Assajar és un plaer sensual

En un món ple de petites idees per a grans problemes, Roland Barthes (Cherburg, França, 1915 - París, 1980) reapareix per confirmar les grans idees que brollen de les petites coses. Incloses les provocades per aquesta petita burgesia que ell va esmicolar com ningú, des d'un enfocament tan perspicaç com aquella "càmera lúcida" amb la qual va donar nom a les seves reflexions fotogràfiques.

Sí, ja ho sabem: avui ningú escriu com Barthes. Però tal vegada som a temps de llegir-lo com ho van fer els seus contemporanis de l'altre costat de la pàgina. Col·locar-nos en el seu lloc d'aleshores i, un cop tancat el llibre, afrontar amb les seves velles vitualles aquest present sense rumb.

Si un llibre es presta a aquest exercici és, precisament, Mitologies , un conjunt de petits assaigs que aquest 2017 compleix sis dècades, l'edició del qual per Àtic dels Llibres (la primera que es realitza d'aquesta obra en català) és una invitació per pensar a la contra de tant pamflet abonat a la indústria del convenciment.

Per Barthes, no hi ha frontera que separi estil i fons. I si al seu amic Michel Foucault l'obsessionava la relació entre saber i poder, ell no s'oblida de situar el plaer en l'equació. Encara que sempre ens ofereixi alguna cosa més que el plaer del text (títol d'un altre dels seus clàssics), no convé subestimar el calibre crític que desgranen totes i cadascuna de les peces que componen aquest llibre marcat amb l'art de l'anticipació.

Perquè Barthes s'avança a les pulsions de maig del 68 i a les contradiccions d'aquesta socialdemocràcia avui desmantellada. (Per raons del destí, l'escriptor va patir l'atropellament que li va causar la mort quan sortia d'un dinar amb el candidat socialista François Miterrand el 1980.)

També s'avança en apuntar la necessitat de la crítica estructural que demanaven les novel·les de Jules Verne. Diguem que Barthes no va necessitar de l'arribada del multiculturalisme per aplicar el bisturí a les fantasies tercermundistes del colonialisme petitburgès, tal com no va necessitar de l'apogeu de l'era digital per avançar la robotització a la qual estava abocada la societat capitalista. Ni l'adveniment de l'Era de la Imatge per desentranyar la posada en marxa de la iconografia moderna o escrutar la dimensió política de la fotogènia electoral.

Res petitburgès li va ser aliè. Des de la interpretació del bistec amb patates fregides fins a la construcció de la imatge proletària per part de Hollywood, passant per la dicotomia entre el vi i la llet, el lèxic dels corredors del Tour de França, l'apogeu de la cuina ornamental o la mitologia deslligada pel cervell d'Einstein.

No escapen del seu geni estirabots tan singulars com definir l'URSS com "un lloc entre la Terra i Mart", l' striptease com una pràctica que "desexualiza la dona en el mateix moment en què la despulla" o la petita burgesia com una classe tautològica: "Un cèntim és un cèntim" ("la pela és la pela"?).

Així mateix, resplendeixen les seves al·lusions a la condició finita de l'ofici d'escriptor o a aquest art -tan estès avui, per cert- que es vanta de parlar en nom del treball, però que en realitat no passa de ser "una estètica dels gestos laboriosos".

Hi ha assajos savis, però hi ha pocs assajos tan intel·ligents. Hi ha llibres que poden escolaritzar-se, però no n'hi ha gaires de tan personals i tan intransferibles com Mitologies . I és que, al final, Barthes escriu bé perquè pensa bé. Amb aquest estil sense pompa, aquesta denúncia sense demagògia, aquesta il·luminació sense focs artificials.

A diferència del que passa avui, Barthes va guanyar fama per opinar, però no pensava per ser famós. I cada setmana escrivia tal com raja aquestes reflexions que avui difícilment trobarien aixopluc en unes capçaleres obsessionades per complaure el lector en lloc de reptar-lo. Barthes sabia, com Foucault, que pensar no és altra cosa que pensar diferent. I que l'assaig, al contrari del pamflet, requereix bones frases però mai grans eslògans.

Per tot això, Mitologies és capaç de desmuntar el capitalisme, mentre els libels altisonants d'aquests dies -encara que no ho sàpiguen- només es dediquen a remuntar-lo.