‘Barcelonapp’

És com si li donessis unes amfetamines a l’ecosistema: això és el Mobile World Congress. Uns dies que motiven la gent, que fan que pensin i provin coses durant tot el dia”. Les interpretacions són lliures, però Joan Miquel Espada parla estrictament de la sacsejada que rep la indústria tecnològica catalana amb motiu de la celebració a Barcelona d’una de les fires més importants del món, la de la telefonia mòbil, el Mobile World Congress (MWC), que obre les portes dilluns. Aquest emprenedor la va visitar per primera vegada fa tres anys, i el passat va ser el primer cop que hi va tenir un espai. No directament al MWC; va llogar un expositor al 4YFN (4 Years From Now), saló paral·lel pensat per a companyies tecnològiques de nova creació que volen presentar-se en societat a la caça de clients i inversors.

Espada va al·lucinar. “Ens va venir a veure el cap de mobilitat d’American Express!” Aquest any repeteix per consolidar la seva companyia, Getupcode, bon exemple del moment que viu el sector: es dedica a subhastar programadors consagrats entre empreses a la recerca de talent. L’empresa busca possibles candidats, obre una mena de licitació en què participen diverses empreses i, si l’acaben contractant, cobra l’equivalent al 15% del salari brut anual. El creixement d’aquesta indústria ha estat tan exponencial i el paper d’aquests developers és tan clau, que s’ha disparat la seva demanda i la disposició de les grans companyies a fer una oferta en obert competint amb rivals.

Getupcode és un símptoma del que li passa a la indústria tecnològica a Barcelona: hi ha talent, hi ha idees, hi ha noves empreses... i tot va agafant a la velocitat a què passen les coses avui dia, rapidíssim. El que no és tan clar és si s’avança gràcies als 11 anys que el MWC —o a la Mobile World Capital que hi va associada— és a la ciutat, o si aquesta evolució té més a veure amb la mateixa inèrcia que ha pres la nova economia. Les administracions van assegurar, quan van abocar recursos públics per retenir la fira, que el saló tindria un efecte crida per a la capital catalana. Que s’hi instal·larien grans companyies. També ho van dir els polítics quan es va aconseguir deslocalitzar la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) i la seva seu va arribar a Barcelona. Avui, aquella CMT ha desaparegut i hi ha poques empremtes de grans operadores a Barcelona, més enllà del gratacel de Telefónica al final de la Diagonal. El MWC ha tingut efectes positius? “La resposta és que no ho sabem”, afirma rotund Miquel Barceló, president executiu de B-Tec Camp del Besòs i un dels impulsors de l’associació que aplega les empreses que s’ubicaven al districte tecnològic 22@ de Barcelona.

En aquella zona del Poblenou s’apleguen 90.000 llocs de treball, però ningú sap quants són de nova creació i quants s’han robat a d’altres llocs de la ciutat. I sobretot: si realment són tecnològics. El mateix li passa a les dades que elabora el lobby CTecno, que recull l’existència de 12.000 empreses tecnològiques a Catalunya que donen feina a unes 88.000 persones. “No hi ha dades objectives i, com sempre, en aquest país sempre toquem d’oïda”, diu Barceló, escèptic respecte a l’impacte del Mobile més enllà de la seva gran setmana, quan es fa seva Barcelona.

Barcelona té problemes per aportar finançament a les noves companyies, a part d’obstacles burocràtics

Les seves paraules fins i tot traspuen escepticisme respecte a la denominada capitalitat mundial de la indústria mòbil que té Barcelona fins al 2023, i que havia de ser un veritable catalitzador per a la indústria. Telefónica, un dels socis forts de la Mobile World Capital, és una de les poques grans companyies que hi ha en aquest ecosistema barceloní. Hi té un centre de recerca i desenvolupament. Els seus projectes són dels més ambiciosos. Un d’ells es basa a aconseguir una interacció més intel·ligent amb el telèfon mòbil. I el model es basa en la col·laboració d’altres empreses del sector. Però també hi ha projectes de cloud computing o big data... En tot cas, les desenes de treballadors que estan abocats en aquests temes no depenen del saló.

