_
_
_
_
_

Guillem Gisbert es llança sol al mar

El líder del grup revelació del 2008 es fa gran i comença el seu projecte en solitari amb ‘Balla la masurca!’

Guillem Gisbert
Guillem Gisbert davant de la torre Mapfre i l'hotel Artsmassimiliano minocri
Jordi Amat

Un migdia d’aquest hivern que no ho és, l’ascensor enfila cap a la planta 44 de l’Hotel Arts. La Royal Penthouse és l’habitació més cara: un dúplex tipus suite amb el finestral mirant cap a la Torre Mapfre. 14.000 euros la nit. Ens l’han deixada unes hores per fer una sessió de fotografies a Guillem Gisbert. A l’ascensor recordo el vídeo del final de l’últim concert de Manel. El 5 de novembre de 2022 al Pazo de Cultura de Pontevedra. De fons sonava ‘Banda de rock’. Ha passat gairebé un any i mig i avui es publica Balla la masurca! No sé si Gisbert deixarà de ser vist com el líder del grup més important de la història del pop català, però la seva història va començar abans i ara continua.

La relació de Gisbert amb la música ve de lluny, comença als seients del darrere del cotxe del pare a finals del vuitanta. “S’hi barrejaven els Beatles amb Mecano, Serrat amb Juan Luis Guerra”. Després, d’adolescent, estudiant al Costa i Llobera, el primer grup: Txapala. Ja amb Roger Padilla, l’amic de sempre. Un col·lega que era el vocalista d’un altre grup escolar —i que ara és el director del CIDOB— els recorda actuant al parc del Putxet. Pregunto a Padilla quina mena de música feien. “Vam començar amb l’ska i va anar derivant cap a altres coses”. Després el temps del descobriment generacional de l’indie, l’època del Gisbert estudiant de Periodisme a l’Autònoma. És el període que recrea a ‘Miracle a les Planes’, una cançó complexa que ha situat al centre del nou disc i que és un exemple de la seva ambició artística.

Durant els darrers mesos a Gisbert se li han solapat gestions que fins ara no havia fet mai. Ha tocat a l’estudi amb músics d’aquí que no coneixia i ha estat a Nova York comptant les poques hores que tenia per rematar cançons amb professionals malalts de covid. Un dia estava expectant perquè havia de rebre un missatge amb una música interpretada per la Budapest Art Orchestra. És la que se sent a ‘Miracle a les Planes’ quan ja ha disparat el monòleg que recorda les passejades pels jardins de l’Autònoma o els viatges als Ferrocarrils. Els versos de la cançó els acompanyen textures musicals de tota mena. Que si el sintetitzador, la guitarra, la bateria de Borja Barrueta o aquelles cordes de l’orquestra de Budapest. Però hi ha una altra capa que es detecta llegint la lletra i, com ho diria, que compta encara més: In memoriam, de Gabriel Ferrater.

Com era tan evident i suggeridor als samplejos de Per la bona gent, com feia als concerts de la darrera gira citant sense dir-ho Mariana Enríquez o Mircea Cărtărescu abans de cantar ‘Jo competeixo’, altre cop s’aventura amb un exercici de diàleg cultural. És un dels seus millors recursos creatius i, a la vegada, una aposta per homenatjar les tradicions a les quals va adscrivint les seves cançons. Al principi van ser ‘No t’enyoro’ o ‘Common people’. Ara un nou emmirallament: els versos de Ferrater. Aquell poema fundacional de la lírica catalana contemporània és una meditació sobre la vida feta des de la maduresa, prenent la vivència adolescent de la Guerra Civil com a argument a partir del qual se’ns proposa una fonda reflexió moral. En algun moment van proposar a Gisbert que musiqués un poema de Ferrater. El va rellegir i va estudiar-ne la mètrica llegint un article savi de Salvador Oliva. Em semblava que ho havia descartat, però no.

‘Miracle a les Planes’ passa a la universitat on Ferrater va ser professor i Gisbert alumne, però això és circumstancial. El que compta és com el músic ha interioritzat la lletra i l’estil del poema de Ferrater per confegir una meditació paral·lela. La seva no és sobre l’adolescència, sinó sobre l’entrada desconcertada a la vida adulta. És el moment de la “por al futur”, “l’angoixa de trobar la vocació”. Encara ara, quan Gisbert s’ha fet gran, un dels temes forts del moralista pop que ha estat sempre és el dubte que travessa l’existència quotidiana. Aquí moralista no vol dir tenir una moral de fireta. Ho fa amb ironia i ho fa amb vida. Amb la meditació sobre el dubte i la voluntat de superar-lo, amb la consciència que el destí farà de les seves perquè no es pot tenir tot sota control i tampoc és fàcil creure en el progrés. A l’última estrofa, on ressonen versos d’altres poemes de Ferrater, remata amb una sentència conclusiva que podríem trobar en molts dels poemes de Les dones i els dies: “De cop i volta el buit em concernia”. Ho sap ara quan hi pensa una vegada fets els quaranta.

