_
_
_
_
_

El piano maligne de l’escriptor Hideo Yokoyama

L’aclamat autor de ‘Seis cuatro’ dialoga virtualment amb David Peace al BCNegra donant claus de la seva obra i de la literatura (i societat) ‘jeràrquica’ japonesa

Els escriptors Hideo Yokoyama i David Peace, durant la seva intervenció al festival BCNegra.
Els escriptors Hideo Yokoyama i David Peace, durant la seva intervenció al festival BCNegra.EL PAÍS
Carles Geli

“Una persona és com un piano, en què les tecles són els sentiments; és possible que hi hagi tecles que no es toquin mai i que una sigui la del mal, de manera que no podem dir que no som dolents, que no tenim aquesta tecla”. La brillant metàfora és de l'escriptor japonès Hideo Yokoyama i la va formular ahir durant una xerrada virtual amb el seu col·lega David Peace, en una de les cites més esperades del festival BCNegra, que ha finalitzat diumenge. Aclamat autor de culte, romania inèdit a Espanya fins ara, en què s'ha editat Seis cuatro (Salamandra), best-seller majúscul fins a l'extrem que al seu país va fulminar el rècord de Haruki Murakami, que amb 1Q84 va vendre un milió d'exemplars en el seu primer mes. Yokoyama va fer això mateix quan el llibre va sortir el 2012… però en una setmana. Ara ja n'ha venut més de dos milions, se n'ha fet una adaptació al cinema i traduccions a 20 llengües.

Más información
BCNegra porta virtualment al lloc del crim 35.000 persones
Netejo crims a domicili

Yokoyama (Tòquio, 64 anys) admet que va aprendre que “qualsevol pot cometre un crim” escrivint Seis cuatro, on el comissari Mikami pateix amb la seva dona la fugida de la seva filla de casa sense cap mena d'explicació, mentre en una juguesca macabra del destí (o no) ressuscita un antic cas obert sobre una nena desapareguda fa 14 anys. Peace, autor britànic establert al Japó des de fa 25 anys amb algun breu interval i autor de l'elogiada Trilogía de Tokio (Tokio año cero, Ciudad ocupada i Tokio Redux), com a fan incondicional de l'autor japonès, es va sumar a la seva analogia: “Tots intentem tocar una bona melodia cada dia, però les persones estan plenes de matisos grisos, com intento reflectir en les meves novel·les”.

Peace enquadra Yokoyama com a màgica síntesi entre la llarguíssima tradició japonesa de la novel·la d'enigma i la que incorpora, a partir de la Segona Guerra Mundial, certa inquietud social, mèrit de Seicho Matsumoto. Yokoyama hauria corregit i augmentat aquesta segona faceta, amb especial atenció en el conflicte entre organització i individu. “Sempre m'ha interessat analitzar la pressió de l'individu sota la jerarquia, la burocràcia administrativa, la institució o l'empresa; els japonesos valorem molt el concepte grupal, la jerarquia, però cedim fàcilment i fatalment a aquesta pressió de grup”. És per això que aquest antic periodista de successos no centra tant les seves obres en els detectius com en personatges que li donin “altres punts de vista: el del personal de recursos humans, un oficinista de l'administració o un periodista em permeten plasmar millor el conflicte entre organització i individu; els estereotips del detectiu de la novel·la de misteri clàssic no em permetrien aquesta mirada”.

Peace (54 anys) va escriure les dues primeres entregues de la seva trilogia abans de llegir Yokoyama, però admet que en l'últim lliurament, que apareixerà al juny, l'escriptor ja té “una influència molt clara: l'ambiento en els temps de l'ocupació nord-americana del Japó i sense la lectura de Seis cuatro no ho hauria enfocat com he fet”, diu de qui després ha ajudat, fins i tot, en la seva introducció al món anglosaxó.

Ja fos per la proximitat real (tots dos eren al Japó, tot i que en ciutats diferents: Peace, a Tòquio; el japonès, a la prefectura de Gunma), per la més estreta proximitat virtual (compartien pantalla partida) o pel clima que van generar les preguntes del moderador, el periodista i director editorial del gènere Antonio Lozano (recent autor de Lo leo muy negro), Yokoyama ha deixat entreveure alguna escletxa domèstica al mur auster de les seves formalment afables respostes. Així, reconeixia que continua treballant amb un vell ordinador de sobretaula, on arriben els destil·lats de “dues llibretes de notes, una per als misteris, on desenvolupo idees i trames, i una altra per a persones, on ajusto els perfils”. I que la seva manera de desconnectar de l'escriptura és practicant la jardineria, que és “com escriure novel·les: li dediques temps, afecte i l'endemà, hi tornes; no acabes mai”.

Peace s'ha afegit a l'afició per la via de “passejos llargs pels bells jardins japonesos les tardes després d'escriure als matins”. I també a l'ambició última i “objectiu permanent” de Yokoyama: “Escriure novel·les que superin la no-ficció”. O sigui, el piano… amb totes les seves tecles.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_