Diu Jordi Llovet que més d’una vegada, Franz Kafka va manifestar que no tenia cap terra ferma sota els peus. Per commemorar-lo en el centenari de la seva mort, Carlota Gurt, Joan Jordi Miralles, Miquel Bonet i Irene Pujadas exploren els carrers de la Barcelona actual amb els seus ulls. Escriptors atrapats, nòmades mantegosos, velles desgraciades i irrupcions misterioses en quatre contes que homenatgen l’escriptor des del seu únic territori: la literatura.

La primera frase

Per Carlota Gurt

Gràcia

Eren les deu del matí d’un 15 d’agost quan l’E. va arribar a Progrés després d’haver-se passejat per altres carrers guarnits de Gràcia —el món subaquàtic de Verdi i les escultures grotesques de Joan Blanques, consagrat a la cirurgia estètica. En aquella hora encara es podien admirar les decoracions sense empentes, tot i que ja corrien alguns americans que no paraven d’exclamar-se —Amazing!— mentre fotografiaven cada racó. La placa amb el nom del carrer tenia enganxat un paper plastificat on es podia llegir, en la mateixa tipografia que la placa original: “Carrer de la Literatura”.

Mentre contemplava les filigranes de la portalada formada per un caramull hänseligretelià de falsos caramels i pastissets fets amb ampolles de plàstic, se li va acostar una dona baixeta i forçuda amb una samarreta blanca de tirants.

—L’estàvem esperant.

—A mi? No ho crec pas. Diria que es confon —va respondre-li l’E.

—I ara, però si es veu ben clar que vostè és el substitut!

—El substitut?

—Ens ha fallat l’escriptor. Aquesta gent sempre… El cas és que: què és un carrer de la Literatura sense un escriptor, oi?

—No sé de què em parla. No soc ni escriptor ni actor. Soc tècnic de riscos laborals.

—I no escriu informes?

—Sí, esclar.

—Ja ho té, doncs: escriptor. És escriptor qui escriu. Au, no perdem temps, acompanyi’m que li ensenyo el seu lloc.

L’E., amb aire desconcertat però jovial, va seguir la dona forçuda, flanquejant grans magdalenes proustianes de porexpan i esquivant molins quixotescos. Pel camí van saludar un fals Gulliver lligat de mans i peus envoltat d’una munió de diminuts soldadets de plàstic.

—Quina feinada, tot això! —va exclamar l’E.

La forçuda es va girar i li va agrair l’elogi amb un somriure.

Al cap del carrer, hi havia un cub transparent de dos metres d’amplada; a dins, una taula, una cadira, una pila de fulls en blanc, una estilogràfica, una garrafa d’aigua i una tassa de te fumejant.

—Només cal que s’assegui aquí i faci d’escriptor.

—Però és que jo no soc el substitut. L’hi ben juro.

—No em vingui amb minúcies. Passi —va insistir la dona, tot fent un somriure amabilíssim, mentre obria la porta transparent.

I l’E., enriolat per la confusió, va pensar que seria divertit ajudar aquella colla fins que arribés el veritable substitut. Tampoc no tenia gran cosa a fer.

—D’acord, som-hi. Però no em podria portar una Coca-Cola?

—El te segur que li agradarà més. —I dient això la dona forçuda va tancar la porta al seu darrere.

A mesura que el carrer s’anava animant, l’E. es va ficar en el paper: es va asseure a taula, va entomar la ploma i va dirigir la mirada a l’infinit, tal com s’imaginava que devien fer els literats quan buscaven inspiració. La gent s’hi aturava a mirar-se’l i fer-li fotos. Ell, de tant en tant, es vinclava sobre el paper i amb un traç àgil i brusc fingia que escrivia una frase, tot i que només estampava gargots.

Al cap d’una hora, ja n’estava una mica tip. I el coi de substitut que no arribava. Es va aixecar i va fer senyals a la dona forçuda que uns metres enllà servia cervesa de barril. Com més cridava i gesticulava, més fotos li feien els estrangers galtavermells mentre menjucaven cinnamon rolls i dònuts vegans tot xarrupant latte macchiatos. Aviat es va adonar que esgargamellar-se no li serviria de res: si no li arribava cap so de l’exterior, tampoc a fora no el sentirien. L’Escriptor va decidir anar-se’n. Quina barra ignorar-lo d’aquella manera! Però, com podria sortir si la porta només tenia mànec per fora? Va començar a picar les parets de metacrilat amb els punys, però els asiàtics i les dones amb pamela eren un no parar de retratar-lo, com si allò fos una formidable posada en escena de la desesperació de l’Escriptor. Aplaudien i el gravaven. Semblaven tots emoticones plorant de riure.

