_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Català, espanyol i europeu

Passi el que passi avui, caldrà restablir el diàleg, millorar la informació, extremar el respecte i fer les reformes constitucionals, financeres i fiscals necessàries, perquè una part important de la societat catalana creu que estaria més bé fora de l'Estat

Josep Borrell
TOMÁS ONDARRA

Quan em van escollir president del Parlament Europeu em vaig presentar com a “català, espanyol i europeu”, tres identitats que conviuen en els meus sentiments i emocions i que no són antagòniques sinó que es complementen mútuament. Crec que sentir identitats múltiples és part de la construcció d'un démos europeu que superi el nostre tràgic passat. I que l'objectiu de la UE no és augmentar el nombre d'ens sobirans, sinó de compartir les sobiranies existents fins a idealment fer-les convergir.

Altres articles de l'autor

Pocs dies després, en un viatge al meu Pirineu natal, veia escrit a la paret d'una vella masia: “Aquí som catalans i prou”. Potser hi era abans del meu discurs a Estrasburg. O potser era una resposta a la proclamació de la meva triple identitat. Però, en qualsevol cas, aquell grafit tenia una connotació excloent. Qui era l'autor per decidir què hem de ser els que “som d’aquí”, sota pena de no ser considerats “d’aquí”? La carta de Mas “als espanyols”, autoexcloent-se de tal condició, és un veritable manual del victimisme i emmalalteix pel mateix problema que el grafit del meu poble. Qui són Mas i els seus companys per parlar en nom de Catalunya i informar-nos del que Catalunya “sent” i “desitja”?

Aquesta anècdota reflecteix l'essència del problema. Molts catalans només se senten catalans. Les conseqüències socials de la crisi han estat hàbilment aprofitades per canalitzar la irritació social d'una forma interclassista, convertint-la en un conflicte entre Catalunya i Espanya, sintetitzat en la idea que “Espanya ens roba” la xifra tan mítica com falsa de 16.000 milions. Si no és independentista per emoció, sigui-ho per interès. I esdeveniments d'importància simbòlica, com la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, han radicalitzat l'exigència d'un Estat propi com a solució per a la seva plenitud identitària i la seva prosperitat.

Pels seus sentiments identitaris, alguns consideren la independència com un bé superior, siguin quins siguin els costos. Creuen que Espanya és una rèmora per al seu benestar i un obstacle per a la seva plena identitat. Encara que l'Estat espanyol fos el més perfecte del món, Junqueras desitjaria la independència per una qüestió de dignitat. I explica que Catalunya se separarà amb “normalitat” del que avui anomenem Espanya, com en el seu temps els Països Baixos o Nàpols es van separar de la monarquia hispànica.

Espanya representa per a molts joves catalans oportunitats de les quals no té sentit prescindir

Però altres catalans, bastants més segons les enquestes, sentim com a pròpia una identitat composta, catalana i espanyola alhora. No acceptem que la nostra catalanitat es posi en qüestió per no desitjar que la independència fraccioni políticament aquesta doble identitat. Hi ha massa història en comú entre Catalunya i la resta d'Espanya per establir una frontera política, física, identitària entre nosaltres. El que és Catalunya avui és el resultat del treball d'espanyols vinguts de tot arreu i no acceptem la falsificació històrica que assimila Espanya al franquisme, perquè els avions que bombardejaven Barcelona el 1936-1939 eren els mateixos que bombardejaven Madrid. Ni compartim el relat victimista i ahistòric segons el qual el desenvolupament econòmic de Catalunya i el seu benestar han estat secularment sacrificats per la seva pertinença a Espanya.

Espanya representa per a molts joves catalans oportunitats de les quals no té sentit prescindir. La interacció entre tots els espanyols produeix beneficis per a tots. La primera editorial en català i en espanyol i la segona en francès va ser fundada a Barcelona per un andalús.

La propaganda independentista presenta Espanya com un Estat fallit del qual més val allunyar-se. Certament, Espanya és un país amb problemes, no és una panacea. Però s'han teixit massa llaços personals, afectius i comercials perquè la separació no sigui molt traumàtica per a molta gent i molt perjudicial econòmicament per a tothom.

A Espanya, qualsevol jove català té més possibilitats de tenir més bones oportunitats laborals en sectors de futur. Renunciar voluntàriament als vincles amb Espanya és com si els joves de Massachusetts renunciessin al trampolí dels Estats Units, o els de Baviera al d'Alemanya, a canvi de disposar d'una mica més de recursos fiscals. És cert que el trampolí espanyol és més petit que el d'aquests països i els últims anys ha patit un atac de tèrmits. Però qualsevol jove català pot aconseguir molta més altura amb aquest trampolí que no pas sense.

La història no ens ha donat la dolorosa oportunitat de crear una forta identitat comuna perquè, a diferència dels nostres veïns europeus, hem tingut més guerres civils que contra un enemic exterior. Però la intensitat dels llaços que ens uneixen és prou forta per reclamar una solució a la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya que no sigui tan traumàtica com una separació que no es justifica per raons econòmiques.

Solucions de tipus federal, com les de Quebec, Massachusetts o Baviera, tenen menys costos

Solucions de tipus federal com les aplicades al Quebec, Massachusetts o Baviera presenten menys costos i més oportunitats, en un moment de la història en què les relacions entre els països han deixat de ser jocs de suma zero per convertir-se en projectes d'integració creixent i prosperitat compartida. Els costos de la transició serien molt grans, i els beneficis incerts i a llarg termini. Molts, raonablement, voldrien saber quins són els costos i beneficis d'aquest canvi transcendental i, en canvi, no reben més que informació incompleta, comptes mal fets, històries falsejades i peticions de confiança cega en la promesa d'una independència-sense-costos. Això no existeix. Ens la presenten embolcallada en dades falses per calcular els beneficis i en la ficció d'una estimació zero dels costos. Que la independència permetria augmentar les pensions un 10% és un altre engany.

Tampoc és cert que la comunitat internacional donaria suport al dret a l'autodeterminació de Catalunya i reconeixeria una declaració unilateral d'independència. Catalunya no seria de forma automàtica reconeguda i acceptada a la UE i l'euro. Ningú pot assegurar quant temps trigaria a ser-ho.

Tot i això, per grans que siguin les falsedats dels independentistes, Espanya té un greu problema en la seva relació amb Catalunya. La conllevancia orteguiana ja no és la solució, si és que alguna vegada ho ha estat. L'abúlica indiferència de Rajoy, tampoc. I algunes de les seves actuacions agreugen el problema. Una societat no pot desenvolupar-se normalment al si d'un Estat si una part molt important de la població creu que estaria més bé sense ell. Passi el que passi, caldrà restablir el diàleg, millorar la informació, extremar el respecte i fer les reformes constitucionals, financeres i fiscals necessàries perquè aquesta part disminueixi fins al límit dels que fan de la independència una qüestió de dignitat davant la qual no hi ha raons a esgrimir. Però que no justifica un salt al buit negant la llei de la gravetat.

Josep Borrell és catedràtic Jean Monnet.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_