Charlie Pee: “L’ecosistema de comèdia català ha mort d’èxit”

Charlie Pee (Sabadell, 1990) es va graduar en Traducció i Interpretació abans d’abandonar-se, amb fortuna i per fortuna, al noble art de fer riure. Va ser una de les impulsores de L’altre Mic, un espai que, com El soterrani, va proveir del caliu necessari per fer emergir una nova escena de comediants catalans on ha sigut una de les primeres espases. També va auspiciar la iniciativa de monòlegs Comedy Gold, va ser membre destacada de L’última hora de Catalunya Ràdio i actualment col·labora amb el pòdcast El Carolate. Ha estat guionista de la sèrie Drama i de La resistencia, un programa que l’ha fet coneguda a tot el territori de parla hispana des que disposa d’una secció pròpia i feta a mida. Charlie Pee reactivarà a l’octubre la gira de Mamasita, el seu primer monòleg de llarga durada, del qual oferirà un petit tast aquest cap de setmana dins del Festival Cruïlla.

Pregunta. És cert que la gent que no sap qui és vostè li desperta atracció?

Resposta. Ho és, però cada cop m’és més difícil trobar-la. El que no faig mai és començar res amb algú que em vingui en mode fan. Si ets superfan meu, és impossible que m’agradis. Però no perquè jo m’hi obligui o m’ho autoimposi; simplement, veig aquella persona d’una manera que ja no és atractiva per a mi. Perquè suposa partir d’una desigualtat massa bèstia. Ara, també he conegut gent que sabia qui era però ho han tractat amb naturalitat. El que no m’acaba d’agradar és l’”ostres, quan els expliqui als meus amics que he estat amb la Charlie Pee”. Perquè es donen situacions en què jo no sé si estic agradant a l’altra persona per com soc o per qui soc. Si hi ha el dubte, ja no m’interessa gens continuar. Quan l’altra persona no sap qui soc, és molt més divertit: puc explicar de mi el que vull, quan i al ritme que vull.

P. Com recorda la seva adolescència a Sabadell? Anava sovint a Zona Hermètica?

R. Algun dissabte vaig escapar-me per anar-hi de festa. En alguna ocasió, fins i tot, vaig coincidir amb el meu germà saltant pel pati de casa: “Ah, que tu també surts aquesta nit”. Dels locals de Zona Hermètica, el meu preferit era el Blas Blas, on posaven música indie i era un rotllo completament diferent al Bora Bora, que potser és el més famós. Al Bora Bora posaven reggaeton, i al Blas Blas posaven The Killers. No és tant que m’agradés l’indie com que tampoc hi havia molta més alternativa. Tampoc sortia de festa per Barcelona. Jo només venia a Barcelona si hi fèiem una excursió amb el col·le. Fa deu anys que hi visc i no fa gaire encara m’hi perdia. El primer cop que trepitjo l’Apolo tinc 28 anys. Els ho vaig demanar a uns amics amb qui aleshores estava escrivint una sèrie.

P. La sèrie era Drama, oi? Tant en aquesta sèrie com a Mamasita hi aboca l’experiència del seu avortament. Quin procés fa, des que pren la decisió d’aturar l’embaràs fins que és capaç de sedimentar-ho narrativament per fer-ne comèdia?

R. És un procés, una reflexió, que explicito dins del mateix xou. Tot això a mi em passa quan tinc vint anys, i va ser una cosa que vaig viure d’una manera molt privada, perquè acabava d’arribar a un altre país per fer-hi un Erasmus i no hi tenia a ningú de confiança per demanar-li d’acompanyar-me a la clínica. Ni tenia amics allà, ni vaig voler fer patir a ningú d’aquí; no vaig trucar a ningú. És una experiència que vaig viure sola. Ho vaig fer sola, vaig sortir d’aquella clínica sola, me’n vaig tornar a la residència i em vaig cuinar el que em venia de gust, que era llom amb formatge. No sé per què en tenia antull, de llom amb formatge. Però me’l vaig acabar i, per a mi, en aquell moment ja havia passat pàgina.

P. I en tornar a Catalunya?

R. Tampoc l’hi explico a ningú i tiro endavant com si no hagués passat res. No és fins uns anys després, quan començo a fer monòlegs i m’adono que el material que a mi m’interessa té a veure amb agafar coses doloroses, o coses que et costa explicar a altra gent, per fer-ne humor, que m’adono que aquella experiència no estava del tot tancada.