Llavors, un teutó es va arrambar al vidre i va alçar un volum per fotografiar-s’hi amb l’Escriptor de fons. A la coberta hi deia Informe d’avaluació de riscos sota el nom de l’Escriptor. La faixa prometia: “Un llibre que no deixa indiferent”. Després li van desfilar per davant altres obres seves: Fitxes de seguretat i Mètodes de valoració.

Al migdia, mentre la turbamulta avançava a l’una com una llengua de lava, tots llustrosos de suor i enllardofats amb les salses dels kebabs i els ramen o empunyant empanades argentines, va aparèixer la dona forçuda acompanyada d’un home. Va obrir una trapa a mitja alçada i va dir:

—Li presento el Periodista. Només li vol fer unes fotos i quatre preguntes.

—De cap manera. Vull sortir d’aquí ara mateix.

—Però si encara falten sis dies perquè s’acabin les festes! —va riure la dona.

—Hi ha hagut un malentès. Jo no soc el substitut. Ni soc escriptor, ja l’hi he dit.

—No sigui modest. Vostè és l’únic que no es considera escriptor. És vostè qui està equivocat. Miri al seu voltant: tothom compra els seus llibres i l’admiren. Fins i tot ha vingut la premsa per entrevistar-lo. Com pot dir que no és escriptor? No pateixi, seran cinc minutets, de seguida el deixaran tornar a treballar en la seva obra mestra.

—Però …

Llavors el Periodista el va tallar:

—És vostè un visionari. Ha portat la postmodernitat més enllà que ningú. Com es va adonar de la potència ironicosimbòlica del món dels riscos laborals?

—No digui bajanades i ajudi’m a sortir d’aquí.

—Com està paint el seu èxit inesperat?

—Obri la porta!

—Què hi ha d’autobiogràfic en les seves obres?

—Li dic que em deixi sortir!

—Potser sent que la vida és un camí ple de riscos?

L’Escriptor li va girar l’esquena i es va asseure a la taula. Per la trapa li arribava el so de la càmera del Periodista. Clic, clic. Encabat, la trapa es va tancar.

En caure la nit, el carrer es va omplir d’estrangers i aborígens morts de set. Ballaven i es contorsionaven al ritme d’una música eixordadora que penetrava dins la gàbia i tot. En va veure un que es pixava a les portes de la literatura, una altra li va vomitar tot el metacrilat, un parell es van adormir contra les parets del policlín després d’un cunnilingus precipitat. Quan de matinada els carrers per fi es van buidar, l’Escriptor va descobrir tropes de paneroles emergint de les clavegueres per ensenyorir-se del món.

Es va asseure a la cadira, va plegar els braços sobre la taula i hi va reposar el cap. Va dormir fins a quarts de nou. Després van tornar les multituds de persones i blatodeus. “Amazing”, va exclamar un humà. O una panerola. Li costava distingir-los, potser per efecte de la calor i la manca d’aliment.

L’Escriptor va haver de passar hores i hores d’aïllament i dejú observant el carrer de la Literatura i la decoració que s’anava degradant, migdies i matinades entre concerts i sel­fies i vòmits i pixums i sexe oral i emoticones plorant de riure, fins que es va asseure a taula i va escriure per fi la seva primera frase: “Eren les deu del matí d’un 15 d’agost”.

