_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Entre l’humor i la humiliació

Un poderós i divers repartiment fa brillar 'Mare de sucre', la nova obra de Clàudia Cedó

Una escena de 'Mare de sucre', de Clàudia Cedó.
Una escena de 'Mare de sucre', de Clàudia Cedó.May Zircus
Marcos Ordóñez

El 2015, la jove Clàudia Cedó va debutar com a dramaturga (ficció fantàstica) amb la inesperada Tortugues: la desacceleració de les partícules, tot i que realment va tenir èxit amb l'agredolça (més agra que dolça) Una gossa en un descampat (el seu aspre tema: la mort perinatal), que Sergi Belbel va dirigir el 2018 al Grec i després va aterrar amb canvis de repartiment a la Beckett. Els intèrprets eren encara millors que els precedents i, personalment, em va arribar al cor Maria Rodríguez en el valent paper d'una mestra embarassada que acabava de caure en el pitjor dels abismes. Anna Barrachina, gran actriu de comèdia, s'arriscava multiplicada per sis: l'àvia i la mare de la mestra, una ginecòloga, una actriu de fust, una psicòloga i una infermera. No enumero els molts regals actorals d'Una gossa, però sí que recordo el descobriment (literal) d'una altra gran que faria parlar: Vicky Luengo. I la peça, que va triomfar dues vegades a la Beckett i, en castellà, al madrileny Valle-Inclán el 2020.

'Mare de sucre'

Text i direcció: Clàudia Cedó.
Repartiment: Andrea Álvarez, Ivan Benet, Marc Buxaderas, Mercè Méndez, Judit Pardàs, María Rodríguez i Teresa Urroz.
Teatre Nacional de Catalunya.
Fins al 30 de maig.

Nou triomf de Clàudia Cedó ara trepitjant el coll de la pandèmia: Mare de sucre. Segueix el perill niant i creixent en l’entrega, encara més difícil de resumir. Torna la formidable Maria Rodríguez, cada vegada millor, ara en el paper d'una treballadora social. També talla el singlot Andrea Álvarez en el rol de la Cloe (27 anys, 65% de discapacitat intel·lectual) i la mare de la Cloe és Teresa Urroz (el retorn d'una formidable veterana a qui no he tingut la sort d’aplaudir als escenaris des de fa temps). Un altre increïble treball és el d'Ivan Benet: subtil, profundament rus, és difícil veure'l fent una ensopegada com l’Albert, ginecòleg i director de la Fundació Roure, on la Cloe viu i treballa. Altres personatges són el Marc (24 anys, porta cadira de rodes, company d'habitació de la Cloe), la Cristina (22 anys, amiga de la Cloe, diversitat psíquica) i la Consuelo (56 anys, diversitat psíquica, també companya d'habitació de la Cloe). Té una mica de tendència a dilatar innecessàriament: potser millor és concentrar. Escenes que brollen i creixen: la intimitat d'una noia i el seu jove company (en un lavabo, amb Cacaolat). En l'estrany equilibri entre l'humor gairebé circense, l'ànsia, la humiliació.

No s'han d'oblidar (és impossible) els treballs d'Especials de Teatre Inclusiu, dirigit per Cedó des de fa 15 anys. Bona part del grup pugna per parlar amb força i, de tant en tant, aconseguir claredat verbal. La lluita d'algunes noies de la Fundació Roure és aconseguir anticonceptius; d'altres, al contrari. Essència de l'obra: la humanitat dels personatges. Altres records: l'escena del Dia de la Discapacitat, que sembla traçada per Alan Ayckbourn.

La funció serà fins al 30 de maig al TNC de Barcelona i una possible gira per Catalunya. El meu company, el crític Juan Carlos Olivares, cita amb gran subtilesa un desig que dibuixa les ànsies de la Cloe “amb les mans plenes de terra”. Aquí va un fragment del seu monòleg: “Parir. Plantar. Remoure la terra i veure néixer les arrels. Amb els dits plens de fang. El dolor. L'olor. Notar la vida que arriba. Des de sota terra. Pujar i treure el cap a la llum. Com un talp cec que busca el sol. El cordó umbilical, i el líquid, i els ullets que et miren. L'instint. Remoure la terra i veure néixer les arrels. Amb els dits plens de sang. No poden desterrar aquest desig del meu cos. Tots saben que una cosa així, una cosa que t'encén les venes i et desperta enmig de la nit, no passa tan sovint a la vida. Si no me'l treuen m'apagaran les ànsies d'estimar, com quan cobreixes una vena amb un vas. Tenir un fill o una filla que fos feta de mi. Aquest és el meu desig”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_