Quan vaig començar a parlar d’avortament no hi havia cap monologuista a Espanya que tractés el tema

P. És més fàcil explicar segons què al públic, potser?

R. Molt més. Damunt d’un escenari puc parlar obertament de coses que m’han generat dolor. Les agafo i en faig un bloc de stand up. Quan vaig començar a parlar d’avortament no hi havia cap monologuista a Espanya que tractés el tema. Sobretot al principi, certs comentaris em van fer dubtar: “Potser estic frivolitzant amb material sensible?” Les reaccions ara, però, van en el sentit contrari. Una noia se’m va acostar al final d’un dels xous per dir-me com d’identificada s’havia sentit amb aquesta història. Aquesta espectadora tampoc l’hi havia explicat a ningú, i el monòleg la va fer reflexionar sobre si parlar-ne, si treure-ho, també la podria ajudar a ella.

P. Un altre tabú que tracta sovint als monòlegs és el consum de drogues. En una entrevista recent parlava de l’ús recreatiu que en fa.

R. Saps què passa? Jo no tinc cap mena de problema de parlar d’aquestes coses. En aquesta entrevista que menciones, però, se’m va estar buscant el titular fins que m’en van treure un de tendenciós. Jo no havia anat a parlar de drogues, i van agafar uns segons d’entrevista per posar-hi un titular que no trobo representatiu de la conversa. A mi inicialment ja em va fer ràbia, però quan vaig començar a rebre missatges del meu germà, encara me’n va fer més. Perquè parlem de premsa generalista que podrien llegir els meus avis, i jo no vull preocupar-los. Parlar-ne als xous, que no s’enregistren, és molt diferent.

P. Ha estat girant amb Mamasita per Catalunya i per Espanya alhora, canviant d’idioma segons on es trobés. Com és dissenyar un espectacle en dues llengües diferents? Diria que hi ha bromes que funcionen aquí i no a la resta de l’estat?

R. El que passa amb Mamasita és que aplega blocs que vaig escriure originalment en castellà, altres escrits originalment en català, i altres en anglès, que és un idioma que domino perfectament. Ara tot ha canviat, però quan vaig començar, a Barcelona hi havia molts més micros oberts en anglès que en català i castellà, i jo hi anava sovint a provar material. Els que tinc escrits en castellà eren de l’època que no existien ni El soterrani ni L’altre Mic, i si volies provar text ho havies de fer en espais on el català no et funcionava per connectar amb aquell públic concret. Sobre quines bromes funcionen millor a cada banda, la veritat és que les parts originalment escrites en català funcionen millor a Catalunya, i viceversa. Els acudits que tenen millor acollida en un lloc, a l’altre passen desapercebuts.

P. Generacionalment forma part d’una fornada de monologuistes catalans molt sensibles amb la situació de la llengua. El fet de fer anar el castellà als xous i a les col·laboracions amb mitjans espanyols li ha generat mai cap conflicte?

R. Al contrari. Els meus companys em diuen que fer-ho bé, quan comences a fer-te coneguda a Espanya, passa precisament per no deixar de fer projectes en català. A les meves xarxes, el mateix: totes les publicacions són en català, malgrat que això em faci perdre seguidors. Sé que a molts els perdo per això, perquè m’escriuen per fer-m’ho saber.

P. Els unfollows són de seguidors de La resistencia, imagino. Com és treballar en un programa amb un impacte i una audiència tan grans com el de David Broncano?

R. Com a guionista no n’era conscient, d’aquest impacte, però fent pantalla ja ha estat tota una altra cosa. Jo vaig al teatre on s’enregistra, em poso davant d’un públic de tres-centes persones, faig la meva secció en viu i sense talls, me’n torno a casa, i em fa l’efecte que la meva feina s’acaba allà. No acabo de ser conscient que allò després s’emet per un canal i s’escampa per les xarxes, ni que ho veuen milers de persones. El desembre era a San Pedro d’Atacama, a Xile, i una persona em va parar: “Tu eres la de La resistencia, ¿no?”. A mi que em reconeguin a l’altra punta del món és una cosa que encara he d’aterrar. O tenir mil missatges a la bústia d’entrada de les meves xarxes. Ara mateix les odio, les xarxes.

