_
_
_
_
_
PROVOCACIONS
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Aniversari

Ventura Ametller va ser un escriptor que va superar amb una insòlita força i originalitat els esquemes narratius de la novel·la tradicional

No devien ser molts els lectors que ara fa trenta anys van adonar-se de la importància literària que tenia Summa kaòtica, la monumental novel·la que Ventura Ametller (Pals, 1933 - Mataró, 2008) va publicar a la desapareguda editorial Laia. I no sembla que fossin gaires més els que van agrair que l’any 2008 Cossetània Edicions oferís no només el goig de recuperar-la sinó, a més, l’oportunitat d’endinsar-se en la seva continuació, Resta kaòtica: el silenci o el menyspreu, o el menyspreu del silenci, eren les conseqüències lògiques que podia rebre un escriptor que va superar amb una insòlita força i originalitat els esquemes narratius i socials de la novel·la tradicional.

Tampoc devia satisfer gaire que, en comptes de la tensió dramàtica i la densitat emocional, Ventura Ametller es decantés a favor del pensament i de l’especulació intel·lectual, que la seva escriptura fos la recerca de la paròdia i l’exploració dels límits irònics del llenguatge, que busqués a fons l’estranyesa i el desarrelament en l’espai i el temps narratius, que fos partidari d’un sentit crític que reinventés la història sense deixar de banda la perspectiva grotesca, que les geografies de la seva obra fossin nominalment fictícies, o que cregués en la varietat genèrica de la plurinovel·la. Tampoc el va ajudar gens que estigués convençut que tot pot canviar si el poble escolta i observa: més d’un el devia considerar massa càndid.

Va ser Salvador Espriu qui va batejar-lo amb el pseudònim de Ventura Ametller perquè creia que el seu nom de naixement —Bonaventura Claveguera i Claveguera— podria representar un obstacle per als seus llibres. Valerià Pujol i Miquel de Palol van encarregar-se d’avalar la magnitud literària i universal de Summa kaòtica —ara un dels seus defensors més pertinaços és Adrià Pujol—, però potser al final el que va acabar pesant més van ser les interpretacions endogàmiques que reduïen la novel·la a una anècdota local, a l’exaltació delirant del deliri de l’Empordà. És veritat que Poels és Pals, que la Terra dels Mosquits són els arrossars de la zona, que l’Imperi Bacant de Bacanàrdia pot ser la Catalunya empordanitzada —i que Juselap de Furilló, el membre de la resistència antifeixista, és Josep Pla de Llofriu—; és veritat que Ventura Ametller conjuga, declina, organitza i desorganitza la Guerra Civil a l’Empordà, i que arreu sembla que hi habitin ben vives unes formes cosmològiques i tel·lúriques que no es resignen a morir. Però més enllà de l’anècdota, el que s’imposa és el premi que ofereix la lectura d’una novel·la iniciàtica i transcendental com Summa kaòtica: el plaer del trencaclosques, del laberint obsessiu, de la concentració absoluta i, sobretot, de la descodificació laboriosa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_