Meteorit

Per Joan Jordi Miralles

Horta-Guinardó

Un entramat de productors i consumidors d’imatges de bona part del planeta, tots ells únics i intercanviables, pujaven religiosament el Turó de la Rovira per viure l’experièn­cia de clonar una foto ja clonada. I és així com el barri havia passat d’un bon imaginari basat en una pèssima realitat a una pèssima realitat basada en un bon imaginari. “Aquí tothom és de fora i és benvingut; però que això sigui la Rambla, ni parlar-ne”. Els veïns s’havien mobilitzat, i durant un temps allò va ser un desori pel que fa als senyals; si no eres del barri ni tenies xarxes socials, estaves perdut, i cada vegada que trepitjaves el Carmel amb la intenció de visitar les bateries antiaèries, podies anar a espetegar al Tibidabo. “Una vegada un paio va acabar a Montserrat”, solien vantar-se els veïns mentre prenien la fresca asseguts en cadires de plàstic, amb la porta de casa oberta, tal com havia fet l’avior. Estaven cremats perquè hi havia 300 habitatges a la picota amb l’excusa d’enjardinar la zona, i en l’aire s’ensumava que faltava poc perquè les coses anessin mal dades: “No pelarem ningú; ara bé, que no ens toquin la pebrotera”. I si bé és cert que el consistori va anar cedint, també ho és que els canvis van ser graduals, i no tots els turistes van desaparèixer de cop i volta ni totes les festes a altes hores de la matinada es van deixar de celebrar d’avui per demà. Però el barri era dur i resistia. Qui més qui menys tenia un familiar fundador de les antigues barraques, cosa que era motiu d’orgull, i la prova és que ningú no deixava escapar l’ocasió de manifestar-ho als quatre vents. I quan els veïns deien que anaven al Julián, tothom sabia que es dirigien a la drogueria, i quan deien que anaven a la Núria s’entenia que volien comprar flors. Encara n’hi havia que recordaven les motos desballestades a l’ombra de qualsevol pi, l’època de les xeringues o els sensellar arraulits al forat de les escales. Ara, però, el que més emprenyava era que diguessin que el barri era allà on Jesucrist va perdre l’espardenya, i no pas que els que hi vivien eren uns quinquis. I va ser llavors, quan creien que ja havien viscut totes les plagues, que va aparèixer un dona que ningú no recordava haver vist mai, i en no saber del cert d’on venia, es va escampar la veu que era del barri de tota la vida, cosa que ningú no va ser capaç de constatar. Devia ranejar els 30 anys; alta, rossa, de melena llarga i uns ulls verds que era difícil de precisar cap a on apuntaven, però que si feien cap a tu no te’ls podies llevar del sensori en setmanes. Al principi vagava pels carrers, escopia aquí i allà, es quedava distreta observant aquell escenari que comptava amb una identitat específica: escales impossibles, finestres d’un segon pis arran de carrer, un forat del metro amb evocacions infernals, vies inclinades que els dies de pluja convidaven a repensar si pagava la pena anar al mercat. Li agradava contemplar els detalls d’aquella muntanya domesticada per la classe obrera; i a sobre, d’esquenes al mar. Un bon dia, la dona va entrar en un bar. “Què vol?”, va fer el cambrer. “Que no em toquis els putos ovaris”, va respondre. Un client li va preguntar el nom per tal d’estovar-la, però ella de seguida li va etzibar que no n’havia de fotre res. “Treballo de guàrdia de seguretat a la part alta”, va dir un altre parroquià per fer-se l’interessant. “Doncs amb la pinta que gastes no sé qui et deu haver contractat, sens dubte deu ser cec o li deu faltar un bull, en tot cas jo no et deixaria ni treure a passejar el meu gos”. Es va acostumar a visitar els bars de tota la vida i a provocar els clients: “Mira que n’ets, de lleig. Segur que vius sol, amb aquesta cara que fas. La teva dona et va deixar, oi?”. I al cap d’una estona, reblava: “Calla, que potser es va suïcidar. Devia pensar que després d’haver estat amb un paio com tu valia més morir-se”. Al principi els veïns la jutjaven amb una certa estupefacció, com una extravagància que afegia color al barri. Alguns se’n reien, d’altres canviaven de vorera quan la veien venir. Fos com fos, no deixava cap ànima indiferent, mal que ningú tenia la més remota idea del perquè del seu comportament. Els grassonets i els calbs n’eren víctimes habituals, i per descomptat també els paraplègics, però els seus preferits eren els catxes de gimnàs: “En aquest barri cal fer pesos per menjar polles o què?”. Tampoc no tenia compassió amb la tercera edat: “Què, avi, t’agrada ficar el bastó pel cul dels nens, oi? Tros de malparit”. La cosa començava a tenir un regust sinistre, perquè semblava que aquella dona demanava a crits que li fessin una cara nova. “Potser és això, el que vol”, es va atrevir a suggerir algú. Hi havia llocs on et gua­rien, per què no n’hi podia haver on et trenquessin la cara, encara que fos de manera controlada? “Senyora, sisplau, no insisteixi. No aconseguirà provocar-nos. Som gent pacífica, hem suportat de tot. Que no ho veu?”. Un dia li van rompre la crisma, però. La van trobar sota el pont de Mühlberg, i la gent de seguida va voler oblidar aquell afer, sense sospitar el nou reclam que allò significava, ja que de sobte van començar a aparèixer individus que anhelaven rebre llenya amb qualsevol excusa. Entraven als bars i buscaven les pessigolles dels parroquians, que ja no sabien ni quina cara fotre. “Senyor, ens sap greu, però aquí no fem vestits de blavet. Baixi als barris del centre, de segur que allà podran ajudar-lo”. Però la paciència té límits, com totes les coses del món, així que al final van haver d’arromangar-se la camisa. Tanmateix, quan més repartien, més gent d’arreu del planeta apareixia amb ganes de gresca, i allò no hi havia qui ho aturés. Enrere quedaven les tertúlies a la fresca i els passeigs fins a les zones elevades, quan les aromes del capvespre començaven a desemmandrir-se i les flors lumíniques de la ciutat encetaven el seu bategar hipnòtic, que feia que un se sentís encisat i mandrós, prou lluny i prou a prop del rovell de l’ou. Des d’aquella distància era difícil no sentir-se privilegiat, i és probablement per això que els caga-sucs i els turistes de bona fe hi havien anat en processó, perquè badar en un lloc com aquell, encara que només fos durant el lapse de buidar dues llaunes de cervesa, permetia alimentar les il·lusions necessàries abans de tornar a la vida miserable del dia a dia. Qui no ha observat una panoràmica generosa d’una ciutat qualsevol i s’ha sentit automàticament millor? Però això era abans. Ara, en canvi, sempre hi havia algun idiota que apareixia del no-res i provocava sense venir a tomb, i no hi havia més remei que dispensar medicina de la bona. “Quan s’acabarà, això?”, li va preguntar un marrec al seu avi, que ja començava a perdre la cistella perquè un llondro no parava de burxar-lo. “El dia que ens enxampi un meteorit, fill”.

