Un cromo de vida

Soc al davant de la mort d'un noble prussià: la mà dreta ja ha deixat anar el sabre, cos arquejat cap enrere, i l'ensurt del seu corser blanc sembla intuir el desenllaç en ple fragor de la batalla. Una mica més a l'esquerra, un zepelí bombardeja Anvers. Al costat, alemanys i anglesos s'enfronten cos a cos en un bosc africà; mentrestant, soldats francesos es tapen el rostre amb les mans per eludir la boirina que visibilitza els gasos asfixiants dels alemanys a la batalla d'Ypres… Una de les imatges està girada: un generós text explicatiu al dors. Deformació professional: columna ampla (12 piques?) i lletra petita (cos 8?), sense punt i a part. Uns 1.400 caràcters amb espais? Doncs serien sis piulades carregades fins al límit. Avui no s'ho llegiria ningú: massa llarg.

Dec haver somrigut de manera audible perquè el matrimoni prejubilat m'ha mirat des de l'altre costat dels pupitres de l'exposició Quan els cromos anaven amb la xocolata, a la Biblioteca Arús, la més coqueta de Barcelona, 125 anys us contemplen. Els cromos, amb epígraf La Guerra Europea (1914, és clar), són alguns dels 420 que van conformar aquesta reeixida sèrie, una més de les entranyables promocions que va llançar Chocolates Amatller, que seguia la senda del Chocolate Jaime Boix (1754), primer a introduir cromos embolicats amb les tauletes, una idea copiada de la francesa Chocolat Poulain.

Com hem arribat fins aquí és culpa de no trobar dissabte passat el meu apfelstrudel preferit a Lidl. Ha de donar-se definitivament per perdut. “Si aquí no en queda és que no n'hi ha”, llança de manera automàtica sense mirar-me un (transhumà?) empleat al galop. La resposta és la mateixa des de fa setmanes i a diversos establiments. O sigui, les postres passen a la llista d'elements que un dia van desaparèixer d'improvís de la meva vida, sense acomiadar-se, sense cap per què i sense voler saber elles el que m'importaven: el xiclet Bazoka de tres discos, la primigènia colònia Williams…

L'essencial de la memòria no és recordar, sinó la relació afectiva que s'hi manté i, és clar, també amb el que transporta. Fa un temps que la guerra entre el meu passat, el viscut, i el present és cada vegada més cruenta, ja sense quarter, aguaitant en qualsevol clariana del dia, desafiament en un escenari que s'estreny entre la malenconia i el dol. En fi, que és amb aquest esperit amb què, en l'espiral d'internet, buscant el xiclet vaig saltar al cromo (de dos a 6 euros la unitat, avui) i d'aquest, a l'exposició…

“Valjean és rebutjat en totes les portes on pica”, diu el peu del cromo de la sèrie que es permet donar per lliuraments Los Miserables, de Victor Hugo, gentilesa de Chocolates y Bombones J. Camps, successors de P. Juncosa, situats al carrer Salmerón, 15, però amb sucursal a la plaça de Santa Anna, 18, i la pastisseria La Colmena, a la plaça de l'Àngel, 12. Els del Chocolate Imperial fan honor al nom: hi ha en la seva bella oferta una fotografia del sobirà, bandera i moneda del país a l'anvers; darrere, el mapa. Un prodigi. La proposta de Chocolates Juncosa (“L'únic, veritable i legítim”; carrer Ferran, 10, de 1835) reprodueix Las grandes jugadas del fútbol, on semblen distingir-se la samarreta escapolada de l'Europa, l'arlequinada del Sabadell o la blaugrana del Barça: “Un enorme avanç del formidable Monjardín, el davanter centre del Madrid, en el partit Madrid-Sevilla”, diu una quarta imatge, com congelada avui del VAR.

La parella de prejubilats s'ha quedat enganxada amb la sèrie Célebres artistas cinematográficos, jugant a reconèixer en veu alta una Mary Pickford fent el gest de mossegar una poma i un engominat Maurice Chevalier en frac. De fotogrames (de Pathé frères) són altres cromos: “Aquestes postals de cinema estan patentades i fabricades exclusivament per Chocolate Amatller marca Luna i van incloses una en cada paquet”, avisen, mostrant múscul empresarial. Els d'Amatller són el Louvre del cromo promocional: la sèrie Grandes cacerías (un búfal abatut per un vaquer; una anaconda enroscada a la cama d'un caçador que branda un ganivet; un pop gegant davant d'un bussejador amb escafandre…) és amb il·lustracions de Josep Segrelles, mentre que Proverbios en acción (“En arca oberta, el just peca”) sembla, per temàtica i traç, d'Apel·les Mestres. Els que il·luminen episodis del Quixot tampoc són d'enganxar i el seu àlbum deixa llegir fragments de la novel·la al revers. També en el d'Historia Natural, de Chocolates Juncosa (un vaixell de costat cavalcant una onada gegantina il·lustra La tempestad, cromo 30), es cuida l'elegant text: intercala pàgines de làmines amb les d'explicacions; entretenir… i formar: no eren cromos per enganxar-se.

Hi ha hagut una altra emboscada al meu cap perquè gairebé se m'escapen els bells Enseñanza de los juegos de Lawn-Tennis y Croquet i el Juego de la baraja del amor i ni registre que la primera xocolateria de Barcelona va ser Casa Capella, del 1700, a la Rambla, 73: s'ha creuat fa una estona l'olor de la cola Imedio amb què empastifava de petit, amb la meva mare, els cromos de Vida y color i, poc després, els del gegantí àlbum blau Nuestro mundo, aquest ja de Bimbo, de quan el món es repartia entre les superpotències Tigretón, Bony i Bucanero.

Estic assegut al seu genoll esquerre, a la taula amb vidre del menjador. Deu ser el 1968 o el 1969 i és sempre havent dinat. Silenci tot just trencat per una exclamació meva o una lectura de les llegendes d'ella: mama ho és per a mi només perquè la meva germana té un any i a aquestes hores dorm. Crec que soc feliç, abstret en aquests mons multicolors dels cromos que encara avui veig caure, fulles seques, dins del meu cap, amb el seu marc gris.

La senda del meu interior es torna estreta, que escriuria Matsuo Basho. Sé on queda (crec que sense portades) almenys el Vida y color, que vam arribar a completar: al calaix de l'únic moble de la meva infantesa que, quatre mudances després, encara és amb mi. Aniré a buscar-lo un altre dia: no puc encara amb aquest cromo de l'àlbum de la meva vida.