“Ningú té 100.000 euros per començar una pel·lícula”

Marc Fàbregas (Barcelona, 1973) coneix com ningú la situació en què es troba el cinema a Catalunya (i a la resta d'Espanya): a més de diversos curts, ha escrit, dirigit, produït, realitzat, editat i distribuït (“només m'ha faltat interpretar-les”, comenta) dues pel·lícules (Cuinant –2014– i Col·lisió –2016) i ha perdut diners. Acreditat per la seva experiència, ha publicat Cómo hacer películas y no odiar el cine (Azimut), un llibre escrit des de l'afecte, la passió i la ràbia, en què explica fil per randa allò a què s'enfronten molts futurs cineastes que volen estrenar una pel·lícula sense gairebé pressupost. És a dir, al que s'enfronten gairebé tots els futurs cineastes. “A més d'ajudar els qui estan començant, pretenc donar visibilitat a les pel·lícules que s'han fet pràcticament amb res, que es conegui aquesta situació i que s'arregli,” avança.

Per descomptat, Fàbregas, llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull, no viu del cinema. Treballa a TV3 (en producció de sèries com Com si fos ahir) i dona curs a la seva passió per divulgar el cinema a l'Escola Montcau, on des de fa cinc anys ensenya cinema a adolescents.

La setmana dels Premis Gaudí, TV3 va emetre el documental El cinema que no veiem, en què Fàbregas dona veu a tres directors i tres directores de cinema que analitzen la precarietat en què treballen molts creadors catalans que es veuen obligats a autoproduir-se i a autodistribuir-se. Però el documental li va deixar una espineta clavada: “Jo no hi intervinc”, diu. “Així que, d'alguna manera, m'esplaio en el llibre. Per això agraeixo a l'editorial Azimut que em donés llibertat absoluta”. Aquesta llibertat absoluta converteix el llibre en una proposta arriscada que no amaga les dificultats ni les il·lusions de fer cinema.

El llibre explica, pas per pas, tot el que es necessita (i, en molts casos, no es té) per rodar una pel·lícula des del minut zero: des de la idea, fins a l'exhibició, passant per l'escriptura d'un guió, la formació d'un equip, la consecució de capital, l'accés a ajuts, les qüestions contractuals, el rodatge, el muntatge i la distribució. Al llarg de les 130 pàgines, grans noms del cinema argumenten el que explica Fàbregas. “Soc dels pocs que es miren les entrevistes i els continguts addicionals dels DVD”, explica.

D'aquests comentaris de directors, guionistes, actors... Fàbregas n’extreu moltes píndoles que salpebren la lectura. “Ser director és com ser vigilant, perquè hi ha molts egos entre els presents i has de vigilar com interactuen”, escriu Brian de Palma, constatant el que explica Fàbregas en parlar de la creació d'un equip. També reconforta que les veritats que explica l'autor es vegin confirmades, per exemple, per Agustí Villaronga: “Vaig descobrir que el cinema es regeix més pels diners i pel negoci que per l'art i per la cultura”, comenta el director de Pa negre. “El que passa és que hem arribat al punt en què la pel·lícula pura no existeix; seria la que voldries fer com a tu t'agradaria, i això no ho veuria ningú, segur”, conclou Fàbregas.

D'aquí s'entén que el guió sigui la clau d'una pel·lícula. “El guió és l'essència, l'espurna. Si no està bé, si la història no atrapa, la cosa ja comença amb molt mal peu. En canvi, un bon guió pot salvar un director mediocre”, diu. “Secundo plenament les paraules de John Boorman [director d’Excalibur], quan diu que ‘la direcció consisteix a escriure i tots els directors haurien d'escriure’. En canvi, fixa't en la poca importància que se li dona al guionista, que una pel·lícula com Sueños de un seductor, escrita i protagonitzada per Woody Allen, és una pel·lícula de Herbert Ross, que la va dirigir.” David Mamet surt al rescat de la professió en una altra píndola que recull el llibre: “Als guionistes se'ls tracta malament perquè suposo que fan l'única feina a la qual cap productor que es preui no podria aspirar”.

Fàbregas recorre a l'humor per transmetre el seu missatge: “A través d'anècdotes dels meus rodatges, dels errors, de les previsions... en el fons el que pretenc és que els que vulguin fer una pel·li s’ho passin una mica millor fent-la”, diu. Que sàpiguen, de veritat, a què s'enfronten: “A veure, amb 100.000 euros jo també faig una pel·lícula, però no els tinc, ningú els té per començar”. Així que l'important és saber on anar a buscar els diners. “Hi ha ajuts per a grans pel·lícules (les que poden fer Baiona, Amenábar, Almodóvar...), cosa que està bé, per descomptat, però s'haurien de diversificar més entre les petites produccions, que són les que més les necessiten. Que un requisit per participar en premis sigui l'estrena prèvia de la producció no és bo. Hi ha molt material i molt pocs altaveus”.

El panorama està canviant amb la irrupció de les plataformes digitals. “El que interessa és que aportin a la producció, que facin com abans feien les privades. Però aposten massa per noms coneguts”, explica Fàbregas, que es queixa, encara que entén l'actitud d'algunes: “Les condicions de Netflix són draconianes: per exemple, exigeixen càmeres per rodar i ítems tècnics difícils per a un jove creador. Em temo que és per descartar en vista de la quantitat de propostes que reben. Aquí, en Filmin també tenim esperances, perquè és més independent.”