Una vella angúnia

Per Miquel Bonet

Eixample

He de ser a les deu a Barcelona i faig tard. En circumstàncies normals hauria agafat un tren que m’hauria fet emergir al baixador del passeig de Gràcia, li hauria llogat una bicicleta elèctrica a l’ajuntament i hauria arribat puntualment a la meva cita amb l’Agrimensor Q. Potser, com que fa bo, hi hauria pogut anar a peu i respirar l’aire primaveral i ensibornador de la ciutat. Però he perdut el tren i m’he vist amb la necessitat d’agafar el cotxe i penetrar l’Eixample esquerre un dia feiner, a quarts de deu, amb els carrers infestats d’un dens trànsit limfàtic i aixecats per unes obres que no s’acaben d’acabar mai. La quadrícula urbana és plena de forats. He d’arribar puntual a la cita, perquè si no l’Agrimensor Q. s’emprenya. Últimament està molt susceptible i té els humors regirats. S’ha encastellat al seu despatx, un pis alt a Consell de Cent amb Enric Granados, just a l’epicentre de la superilla. Els seus darrers correus electrònics, plens de rots sintàctics, mots en diverses llengües exòtiques i renecs impropis de la seva elegància proverbial, em van preocupar. Em deia que tenia una angúnia, imprecisa. He sabut per J. B., el noi que treballa per a ell i li fa els encàrrecs i la compra bàsica de subsistència, que ja no baixa al carrer, viu a l’oficina, s’ha aïllat en el seu entotsolament malaltís. Va desconnectar l’internet, no torna cap trucada i ara només es comunica amb missatges de text breus, lacònics i un punt enigmàtics. Però jo he de fer la declaració de renda i l’Agrimensor Q. em porta tots els papers. És una situació compromesa que es podria arreglar amb un simple pdf adjunt, i així l’hi requereixo. L’única resposta que rebo és: “He desatès moltes coses en la defensa de la nostra pàtria. Vine demà a les deu”.