Luis Martín Cabiedes, un dels inversors referents en nous projectes tecnològics a Espanya, és una altra de les persones que dubta que la fira ho hagi propulsat tot. “Fa temps que a Barcelona es van desenvolupar empreses, i és això el que afavoreix l’ecosistema, perquè en aquestes coses jo crec que condiciona més la pluja fina que la tempesta d’un dia que pugui significar el MWC”, diu. En la seva opinió, la fira té més un component turístic i cultural: el trasbals de l’arribada de 90.000 persones que es fan seva la ciutat (i l’Hospitalet de Llobregat) durant una setmana. Els hotels de gom a gom. Els restaurants que no paren. Les festes nocturnes per amenitzar la setmana als participants. Els focus vigilant Mark Zuckerberg, el fundador de Facebook, que torna a Barcelona com a conferenciant estrella de la fira. Els motius, vaja, que fan que les administracions despleguin una immensa catifa vermella per Barcelona la setmana de l’esdeveniment. És el saló més internacional, el que més ressò té dels que se celebren a la ciutat, i també el que més diners deixa per visitant: uns 4.800 euros per assistent, 460 milions d’euros en total.

El MWC recupera aquella expressió tan emprada des dels Jocs Olímpics: posa Barcelona en el mapa, ara en el de la nova economia. El saló ha superat des de fa anys les fronteres del poder que tenen les operadores de telefonia. Fins i tot ja no és tan rellevant com abans el que puguin ensenyar els grans fabricants de telèfons —hi són tots menys Apple, defensor a ultrança de les seves concorregudes keynotes—. És una immensa trobada per mostrar tot el que pugui estar associat amb la mobilitat: elements de fabricació, tecnologia de transmissió de dades, complements i, sobretot, continguts. Perquè, en el fons, les companyies telefòniques saben que els continguts, les aplicacions, les apps, són la raó de ser perquè la gent estigui penjada del telèfon intel·ligent. Del seu negoci.

És en aquest últim vessant on Barcelona, diuen molts, ho està petant. La indústria local s’ha quedat al marge de la fabricació de telèfons, wearables o de sensors, però està tirant d’aquest “diamant del segle XXI” —en definició d’Espada— que són els programadors i els seus programes. Ningú es lamenta ja que s’hagi perdut el tren del hardware, que amb comptades excepcions es fabrica a països asiàtics, aprofitant la seva encara competitiva mà d’obra. “Aquí tenim una tradició històrica de fer vi, hi ha centenars de cellers, però en canvi no fabriquem les tines on es fa i no passa res”, explica l’expolític Jordi William Carnes, president de CTecno, per defensar el model Barcelonapp i relativitzar el fet que no tinguem grans fabricants.

Carnes, també director general de Turisme de Barcelona, va ser una de les persones que va treballar per convèncer GSMA, la totpoderosa patronal del sector de la telefonia i organitzadora del Mobile, perquè apostessin per quedar-se a Barcelona quan aquesta va obrir el 2011 una subhasta entre diferents ciutats europees per assignar la fira. Va organitzar tours pertot arreu per fer veure a la comitiva presidida per John Hoffmann que la capital catalana era la seva millor opció. I ara defensa aquells moviments, no només pel que representa durant una setmana, sinó durant tot l’any: “És un moviment subtil, de ròssec, però sí que influeix en el sector local”. En la seva opinió, el pas de centenars de directius de grans companyies és el que permet que després multinacionals com Ricoh, Cisco, HP o Oracle creïn centres de decisió importants a l’àrea metropolitana. I que també sorgeixin start-ups locals, malgrat que ja existeix un hàbitat natural que els fa més fàcil créixer; com diu Cabiedes, aquelles Intercom, Edreams, Diageo o Privalia que van mostrar el camí en sectors en què la ciutat ja té perspectiva: el comerç, el turisme o la salut.

I els videojocs. Digital Legends n’és un exemple. “Nosaltres portem l’acció a la pantalla del mòbil”, diu el web d’aquesta companyia catalana a mode de promoció. “Aquí hi ha tradició de fer videojocs, alguns dels quals destaquen a nivell mundial”, fixa el seu fundador, Javier Carrillo, que pot presumir que una creació seva es colés en una presentació de producte d’Apple. Es refereix a empreses com Social Point o Novorama, que han creat des de Barcelona les seves pròpies aplicacions i que, com Digital Legends, han generat un efecte crida sobre altres companyies foranes que han impulsat instal·lacions a Barcelona, com King, el desenvolupador del joc supervendes Candy Crash. També hi ha influït el fet que s’imparteixin graus de disseny de videojocs a la ciutat. O que una incubadora com BCN Games ajudi a professionalitzar projectes nascuts a les aules amb beques que intenten evitar que aquesta febre pels programadors acabi deixant projectes orfes.

