_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Andreu Alfaro i Joan Fuster

Martí Domínguez analitza l’enorme influència que va tindre Joan Fuster sobre l’escultor Andreu Alfaro

Llegint el llibre Andreu Alfaro. En torno a la escultura. Escritos y entrevistas, que acaba de publicar la Universitat de València (sorprenentment en castellà), en una edició a cura de José Martín i Evangelina Rodríguez, queda molt en evidència l’enorme influència que va tindre Joan Fuster sobre l’escultor Andreu Alfaro. Evidentment, era una cosa que ja se sabia, que jo mateix li havia escoltat explicar moltes vegades, però aquest recull és en aquest sentit colossal. Sobta una mica que els dos grans motors de la creativitat alfariana hagen estat Goethe i Fuster, però l’escultor ho reitera: “Goethe va perseguir tota la vida allò que tenia dins de llaurador, i Fuster ha volgut trobar allò que mai no ha tingut: burgesia, humaniste et poète. Goethe buscava la natura i Fuster la societat”. En Goethe, Alfaro trobava la realització de l’home, la síntesi de la cultura: l’humanisme intel·lectual, on tot és transcendent, i on es produeix de manera natural el trànsit de les ciències a l’art i la literatura.

Aquest Goethe olímpic era molt admirat per ell, que sempre va tindre curiositat científica. En canvi, en Fuster va trobar la identitat. Li ho explicava a Montserrat Roig, en una entrevista de la seua sèrie Personatges: “Joan Fuster ha estat el primer que m’ha descobert els meus orígens. Jo tenia un pare i una mare, però no sabia d’on eren, jo vaig descobrir que els meus pares eren catalans, perquè havien nascut a València i parlaven una llengua que era el català, això és molt important. Quan un és orfe i s’assabenta que té pares, és molt important, no?”. Com diu Martín, Fuster fou una mena de pare espiritual, ideològic i, inclús, literari, “que le orientaría en los dilemas vitales a los que debió enfrentarse como artista y ciudadano”. Alfaro va sentir un afecte profund per Fuster, fins a tocar la veneració: admirava la seua perspicàcia, la seua netedat intel·lectual, la seua vivesa irònica, la seua força humana. Fuster era el seu Goethe marjalenc. El va dibuixar moltes vegades, en uns dibuixos d’un traç, fixant les seues ulleres, els seus ullots de mussol, i la cigarreta fumejant. Aquells dibuixos d’Alfaro, tan calderians per altra banda (sempre he pensat que Alfaro feia una mena d’escultures de filferro amb aquells dibuixos), són excepcionals.

En canvi, les escultures que li va dedicar sempre m’han semblat massa feixugues, mancades d’encant i gràcia: era un Fuster més prop de l’espantall que de la voluta espiritual que aconseguia amb el dibuix. Mai no li ho vaig dir, tot i que una d’aquelles escultures ocupava el centre de l’estudi, com una mena de tòtem adorat. En un recent article publicat a Levante-EMV, el crític d’art Vicente Jarque es preguntava si de viure Alfaro hauria estat independentista, o si, en canvi, hauria adoptat una postura més escèptica i distanciada, com ara Raimon. Evidentment, és impossible saber-ho, com també ho és conèixer què hauria pensat el mateix Fuster. Però el que és segur és que Alfaro, també en aquest sentit, hauria seguit l’opinió del seu mestre i pare espiritual. Seria Fuster avui independentista? Doncs Alfaro també. No us càpiga el menor dubte.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_