No em queda gaire temps. Baixo de la Diagonal per Muntaner i giro cap a València. Hi ha una gran rasa que s’ha ensenyorit de tot el llarg del carrer i entorpeix l’avenç dels vehicles. És un sot profund i, dels obrers que hi treballen, del cotxe estant només se’n distingeixen els cascos grisos que es van enfonsant a les entranyes de la ciutat perforada. La Guàrdia Urbana s’afanya a posar-hi tanques, per evitar que desenes de vianants amb patinet s’hi precipitin. A mesura que la rasa s’aprofundeix més, tot de rates se n’escapen enfilant-se per les parets i s’escampen per l’asfalt. El soroll dels martells pneumàtics es fon amb el dels clàxons i amb el d’algun xof de rata esclafada sota les rodes de les motos que driblen el caos. Són les 9:36 i he recorregut pocs metres. Al semàfor d’Enric Granados faig un cop de volant, m’aturo i abandono el cotxe al xamfrà, de qualsevol manera. M’estimo més haver-lo d’anar a recuperar al dipòsit municipal que fer tard a la cita amb l’Agrimensor Q. Ves a saber com s’ho prendria. És capaç de destruir els documents o de fer algun disbarat encara pitjor. Tot just poso el peu a terra em vibra el mòbil. És un missatge seu: “Fes via, però no t’acostis als nòmades. Han ocupat el carrer”. Tiro cap a la plaça Letamendi i els veig. Primer em semblen passejadors inofensius, després m’adono que tenen una actitud estranya: caminen distrets, vestits amb roba de platja i armats amb telèfons amb estabilitzador d’imatge. Els nòmades són tots del mateix color: tenen una pell flàccida i mantegosa; sovint fan ganyotes, se’ls capgira el blanc dels ulls i els borbolla una bromera a la boca. Però no causen cap espant, perquè són senzillament les seves maneres naturals. Alguns miren aparadors i piquen als vidres dels bars de ramen i d’empanades argentines recomanats per Google. Altres acampen al ras, a la vorera, com un exèrcit que espera mandrós l’ordre d’atacar. Són molts i no entenc com han arribat fins aquí, al centre de la capital. L’Algoritme que els guia els empeny avall, cap a Consell de Cent, que és on em dirigeixo, i la humanitat cada cop es fa més espessa. Maldo per fer-me lloc entre la marabunta, però cada vegada es fa més difícil. Demano ajuda. Veig veïns que em miren per la finestra amb compassió i abaixen les persianes. Intento parlar amb els nòmades, i els imploro que em deixin passar, que faig tard i he de presentar la declaració de renda abans no se m’acabi el termini, però no m’entenen. No coneixen la nostra llengua i crec que no en tenen de pròpia, perquè entre ells es parlen amb uns parrups com de colom. La poca gent autòctona del barri que encara no s’ha refugiat permanentment a casa se’n des­entén. Per un voral, fugint en direcció a la rambla de Catalunya, Marc Giró passeja irònicament dos gossos i riu. Un home que s’assembla a Jordi Amat intenta raonar, fent gestos grotescos, amb dos nòmades que han aconseguit entrar en una botiga de queviures locals. Acostumat a tractar amb el pitjor de la societat barcelonina, els convenç perquè no s’enduguin l’última safata de croquetes de ceps. Em mira, encongeix els muscles i somriu. Ja albiro, al lluny, el meu destí.

Dalt, des del balcó de l’àtic, l’Agrimensor Q. esguarda capcot tot el tràfec que té lloc davant del despatx, al Jardí de Pluja Naturalitzat. Falten sis minuts per les deu. Veu com m’obro pas a cops de colze, però no em fa cap senyal. Ara els nòmades s’agombolen davant de la geladeria DelaCrem i fan cua per comprar gelat de pistatxo. Provenen de tots els carrers pacificats del voltant, convocats pel poder de l’Algoritme. No puc continuar. Per la fila s’estén un parrupeig, una salmòdia, i es propaga un neguit. Crec que es diuen els uns als altres que el gelat s’acaba. Un dels nòmades, desesperat, caça una rata de terra —cada cop en corren més—, li clava queixalada al coll i comença a xarrupar-ne la sang. Els altres en prenen exemple i en pocs instants cada nòmada llepa content i satisfet la seva rata. Els xerrics dels rosegadors són torbadors i observo com l’Agrimensor Q. es tapa les orelles, per no sentir-los. Els nòmades se sadollen de sang i carn calenta de rata i cauen ebris als bancs, per terra, vençuts per una nyonya innegociable. Algú ha atret tota aquesta gernació i ara feina hi haurà per foragitar-la. Ha de tractar-se d’un malentès, però jo he de fer la declaració de renda i no tinc temps per aclarir-lo. Llavors aprofito la confusió i puc arribar fins a l’edifici, esquivant cossos lassos i cadàvers peluts. Són les deu en punt. Truco a l’intèrfon, s’obre el portal enreixat i rebo un altre missatge de text: “Puja. I tanca bé la porta darrere teu”.