Les petites empreses valoren l’oportunitat que els dóna el Mobile per captar clients i inversors

“A Barcelona potser no tenim cap universitat entre les cent primeres del món, però sí que tenim dues escoles de negocis entre les deu primeres”, apunta Cabiedes. Altres persones consultades asseguren que les administracions han ajudat a crear un clima que impulsa les empreses tecnològiques. I la gran majoria destaquen la manera com Barcelona ha aconseguit reunir gent d’un munt de països. Aquesta multiculturalitat aporta talent i multiplica les possibilitats de crear noves empreses.

Sacha Michaud és un d’aquests que aporta idees d’importació. Va néixer a Londres fa 45 anys. Va estar nou anys a Betfair, des d’abans que es convertís en el gegant de les apostes per internet que és ara. Va dirigir el negoci a Espanya i ara hi podria seguir, però va preferir pujar al tren d’un nou repte creant una empresa de nova creació, Glovo, de paqueteria amb missatgers amateurs: persones que no s’hi dediquen professionalment guanyen uns diners portant paquets d’un lloc a un altre. En els temps del comerç electrònic, hi ha qui adverteix que amb aquest sistema empreses tradicionals ja poden posar-se les piles. En tot cas, Michaud va crear l’any passat aquesta companyia amb Òscar Pierr, un català de 23 anys que ha estudiat a la universitat americana GeorgiaTech.

Glovo és un nou exemple de l’anomenada economia col·laborativa: aplicacions que coordinen persones que no es dediquen a una cosa, però que ho fan perquè els va bé o perquè es poden treure uns calés. És un dels àmbits que han creat els últims booms de la nova economia, i no sense controvèrsia en alguns sectors: Uber en el cas de l’oposició radical que ha trobat en els taxis, o Airbnb en els allotjaments turístics. Totes dues companyies han desbordat les normatives sectorials —i a Barcelona i Catalunya s’han guanyat multes i prohibicions—, però això no ha frenat que la valoració econòmica de les empreses s’hagi disparat. I que hagin forçat les administracions a repensar les lleis. Negocis disruptius, en diuen.

Michaud creu que el Mobile sí que ha influït en alguna cosa en positiu, tot i que ell es va instal·lar a la ciutat aliè al gran saló. Ell ja hi va treballar i la seva dona és catalana. Però opina que, tot i que hi ha un ecosistema que funciona, el català no es pot comparar encara amb d’altres d’europeus. Bé en talent, bé en infraestructures, bé la ciutat... però aquest emprenedor considera que encara hi ha coses que s’han de millorar, i molt. Tres exemples: “La burocràcia espanyola és extraordinària a l’hora de crear una societat, quan a Londres pots crear-la online en deu minuts; d’altra banda, es podria ajudar més en la contractació de treballadors i fiscalment s’hauria d’incentivar les opcions sobre accions (stock options, en la seva popular denominació anglosaxona), perquè és l’única manera que emprenedors sense recursos econòmics puguin fidelitzar treballadors en nous projectes”. Un altre problema, coincideixen molts dels consultats, és que Barcelona no és una plaça financera i es troben a faltar plataformes d’inversió per a start-ups. Espada, que va hipotecar casa seva per finançar l’impuls de la seva empresa en una primera etapa, ara és a València ajudat per Lanzadera, una incubadora de start-ups creada per Juan Roig, el propietari de Mercadona.

Cada vegada, però, hi ha més plataformes per impulsar projecte nous: business angels, empreses de capital llavor o incubadores. La fundació de la mateixa Mobile World Capital ha creat el seu viver per donar consistència al seu projecte de ciutat amb una injecció de 15 milions d’euros.

Més enllà dels diners, l’emprenedor Dídac Lee considera que, per a aquestes empreses que comencen, tenir a casa el Mobile és una plataforma d’enlairament excepcional. “Tenen un esdeveniment mundial a casa; per a una start-up hauria estat impossible anar a una fira a París o als Estats Units”, diu. I això els pot permetre trobar potencials inversors i, sobretot, començar a obrir l’agenda de clients.

“El 40% del nostre negoci procedeix del MWC”, diu Sisco Sapena, fundador i conseller delegat de Lleida.net, l’única empresa catalana que pot dir que ha participat (a partir de dilluns) en les 11 edicions del saló. Com a operadora és una de les cinc companyies espanyoles que formen part de l’associació GSMA, els organitzadors. “Per a nosaltres, tenir el MWC és un privilegi, i no hi ha res millor que exercir d’amfitrió”, opina Sapena, que destaca el protagonisme que han tingut en els últims anys les societats d’inversió buscant oportunitats. És en el que s’ha convertit de moment el Mobile World Congress per als petits.