausts
El Maldà presenta un viatge per la història recent del país des de la Transició fins a l’actualitat... sense parar de moure el cos
Posar nou actrius i actors molt joves al damunt d'un escenari i fer-los no només actuar sinó, sobretot, ballar, és complicat. Hi cal una bona dosi de paciència, de comprensió, fins i tot de coratge. Però quan el grup d'intèrpets es coneixen a la perfecció; fa quatre anys que estudien junts a l'escola Eòlia; han aixecat aquesta obra de la mà del seu tutor, Marc Artigau, que l'ha escrit i la codirigerix amb Aleix Fauró, amb Marta Tomasa creant les coreos; i no els importa passar-se una hora i mitja suant la cansalada, llavors la mirada és una altra. La il·lusió, les ganes i el bonrotllisme s'imposen amb alegria. I surt Ballar (és l'únic que) ens salvarà, un musical divertit, crític i ambientat en una mena de realisme màgic que narra la història del país des de la Transició fins avui mateix a través de les vivències d'una família. Aquest és el truc principal: “No parem. Ens estimem molt i ens abracem molt”, diuen els integrants de la joveníssima companyia El Borrego, que s'estrena amb aquest espectacle que podem veure al Maldà fins al 12 de desembre.
"És una tragicomèdia", especifiquen els protagonistes. Hi veiem la generació d’abans dels Jocs Olímpics del 1992 i la de després. La Roma (la mare) i el Rómul (el fill) ens mostren la seva història des de la infantesa fins la mort i ens fan viure esedveniments clau de la història però des d'un punt de vista íntim, privat: des de l’arribada de l’ésser humà a la lluna, fins a l'actual pandèmia, passant pel 23-F, l’11-S, el naixement de Super Mario Bros... "Diríem que l'acció comença quan Armstrong col·loca el primer peu a la lluna, el 20 de juliol del 1969", escriu Marc Artigau. "Enmig de la generació del baby boom (els pares dels nostres intèrprets). I transcorre pel nostre país saltant les lleis del temps i de l'espai fins avui".
Un dels objectius de l'obra és plasmar les relacions intrafamiliars, els canvis generacionals, la construcció de la identitat, l'existència del destí. I fer-ho reflectint com viuen les mateixes etapes de la vida les dues generacions: “En paral·lel, passen pel primer amor, per l’adolescència, per depressions...", expliquen els intèrprets. I, evidentment, hi ha diferències. Diferències que desperten preguntes en el director (i autor): "¿Què han gaudit o patit els que ens van precedir i què gaudiran o patiran els que vindran?" I es respon: "Sospito que el mateix". Amb totes les diferències, el mateix.
"El Marc ens escoltava molt", diu un dels actors. És una manera de donar-los (encara més) protagonisme. Perquè ells són l'ànima i la cara de l'espectacle. Per aixecar-lo, han hagut de ballar (evidentment; i entrenar per resistir tota la funció, sense parar): "Hi ha molt de ball", reconeix el codirector Aleix Fauró. "I cal tenir present que són actrius i actors, no ballarines ni ballarins, i han hagut de ballar". L'actriu i coreògrafa Marta Tomasa ha posat seny als balls, tot relacionant les cançons amb allò que explica l'obra. "Tot plegat és entranyable dirigir-los i veure'ls", diu Fauró: "No pots no riure veient una coreo tan divertida com la de Don Federico!"
La selecció musical, part clau en l'obra, és variada en el temps i en l'estil. Els referents són molts: els nois canten i ballen sota la infaltable bola discotequera, l'esbojarrada Voy a ser mamá d'Almodóvar y Mcnamara (cal recordar que tot comença quan la mare de Roma decideix no tallar el cordó umbilical...); a tota l'obra hi ha l'esperit de les Teresines de La Cubana; la marató de ball de la pel·lícula Danzad, danzad, malditos, de Sydney Pollack, va ser una inspiració per a l'Artigau... El repertori, a l'hora que ajuda en la narració de la història, anima qualsevol: des dels clàssics balls de saló fins al reggaeton (sí...) més electrònic, passant per Ringo Star o Bad Bunny.
Sobre la firma
