_
_
_
_
_

Francesco Tonucci: “No perdem aquest temps preciós posant deures”

El psicopedagog italià assegura que aquesta tancada demostra “encara més” que l’escola no funciona

Ana Pantaleoni
Un nen juga confinat a casa seva. En vídeo, entrevista a Francesco Tonucci.
Un nen juga confinat a casa seva. En vídeo, entrevista a Francesco Tonucci.GIANLUCA BATTISTA

Francesco Tonucci (Fano, 1940) és un expert en nens. Des de la seva casa de Roma, on fa cinc setmanes que està tancat, aquest psicopedagog italià contesta per videoconferència algunes de les qüestions que més afecten els menors durant aquest període de tancada per combatre el coronavirus. Tonucci reconeix que són molts els pares que demanen consells i proposa idees com que tinguin el seu propi diari secret de confinament o un lloc, per petit que sigui, per amagar-se dins de casa. Tonucci es mostra crític amb l’escola i com està afrontant aquesta tancada.

Pregunta. Què és el pitjor del confinament per als nens?

Resposta. Hauria de ser el fet de no poder sortir, però és mentida perquè lamentablement tampoc abans sortien. Els nens desitgen sortir i només ho poden fer de la mà d’un adult. Amb la qual cosa és important que els nens tornin a sortir, dins i fora del coronavirus. Quedar-se a casa és una condició nova, no ser autònom no ho és. Espero que els nens puguin mostrar-nos amb la força d’aquesta tancada quant necessiten més autonomia i llibertat. És molt interessant com estan reaccionant ells. Durant els primers dies de confinament, vaig enviar un vídeo a les nostres ciutats de la xarxa internacional de la ciutat dels nens animant a convocar els consells per demanar la seva opinió i donar consells als alcaldes; em semblava una mica paradoxal que tothom demanava als psicòlegs consells per als pares i als pedagogs per als mestres i ningú no hi pensava. Els nens senten molt la falta de l’escola, és a dir, no dels professors i els pupitres sinó la falta dels companys. L’escola era el lloc on els nens podien trobar-se amb altres nens. L’altra experiència en la qual vaig poder comprovar que l’escola era molt desitjada per als nens va ser quan són a l’hospital.

P. Llavors, considera que els polítics no tenen en compte els menors per prendre les seves decisions.

R. Com sempre. Els nens pràcticament no existeixen, no apareixen en les seves preocupacions. L’única preocupació ha estat que l’escola pugui seguir de forma virtual. A Itàlia, per exemple, la gran preocupació és demostrar que poden seguir igual que abans malgrat les noves condicions, és a dir, ho fem gairebé sense que donin compte, asseguts com estaven a l’escola davant una pantalla fent classes i amb deures. Molts no s’han adonat que l’escola no funcionava abans i en aquesta situació es nota el poc que funcionava. Els nens estan farts dels deures i per a les famílies és una ajuda perquè és el que ocupa els nens. Els deures sempre són massa, no tant per la quantitat sinó per la qualitat. Són inútils pels objectius que els docents imaginen.

P. Si es fa tot malament, què proposa?

P. Vaig fer un petit vídeo oferint consells de sentit comú. Tenim una oportunitat. Els nens a l’escola s’avorreixen i així és difícil que aprenguin. A més, existeix un conflicte entre escola i família, és un conflicte modern, la família sempre està llesta per denunciar l’escola. Ara la situació és nova: l’escola es fa en família, a casa. Proposo que la casa es consideri com un laboratori on descobrir coses i els pares siguin col·laboradors dels mestres. Per exemple, com funciona una rentadora, estendre la roba, planxar, aprendre a cosir...

P. Però en aquest laboratori, els pares estan treballant també?

R. Demano coses que cal fer a casa igualment. La cuina, per exemple, és un taller de ciència. Els nens han d’aprendre a cuinar. El mestre pot proposar que els alumnes cuinin un plat amb la seva salsa i n’escriguin la recepta. Així estem fent física, química, literatura i es pot muntar un llibre virtual de receptes. Una altra experiència que em sembla important és que els nens facin vídeos de la seva experiència a casa. L’altra experiència, per descomptat, és la lectura. Com l’escola no aconsegueix que els nens estimin la lectura és un gran pes. L’escola s’hauria de preocupar més, donar als seus alumnes el gust de llegir.

P. Això suposa enfrontar-se a les pantalles, als videojocs.

R. Estem pensant en una escola que ha de fer propostes als nens tancats a casa. Proposar als nens que llegeixin un llibre ha de ser un regal, no un deure. Hi ha una altra forma que és la lectura col·lectiva, de família. Crear un teatre que té el seu horari i el seu lloc a la casa, i un membre de la família llegeix un llibre com si fos una telenovel·la. Mitja hora tots els dies. Són propostes que semblen poc escolars, però totes tenen a veure amb les disciplines escolars. Estudiant les plantes de les cases es pot fer una experiència de geometria. Tot això ho dic perquè s’entengui que es pot aprofitar la riquesa que tenim ara, la casa i la disponibilitat dels pares. Vostè diu que els pares no tenen temps: no és veritat. Malgrat tot el temps que estan ocupats, no saben què fer en el temps lliure. Normalment el temps que passen amb ells és per acompanyar-los a activitats i no per viure amb ells. Una altra proposta és que juguin, això és el més important. Que inventin jocs. Trucar als avis perquè aconsellin jocs, ells van ser nens quan els jocs calia inventar-los.

P. Mai no haurem passat amb ells tant temps com ara.

R. Per això mateix. No perdem aquest temps preciós donant deures. Aprofitem per pensar si una altra escola és possible.

P. Què ha de fer un nen el primer dia que surti d’aquest confinament?

R. Cridar, llançar pedres, córrer, i abraçar-se amb algú; encara que això últim serà complicat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ana Pantaleoni
Redactora jefa de EL PAÍS en Barcelona y responsable de la edición en catalán del diario. Ha escrito sobre salud, gastronomía, moda y tecnología y trabajó durante una década en el suplemento tecnológico Ciberpaís. Licenciada en Humanidades, máster de EL PAÍS, PDD en la escuela de negocios Iese y profesora de periodismo en la Pompeu Fabra.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_