Guarir ferides insultant-se al Cruïlla Comèdia

La meva filla de sis anys diu que li fan mal les cames perquè creix. Quan ho explica, se’n riu de si mateixa i exercita una protoironia higiènica, perquè en realitat no li fan mal les cames —això només és una cosa que ha sentit dels grans— sinó que li fa mal el dolor d’una autoconsciència lacerant que s’obre pas. Descobrir que viure és una merda dolorosa és una de les experiències humanes més divertides. I llepar-se’n les ferides davant dels altres, com un gat psicòtic, pot ser un espectacle artístic d’una potència insuperable.

Tinc una antena sempre amatent a la manifestació del calvari que va copsar laments semblants divendres passat, quan vaig assistir a la segona sessió del Cruïlla Comèdia que es va fer al Poblenou. S’hi va concentrar la flor i nata dels nous humoristes catalans d’inspiració americana; i van anunciar públicament els seus dolors —no és cap tòpic que com més desgraciat és el pallasso més gràcia fa—, el més gran dels quals és la drogodependència bàsicament de dues substàncies: la cocaïna i TV3.

Sobre la primera poca cosa a dir, al marge que vaig observar davant del Casino de l’Aliança un aspecte singular respecte d’altres sectors de la faràndula barcelonina: dos cotxassos no elèctrics mal aparcats davant de la porta que sens dubte eren camells preparats per a l’avituallament necessari. El paper de la Corpo en la subsistència material de la nova comèdia catalana és més complex. La bassa pública és petita i s’eixuga de pressa, com és sabut, però la tropa no pot respirar fora de l’aigua. La tendència natural dels còmics és mossegar la mà que els alimenta i aquí aquesta tensió s’escenifica amb uns equilibris que transiten entre la censura, l’autocensura i l’esquizofrènia.

Ho expressava molt bé Raquel Hervás, murciana que explicava com ‘s’havia fet el somni català’ i havia aconseguit sortir a TV3. O els comentaris passivoagressius sentits al carrer, que constataven que una bomba aquest cap de setmana al Poblenou hauria arrasat la plantilla del flamant 3cat. Eren tots allà, tots els que omplen els micronínxols de celebritat d’un panorama endogàmic completament dependent de la Corpo i, a més, conscient de ser-ho. Això no vol dir que no hi hagi talent. Hervás va presentar un nou monòleg de Maria Rovira/Oye Sherman molt competent i ben trenat, encara que sempre sembli que va amb el fre de mà posat i els seus millors gags —penso en una magnífica recreació del segrest de la farmacèutica d’Olot amb Carles Porta— siguin els menys riguts per un públic poc acerat. Oye, Marc Sarrats o Magí Garcia han demostrat que la qualitat no és el problema.

El plat fort de la nit va ser una intervenció en forma de ‘roast’ o festival d’insults a Joel Díaz, que no tenia altra intenció que la depuració catàrtica dels mals rollos creats en el luctuós episodi de censura del late night de TV3 ‘Zona Franca’ i posterior dissolució del programa. Allò no es va acabar bé —es va dir que Díaz ha esdevingut la mascota de la mascota (Ustrell) de Salvador Illa— i 800 persones van poder assistir a com es rentava la roba bruta en semipúblic: l’espectacle no va ser gravat perquè és enraonat que la valentia tingui certs límits, com l’humor mateix.

Presentava Manel Vidal —samarreta amb lema FCK PSC— i, tret d’Andreu Juanola i Guim Fortuny— la resta d’insultadors estaven vinculats amb l’afer ‘Zona Franca’. Andrés Fajngold, dues membresses de la Mercabanda, el guionista Joan Ferrús i l’ínclita Danae Boronat, que va entendre que l’objectiu real era ella i va venir disposada a atacar sense fer presoners. La més gran virtut del format ‘roast’ o dir-se salvatgement el nom del porc és que l’autocrítica és inexistent. En això Boronat, amb un ego descomunal, va demostrar que era imbatible.

En una sessió que es va allargar més de dues hores i que va tenir moments hilarants amb el combat entre el propalestí Díaz i el jueu Fajngold, Boronat va ser l’única que va aconseguir glaçar la rialla sardònica de l’audiència, quan va ser massa evident que s’ho havia pres com una neteja envinagrada de la seva imatge i de la seva consciència. «Tu ja et vas insultar sola quan vas acceptar el programa quan ningú no ho volia fer», va rebre. Va ser una gran nit, aclaridora i sanadora, i si hi ha d’haver un guanyador va ser ella quan va rematar l’insultat confessant-li que havia cobrat el doble per la feina. El pobre Díaz va quedar desfet, perquè al final tot és cosa de quartos.