P. Quin seria el motiu principal d’aquest odi?

R. L’angoixa que em generen. No les dono de baixa perquè realment són una eina de comunicació útil si el que vols és que la gent vingui a veure’t als xous. Però em genera angoixa la sensació d’haver d’estar permanentment activa i pujant-hi contingut tota l’estona. La sensació de no poder desconnectar-ne ni una setmana. I el fet és que abans, quan no tenia tants seguidors, sí que em semblaven divertides. Però ara els missatges dels fans m’impossibiliten llegir els dels meus amics. I la sensació de no poder contestar-ho tot. Jo abans sempre agraïa un missatge d’algú a qui agradava la meva feina, però ara en són tants que no puc gestionar-ho, no tinc prou vida, i sento que estic descuidant la gent. Aquest seria el motiu principal d’aquest odi. Les odio per això. I les odio molt fort.

P. Paradoxalment, l’èxit dels còmics de la seva generació s’està consolidant alhora que s’afebleix l’ecosistema de stand up que els va aixoplugar als inicis: vostè fa un any que no coordina L’altre Mic i El soterrani va anunciar aquest juliol el seu punt final.

R. No m’ho havia plantejat en aquests termes, però tens raó: d’alguna manera, hem mort d’èxit. Necessitàvem generar uns espais que no existien, els vam generar, van funcionar de puta mare, i ara tots treballem professionalment fent humor. Aquests espais ens han fet de plataforma per poder-nos dedicar al que ens volíem dedicar. Quan vaig començar amb la comèdia, m’ho havia de combinar amb fer classes d’anglès i no deixava de pensar en com m’agradaria poder-me dedicar només a fer riure. Hi reflexiono, i és com: “Hòstia, ho he aconseguit”. Em costa molt gestionar emocions, però quan realment penso on hem arribat, alguna cosa em sacseja per dins. Em fa feliç per mi, però també pels altres companys. Hem picat molta pedra i ara, d’alguna manera, estem vivint el somni.

Els monologuistes catalans hem picat molta pedra i ara estem vivint el somni

P. Per què creu que la CCMA no ha sabut vehicular aquest èxit? Jugada mestra, copresentat per vostè, no va renovar. Zona franca, amb Joel Díaz, també va ser torpedinat. Ara tots dos sou al Cuina com puguis. Fa l’efecte que es menysté el talent.

R. Aquesta és una bona pregunta, la veritat. Jo crec que la CCMA té molta por. Por de modernitzar-se, fonamentalment. Hi ha gent allà dins que hi porta molts anys, molts funcionaris amb la feina assegurada, i seguir com sempre és la tendència més senzilla. De la mateixa manera, crec que som en un moment de certs canvis, i soc optimista.

P. Amb quins companys de generació se sent més identificada, més en sintonia?

R. Yunez Chaib, Ignasi Taltavull, Adri Romeo. L’Iggy Rubin, a Madrid. Suposo que també és perquè són amics meus. Per a mi, connectar amb algú en amistat i en sentit de l’humor són dos processos que van en paral·lel. La gent que entén el meu humor, al final acaba esdevenint amic meu. Un altre còmic amb qui crec que estem en sintonia, tot i que parlem de coses molt diferents, és el Manel Vidal.

P. Amb còmics com el Manel Vidal o com l’Ana Polo és fàcil treure l’entrellat de les seves conviccions polítiques a través de l’humor; respectivament, el nacionalisme català i el feminisme interseccional. Quines diria que són les seves conviccions?

R. Això és una cosa que algun cop he parlat amb l’Ana, a qui també admiro molt. Crec que la diferència entre ella i jo és que ella té un missatge i fa servir l’humor per comunicar-lo, mentre que jo faig comèdia amb l’únic objectiu de fer riure. Ara bé, sí que hi ha un missatge i unes conviccions implícites al darrere. Jo també soc feminista. Jo, quan faig referència a Catalunya en un xou a Madrid, també dic “en mi país”. Potser no faig un bloc ni acudits sobre el fet de ser nacionalista catalana, però també ho soc. Jo vull que la gent rigui amb el meu stand up, però les meves conviccions hi són d’una manera inherent.