L’Albert Pla insuperable, a qui aquest món tan boig no pot avançar

Fa molts anys Manu Chao va dir que en els temps que venien preferia ser una barqueta que un transatlàntic. I com ell, Albert Pla també és una barqueta. No necessita grans produccions d'estadi, ni tan sols músics que l'acompanyin, pot actuar tot sol amb la seva guitarra, un parell d'elements escènics i el seu senzill hàbit sense mànigues. Punt. La seva trajectòria li ha proporcionat prou cançons per impulsar l'embarcació i els seus dots d'actor li faciliten capacitat d'interpretació per presentar aquestes composicions com si es tractés de petits monòlegs que busquen situar xinxetes a l'entrepà de Nocilla. Que una pandèmia paralitza la música? Pla s'instal·la en un teatre i l'omple cada dimarts. I així, de moment, fins que s'acabi l'abril.

No és d'estranyar que el nou espectacle de Pla sigui un espectacle d'entretemps, una suma de temes coneguts als quals treu profit pandèmic. D'aquesta manera es pot llegir la primera peça, Están cayendo bombas en Madrid, que té com a missatge central el desassossegant “sálvese quién pueda” que al nostre món batega sota qualsevol situació de crisi. La pandèmia surant a Raro, reflex de temps amb platees emmascarades i a ¿Os acordáis?, un tema estrenat específicament per a la covid i en el qual se'ns mostra com a éssers fràgils i desorientats cada vegada que alguna cosa insospitada ens desperta de la nostra autosuficiència. En aquesta arrencada de l'espectacle és on Pla es vincula de manera més específica a la situació actual, per després deixar anar tots els seus dimonis disfressats de monja.

La qüestió central és que el món està més desmanegat que les cançons de Pla. No només és la pandèmia, riu ple de guanys pels qui saben aplicar aquest campi qui pugui; és un president del Barça detingut per presumpta corrupció; són forces polítiques que retornen la dona a les feines de la llar; un rei, emèrit, que fa republicanisme; uns colpistes que acusen una dirigent incòmoda, Aung San Suu Kyi, d'importar il·legalment walkie talkies!; un expresident com Trump que es vacuna d'amagat, i uns manifestants que a Barcelona ja fan el que amb ironia canta Pla a les seves cançons.

Davant d'una realitat tan dislocada, Pla ha reblar el clau de les seves cançons, i ho fa en dues direccions al Borràs. Una és el vòmit de violència en la paròdia extreta de l'obra Manifestación, en la qual el protagonista, com un heroi buscant venjança, acaba assassinant diversos representants del poder. Una altra, més vitriòlica en la seva aparent ingenuïtat, és la representada per El bar de la esquina o per Los ojos, una delícia en la qual l'amor ho pot tot, fins i tot pot amb la deformitat. Aquest és el Pla insuperable, el Pla que el món no pot avançar, encara que aquest món nostre s'hagi tornat tan boig que ja sigui el millor humorista, i el més sinistre.