La desgràcia insurrecta

Per Irene Pujadas

Gòtic

Esbalaïda per la munió de desgràcies que s’havien apilat sobre la vida d’aquella vella, aquesta desgràcia es va aturar, va observar el panorama i va dir: un moment, parem. Primer ho va dir fluix, com per a si mateixa, i després va projectar més la veu. Parem!, va dir, aturem-ho d’una vegada. Però el seu prec no va tenir cap efecte en la resta de desgràcies, les seves companyes d’espècie, que van prosseguir amb la seva empresa com una bandada de hienes.

Llavors aquesta desgràcia va dir: hau­ríem de racionar-nos. La resta de desgràcies la ignoraven. Instal·lades al clatell i als cabells de la vella, flamenques i paparrenques, algunes movien les extremitats com si s’escalfessin abans d’un combat i algunes esperaven en filera. Si les mires de lluny, les desgràcies provoquen una impressió d’alegria i de desordre. De prop ja és una altra cosa. Quan els arribava el torn feien un crit de guerra i saltaven d’una en una, kamikazes com polls.

Desconeixedora de les batalles que es lliuraven a la seva closca, la vella seia i esperava. Seia amb les mans ben col·locades sobre la falda. Maneres!, li havia dit sempre sa mare. Després de seixanta anys de sentir-ho, havia après a tenir-ne tres o quatre. La vella regentava una botiga de fruites i verdures a la cantonada d’Avinyó amb el carrer Ample. Era una botigueta minúscula. S’hi estava des de bon matí fins que queia el sol o la clientela, o les dues coses. Ja l’havia llogada son pare, i també el pare del seu. En aquells metres quadrats, tres generacions de la seva sang hi havien crescut i s’hi havien encongit, i els havien passat totes les coses bones i dolentes d’entremig. Després la mort els havia anat caçant un per un, txas, txas, txas, felina i cabroníssima, i havien arribat la solitud, les amenaces contra el lloguer antic, l’expulsió de les amigues del barri, les paelles en idiomes aliens, tota aquella sordidesa llampant. La vella no se’n feia massa escarafalls. Al mostrador hi tenia una fotografia de sa mare de jove; posava davant la botiga, una cara antiga i seriosa. No calia pensar-hi més. La vida era ara.

A la seva closca, el motí continuava. Tot això és massa, insistia la desgràcia insurrecta. La vella s’ho pot creure fins aquí, va dir, i va fer una marca al terra. Jo no m’hi uneixo, va dir. Si continuem tractant-la així, sospitarà d’alguna cosa.

La desgràcia va abandonar la cua de desgràcies, va desmarcar-se’n. Va instal·lar-se darrere el lòbul de l’orella dreta de la vella. Era la primera desgràcia que es rebel·lava contra el seu propi destí. Totes les desgràcies ignoraven quina era l’infortuni que duien amb elles; totes ignoraven, per entendre’ns, la matèria de les seves entranyes. Només quan mossegaven els humans descobrien la seva pròpia calamitat. Hi havia desgràcies petites: una caixa desquadrada, un furt de mongetes perones, una nit de contaminació acústica. I llavors hi havia tota la resta. Després d’arremetre contra els humans, les desgràcies morien desplomades a terra, com les abelles, i les escombrava el camió de la neteja.

