_
_
_
_
_
club de lectura
Crónica
Texto informativo con interpretación

Folklore i originalitat amb Mònica Batet

En la setena sessió del Club del Quadern vam comentar ‘Una història és una pedra llançada al riu’ (Angle Editorial)

Mònica Batet i Carlota Rubio al Club del Quadern a l’Estudi Toresky
Mònica Batet i Carlota Rubio al Club del Quadern a l’Estudi ToreskyAlbert Garcia

Les històries s’assemblen, les històries es repeteixen. Són com els cercles que es dibuixen a l’aigua. Un moviment en genera molts d’altres. Els humans no som tan originals com ens pensem. Jo estava del tot convençut que era l’únic que no sabia ballar i la meva classe estava plena d’altres ­nois incapaços de moure independentment les cames de la resta del cos”. Sempre m’ha fet especial gràcia el moment en què una novel·la o pel·lícula justifica el títol, i en aquest fragment Mònica Batet dona la clau d’Una història és una pedra llançada al riu. Va venir a comentar la novel·la a la setena sessió del Club del Quadern, que es va celebrar dijous 7 de març, com sempre a l’Estudi Toresky, on vam parlar sobre com el totalitarisme i el folklore, els dos pilars del seu últim llibre, s’assemblen a tot arreu.

La història d’aquesta novel·la se situa al segle XX, en un lloc indeterminat amb un règim totalitari capitanejat per un Dirigent indeterminat que divideix la ciutat amb una línia. Alguns elements fan pensar en la Romania de Cărtărescu, d’altres en la ciutat de Berlín dividida, i d’altres, assenyalaven els lectors, en la dictadura espanyola. Diu Batet que no hi va pensar gens, en Romania: “Vaig pensar en alguns règims totalitaris del segle passat, però també en l’estat de setge actual a Síria o en totes les notícies que veia de petita a la televisió sobre la Unió Soviètica”. Una lectora, en canvi, confessava haver llegit la novel·la com una distopia.

És fàcil comparar la novel·la amb altres al·legories totalitaristes, però Batet defugia la comparació amb Orwell. Sí que són referents els seus viatges, la novel·la Claus i Lucas, d’Agota Kristof (un senyor del públic assentia entusiasmat), Antígona de Sòfocles, i les assignatures de folklore que va cursar a la carrera de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, una d’elles amb Carme Oriol. El tema del folklore és important en la novel·la: al Futur Folklorista i el Futur Revolucionari (a la novel·la ningú té nom propi) els uneix aquesta passió per les històries. Volen innovar i incloure aquests estudis en l’acadèmia, però s’hi troben els impediments habituals. Batet explicava als lectors la seva fascinació per les històries: “Hi ha algun mecanisme que fa que aquestes històries s’hagin mantingut. La gent pensa que són prou importants per mantenir-les al llarg de la història (...) M’interessa el fantàstic, i no em refereixo a les naus espacials, sinó a coses que surten de la normalitat. I el folklore n’està ple. Sembla que hi hagi una frontera i tot això no sigui vàlid en l’alta literatura, però sí que ho és”.

Mònica Batet al Club del Quadern a l’Estudi Toresky.
Mònica Batet al Club del Quadern a l’Estudi Toresky.Albert Garcia

Inspirats en tot allò que va aprendre d’estudis folklòrics, els personatges de Batet classifiquen meticulosament les histò­ries del seu país segons paràmetres (inventats) com Conte, Història, Personatges, Elements comuns, Elements exclusius i Extraordinari. La generació següent, l’Escoltadora de Cançons, filla del Folklòric, surt de l’acadèmia i se’n va a treballar a revistes musicals per subvertir la rigidesa de les classificacions. A ella li interessa l’originalitat, és a dir, travessar les línies, “el que trobo més interessant no és només repetir la tradició sinó anar més enllà”. Això ens va permetre comentar l’interès renovat pel folklore i van sortir noms com Maria Arnal, Tarta Relena o Irene Solà.

A través de personatges i històries, Batet parla de l’inconscient col·lectiu per apuntar la manca d’originalitat en la imaginació i els somnis arreu del món. Un conte popular d’aquí es pot trobar explicat de formes molt similars a l’altra punta del món. Reivindica el poder revolucionari d’aquestes històries, cançons o símbols que es transmeten oralment de generació en generació, i ha fet l’esforç de farcir el seu món imaginari amb les seves pròpies cançons i mites (els recull en una mena d’annex al final de la novel·la). La més important és La Línia, una història que es va repetint al llarg de la novel·la perquè és mite però també una al·legoria sobre fronteres, classificacions i anhel d’una Altra Banda.

Un altre personatge important a la novel·la és l’autor de la cançó protesta que es converteix en l’emblema de la revolta. Explica Batet que, per escriure’l, es va inspirar en el portuguès Zeca Afonso (i no Lluís Llach, com apuntava un lector). A l’Escoltadora de Cançons li agrada perquè “assumeix el moment en què li ha correspost cantar”. Això ens va permetre parlar de cultura i compromís. “L’art ens salva”, deia Batet, “quan escrius novel·les has d’intentar anar més enllà de tu, transcendir. No importa només la frase, importa la història que expliques i l’estil hi ha d’anar lligat”. Batet parla de la importància del folklore narrant la història seguint els codis de les històries populars. Algun lector va confessar que aquest artifici li va fer trobar la novel·la difícil d’entrada, però també és el seu millor atribut.

La propera sessió se celebrarà el 4 d’abril amb Jordi Puntí, que comentarà Confeti (Proa). Trobaran tota la informació, l’enllaç d’inscripció i també els vídeos, pòdcasts i cròniques de les sessions passades a la secció ‘Club de lectura’ del web de Quadern.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_