Faves, festa i ranxo al psiquiàtric

En els registres de la memòria periodística privada flota una escena desclassificada, el raríssim “dinar de les faves” que el vell poder provincial celebrava cada primavera al Manicomi de Palma, la dita Clínica Mental de Jesús. Eren unes hores d'obertura pautada excepcional al recinte dels assistits i condemnats a l'oblit, ressons de la beneficència i el paternalisme institucional.

En la festa d’exhibició, els interns d'aquelles “cel·les de folls” de la dictadura, amb els últims psiquiatres de la guerra i de ploma, servien la menjua d’esdeveniment, temàtica i comuna, a autoritats i periodistes, amb mirades creuades i d'escrutini, curiositat, compassió i un cert recel. Intramurs, esquiva, alguna persona malalta, desequilibrada, coneguda.

El ranxo, plat únic, un guisat comunal, rural, saborós, pretenia festejar també la primavera, la collita de l'hort dels malalts i els rèdits de la teràpia ocupacional en els amplis terrenys públics de cultiu. Alhora s'obrien simbòlicament les portes de reclusió secular d'aquell enorme recinte palmesà.

Invisible però enorme es rebatià Hospital Psiquiàtric, fronterer amb el cementiri, la tàpia dels afusellaments de rojos i republicans del 36 i els que resultarien solars de la corrupció contemporània: el velòdrom del Palma Arena i els terrenys de Can Domenge. Allà es conreaven les faves i criaven els porcs del manicomi.

D’aquells temps testimonials del passat generacional, particular, amb protagonista irrecuperable, han estat rescatats altres menjars de faves tendres, petites i perfumades. En grans taules catalanes amb aliances exquisides o fites amb gust familiars illenques. L’episodi més sentimental va aparèixer lluny, en una taula privada –casual– trobada per sorpresa, en un viatge turístic gairebé d'exploració als mites i paratges de Grècia.

En un petit poble mariner colonitzat per pescadors migrants d'Albània, al final d’una carretera secudària costa avall, arran de mar, una culta grega, esposa d'un jutge demòcrata a Atenes –durant la dictadura dels coronels–, va convidar a sopar, al pas, a casa seva, dues parelles insulars, visitants desconeguts.

Des de la terrassa del xalet amb jardí, hortet de faves i herbes aromàtiques, va emplaçar els quatre curiosos turistes joves a un sopar immediat, un gest generós amb els externs amb l'excusa de xerrar i tastaar els seus fruits del jardí endreçat pel vent marí arran de mar. Paraules i un plat únic deliciós amanit pel desig de creuar veus i cultures, en un moment fora de guies i rutes.

Les faves no reclamen gran decoració i artifici al plat o la cassola, tampoc un desplegament d'inventiva ni pàgines de receptari. La frescor i tendresa de la lleguminosa en verd, en la seva beina protegida, o la lenta transmutació en lleguminosa gran i seca, queda modulada pel fred, la humitat i el sol, determinants.

Els cicles de consum es fixen en el conrreu i l’anyada, entre les favetes favó, ‘baby’, menudes, virginals i les seques de cella negra, les pelades, o fetes farina.

Ni vulgars ni monòtones, interessants o curioses. Les faves mereixen una celebració, en tot cas, el benefici del dubte, encara que no han caigut en l'oblit, sinó en el rebuig frontal. Sofreixen una espècie d'anatema, com si el seu consum fos una rude antigalla i l'assumpció d'una sentència amb pena, més una digestió pesada, amb ruta de gasos en combustió interior.

També són dieta d'animals nobles, cavalls i porcs. I arcaica i pobra llaminadura infantil, rostida, daurada i cruixent, gravada al paladar del disc dur dels qui ja és gent gran. Existeix un atavisme rural i d'urbans, el seu consum en cru, espontani, per curiositat i vici, avançant la recollida, prenent la lleguminosa mentre estan en branca les primeres beines d'estrena i novetat, amb els fruits a penes desenvolupats, gairebé ínfims.

Torrades al caliu o la pella, dins les seves càpsules, beines, de totes les seves edats en verd –tendres i ja grosses– i poc cuites, les lleguminoses són un present, un gest de la natura, no requereix retòrica ni messies.

Emperò les faves no tenen ara excessiu cartell en les modes de creació gastronòmica, encara que aquesta lleguminosa tendra, en miniatura, seca, en conserva, pelada i puré és un regal generós de la terra i del bon pagès.

Les faves justifiquen la nostra ubicació geogràfica i cultural, la colonització agrícola del litoral, són part històrica del mapa cultural i de la naturalesa que l'explica, prop de la mar, en zones no fredes. I han sostingut durant segles l'alimentació mediterrània.

Sempre seran arguments sense anècdotes d'ocasió les al·lusions, canòniques, al gran escriptor vitenc Josep Pla i, a més, en aquest assumpte, al refugiat a Mallorca el segle XIX, Josep Antoni de Cabanyes, en les seves Notes i observacions fetes en el meu viatge i permanència a Mallorca. Un darrere l'altre, a la seva manera, van constatar que els illencs eren “devoradors” de faves, veren amb ulls forans l’hegemonia setmanal a les cases de la lleguminosa que en deien regna del Mediterrani.

Arreu i sempre, les faves protagonitzaven part d'una alimentació tribal que va bastir una cuina acceptable en la qual es poden reiterar prou referències a la lleguminosa de fàcil cultiu, en les seves edats i entitat.

La cocció del fruit tendre, amb just sacrifici, és a foc lent, potser sense aigua, perquè es pot fer en el propi líquid que els bessons amollen. Carxofes, pèsols, ous de polla jove, espàrrecs i fruits de primavera acompanyen els envits de l’època. Pocs condiments, greixos i embalums. La versió hivernal de la fava parada (pelada) és un souvenir medieval, un manifest memorial.