Era un diumenge de juny a la ciutat de Barcelona. Una horda de belles sueques caminava Avinyó avall, disposades a acomiadar els anys de solteria a cop de crit i de maluc. Just quan una desgràcia saltava a la jugular de la vella, un dels malucs d’una sueca va xocar contra una caixa de tomàquets: en rebentar-se contra el terra, van desprendre aquella olor ufanosa dels tomàquets bons. La sueca va fer un crit i va dir paraules en suec. La resta de sueques continuaven carrer avall, camí de la Barceloneta. La vella va aixecar una de les mans de la falda i va fer-li el símbol dels diners. La sueca va aixecar les espatlles —com qui no entén què ha passat—, va moure molt els braços —com qui diu que ha de córrer— i va ajuntar els dos palmells —com qui li sap tant de greu—, i mentre fugia cap a la platja la cua de cavall, daurada i sedosa, li gronxava amb molt d’estil.

Sant Pere em rebrà amb una catifa vermella, va deixar anar la vella. I les desgràcies, que coneixen el funcionament extern i intern de tots els temps i quasi totes les coses, van riure tan fort que li van fer pessigolles al coll.

Arraconada darrere el lòbul, la desgràcia insurrecta feia que no amb el cap. La situació li semblava moralment reprotxable. Al món hi havia un nombre ingent d’éssers humans; només per aquell carrer cada dia hi passava una gentada. No calia obsedir-se amb aquesta ràbia tan cega contra una persona tan anodina, tan vella i corcada. I, sobretot, calia anar amb compte. Calia dissimular, disfressar-se, aparèixer com un fruit de la mala sort o la mala empresa, com una falla del sistema. Regalar-se d’aquesta manera era, primer, de mal gust i, segon, un suïcidi per a la seva supervivència com a espècie.

La desgràcia insurrecta va intentar organitzar un debat intern: podien discutir sobre redistribució, moral, agència i justícia universal. Podien discutir sobre el poder que se’ls havia donat, sobre com utilitzar-lo de manera ètica, sobre com fer veure que els mals es repartien equitativament; sobre la possibilitat, realment, d’intentar ser una mica més justes. La resta de desgràcies mastegaven xiclet i se la miraven com qui es mira un boig, un nen o un vell. Eren unes capritxoses. Eren toves per dins i afilades per fora i tenien les extremitats com punxons.

La desgràcia insurrecta també desconeixia la desgràcia que transportava. Esperava que la seva fos prou lleu com per no matxucar més la vella, que ja passava prou pena. Va decidir que faria tots els possibles per retardar els seus efectes. Va instal·lar-se definitivament darrere el lòbul dret de la vella i es va dedicar a increpar les seves companyes. No teniu ànima!, els cridava, no teniu ni ànima ni escrúpols ni cap sentit del bé. I just quan una desgràcia s’infiltrava per un nariu de la vella, txas!, li robaven la caixa del dia sencer. Just quan una desgràcia li queixalava el timpà, la propietat la informava que havien venut l’edifici a un fons d’inversió. Just quan una desgràcia se li esmunyia dins de l’ull, li queia un meló al peu dret.

La vella no se’n feia massa escara­falls. Només de tant en tant obria aquella bocota desdentegada i deia: amb una catifa vermella, em rebrà sant Pere. I feia un riure greu.

Van passar força anys. Els amics i coneguts de la vella havien anat caient com mosques: txas, txas, txas. La vella feia molt temps que era vella i va convertir-se en un símbol de qui sap què: es parlava d’ella en webs de recomanacions turístiques i van condecorar-la des de l’ajuntament. Van declarar-la Bé Cultural d’Interès Local. Algú s’havia inventat que tocar-li el monyo duia bona sort, i va passar el que va passar: hordes d’individus de nacionalitats dispars feien cua al carrer Avinyó sota un sol inclement, cremant-se els nassos i les espatlles i barrant el pas als treballadors per tustar-li el monyo i tornar al seu país amb una mica de bona fortuna. Ella els oferia peres i pomes i ells en compraven, només a vegades.

I la vella no es moria. Feia una calda increïble a la ciutat de Barcelona. La vella pensava en sa mare, en sant Pere i en les delí­cies supraterrenals amb què Déu la recompensaria: taronges sanguínies, pastissos milfulls, galtes de porc amb salsa de vi, el regne de l’abundància. La desgràcia insurrecta se la mirava de lluny; la protegia del seu mal des del lòbul de l’orella dreta. La vella deia: potser seria hora que m’arribés l’hora. Seia amb les mans a la falda. Maneres! I no hi havia manera que es morís. No hi havia forma humana que la vella es morís.