El vot decisiu de Pumares
La dreta està preocupada perquè Astúries pot enterrar tota una concepció lingüística d'Espanya
Alerta, que la Transició —en matèria lingüística— està a punt d’acabar-se gràcies a Adrián Pumares, diputat de Foro Asturias. Al seu dia el postfranquisme va ser permissiu amb les autonomies que volien tenir llengua cooficial, i d’aquest mirament es van beneficiar tres comunitats amb llengua pròpia: Catalunya, el País Basc i Galícia, que només van haver de fer valer els seus drets adquirits durant la República, quan els seus Estatuts respectius —els dos primers, aprovats; el tercer, en tramitació quan va esclatar la guerra— ja recollien la condició de cooficial per a la llengua. D’aquesta prodigalitat es van beneficiar tres comunitats més: el País Valencià, les Balears i Navarra, que van fer cooficial també la llengua pròpia al seu territori. El meló de les cooficialitats quedaria així definitivament tancat.
Els processos de renovació dels Estatuts a partir de 2006, amb la reforma del text català, van portar un canvi i un avís: el canvi, la inclusió de l’aranès com a llengua cooficial mercès al nou Estatut elaborat al Parlament —aquell que el Tribunal Constitucional va retallar en mants articles però no en aquest punt—; i l’avís, la derrota honrosa de la cooficialitat de l’asturià al parlament d’Oviedo, en el qual calen tres cinquenes parts de l’hemicicle per poder modificar l’Estatut. Això és, 27 diputats de 45. En aquell moment, els impulsors de la mesura, Podemos i Izquierda Unida, en sumaven 14. No hi tenien res a pelar, i la cooficialitat es va haver d’esperar.
Ara, però, les coses han canviat. El PSOE, obligat per les seves pròpies promeses en campanya, s’ha compromès a tirar endavant la reforma de l’Estatut per elevar l’asturià a llengua cooficial, cosa que situa els vots favorables en 26, suma<CP></CP>nt-hi els escons de l’esquerra. Vet aquí que falta un sol vot per validar la reforma, el qual —si no hi ha cap canvi d’última hora— vindrà de l’esmentat Adrián Pumares. No cal ni dir que des de la dreta ja li estan dient de tot, i el seu nom i la seva cara ja han aparegut en tanques publicitàries pagades per Vox amb frases com ara: “Los progres quieren imponer a un millón de asturianos una lengua que no es la suya”. Com si l’asturià fos de privilegiats i no una llengua en perill d’extinció. Aquí no ens n’arriben les notícies, però el pressing sobre Pumares està sent escandalós.
També Casado, president del PP, s’ha hagut de manifestar sobre la qüestió; suposo que deu fer mal que un diputat d’una escissió del teu partit —Foro Asturias va ser un invent d’Álvarez Cascos— estigui disposat a convertir un patuès de cabres i pastors en llengua de l’administració i, sobretot, que hi hagi asturians amb uns sèrie de drets lingüístics reconeguts. Així, a la convenció que els populars van celebrar recentment a València, va tirar de retòrica casposa a fi de mantenir alta la moral de la tropa: “Asturias es España, y lo demás, tierra conquistada”. També hem vist pronunciar-s’hi acadèmics de la RAE, que semblen ignorar que la cooficialitat d’una llengua depèn del que diguin els representants electes, i que no s’estan de ponderar el reconeixement dels drets dels parlants en funció dels exhorbitats costos associats. Deia l’acadèmic Salvador Guitérrez a l’ABC: “La estandardización del bable, el convertirlo en una lengua de la administración, tiene un coste muy grande”.
El temps juga però contra Pumares i els partidaris de la cooficialitat: cal arribar a temps d’aprovar el nou Estatut al parlament autonòmic i validar-lo al Congrés dels Diputats en aquesta legislatura, perquè a ningú se li escapa que un Congrés amb majoria del PP i Vox fàcilment ho tirarà enrere. Hi ha massa en joc perquè la dreta cavernària es quedi de braços plegats: el reconeixement de l’asturià durà aparellat el del gallec a l’oest d’Astúries, i això portarà l’amenaça que altres territoris amb llengua pròpia facin el mateix: el gallec al Bierzo, l’aragonès al nord d’Aragó i, ves per on, el català de la Franja. La dreta està preocupada, perquè el vot de Pumares pot enterrar el màxim de diversitat lingüística que estan disposats a reconèixer per a Espanya.