En fa vint, una vegada llicenciat, va fer les pràctiques de periodisme a El Periódico de Catalunya. Alguns veterans de la redacció ja van detectar que aquell jove llargarut, més aviat tímid i vergonyós, tan lector com melòman, escrivia la mar de bé. Després vindria l’experiència treballant al departament de premsa d’Edicions 62. En va fer algunes de sonades. A la llista dels enviaments d’Un home vulgar de Miquel de Palol, constava que s’havia d’enviar un exemplar a Sebastià Alzamora. Alhora de tramitar-ho, va pitjar la tecla equivocada i al pis de Llucmajor hi va arribar un palet amb centenars de llibres. Francesc Miralles, que acabava de publicar el best-seller destrempat El quart Reich en la línia d’El codi Da Vinci, havia d’anar a Girona a una trobada d’escriptors, però Gisbert, que era qui el portava, es va passar mig trajecte conduint en direcció Tarragona.

Quan l’editor Manel Martos se’l va endur a RBA perquè treballés a premsa de l’editorial, Manel començava a agafar forma. Primer van ser un parell de cançons gravades de qualsevol manera usant l’ordinador de Padilla, després les va escoltar Martí Maymó, que podia sumar-hi el baix, i finalment aquella gravació d’estar per casa va arribar a Arnau Vallvé, que les va gravar millor i va afegir-hi les bateries. El nom va ser cosa de Roger Padilla. Van decidir presentar-se al concurs de maquetes Sona9 de la revista Enderrock. La primera actuació havia de ser el 21 de juliol del 2007. Quan diverses discogràfiques no havien fet gaire cas de la maqueta, la productora Teia Roures la va fer arribar a Gerardo Sanz, que ja treballava a Fila 7, a Mediapro, i havia activat la gira de Coser y cantar d’Antònia Font. La va escoltar, li va agradar, va dir que els volia en directe. El dia de la presentació, amb la sèrie a l’Heliogàbal de novembre del 2008, ningú ho va dubtar. Havien connectat amb l’esperit del temps. “Podem millorar alguna cosa?”, van preguntar a Sanz. La resposta era evident: no.

L’editora Isabel Obiols, que encara treballava a RBA, recorda la llarga conversa que van mantenir la nit d’homenatge a Francisco Casavella. Gisbert estava decidit a llençar-se, i clar, clar, amb dubtes, dedicar-se professionalment a la música. Un directiu l’havia acomiadat. El Palau els esperava per transcendir. Sisa —el vell músic— aviat va proclamar que aquella banda era l’aparició més important a la música catalana de les darreres dècades.

Guillem Gisbert a la planta 43 de l'hotel Arts amb vistes a la torre Mapfre
Guillem Gisbert a la planta 43 de l'hotel Arts amb vistes a la torre Mapfre Albert Garcia

S’està a la terrassa del pis 44 de l’Arts. I no, no llança avions de paper, com el Rafael Azcona de la cançó ‘Un home realitzat’. Només ha enretirat un fanal de terra i recolza el braç a la barana mentre Albert García el fotografia amb la Torre Mapfre al fons. No s’ha tret les ulleres. Mentre el públic i els amics aplaudien al Pazo de Cultura de Pontevedra sí que se les va treure. Era realment emocionant. De sobte aquella recurrent fantasia autobiogràfica que se sentia a la cançó de comiat, ‘Banda de rock’, començava a fer-se realitat. Hi fantasiejava des d’Atletes. Encara més des de l’obra mestra que és ‘Les estrelles’ de Per la bona gent. Què passa i qui ets després del grup i de l’èxit?

Abans de la pandèmia, just quan ja va començar la gira de Per la bona gent, Gisbert havia mig aparaulat la visita a l’hotel. Dit d’una altra manera, fa ben bé cinc anys que va començar a treballar amb ‘Les dues torres’. Què és aquesta cançó? D’entrada potser només uns apunts a les notes de veu del telèfon, una frase perduda en una de les seves lletres. Es pot escoltar com la transició entre les cançons amb el grup i les fetes en solitari. A la fi, posem-nos pedants, una cosmogonia per renéixer després de la llarga ressaca de la Barcelona post92.

Hi ha la introducció amb el piano i l’estampa de la platja cantada amb veu de crooner. Després els deu segons de desconcert amb el so metàl·lic i els cops secs a la bateria, que Gisbert volia que semblessin com si la torre, com un gegant, es posés a caminar. Aleshores comença el diàleg de veus no humanes de la Torre Mapfre amb l’Hotel Arts. Li diu que passa la vida mirant allò que té al davant. Els núvols, les gavines. Cada dia tot comença i tot acaba, “jutjant-me en loop la vida mentre perdo el seny mirant terrats”. Però ja en té prou. La veu i la textura elèctrica s’intensifiquen, com fent-nos sentir la seva inquietud. Veu la ciutat “de Collserola a Montjuïc” com un mur, i voldria que s’esquerdés per veure-hi una mica de llum. I el crescendo rítmic desemboca en una presa de posició vital, el clímax on s’afirma quina serà la seva actitud davant l’avenir. “Que ja no vull estar enfadada, ni adormida, ni desconnectada, / vull mullar-me, vincular-me i ser lleial als altres!”. Al final se sent Gisbert rient. Després de tanta cosmogonia més val donar un gir irònic al començament del disc. No ens ho prenguem tot tan seriosament.

Assegut en un sofà del pis de dalt de la suite, amb vistes al parc de la Ciutadella assedegat i mentre resistim la temptació de no acostar-nos al moble bar, Gisbert recorda un parell de cançons on també se sent un cantant rient. La primera és molt dylaniana: ‘Carrer’ de Sisa, la primera d’Orgia. La segona és de Dylan mateix: ‘Bob Dylan’s 115th Dream’. Precisament amb aquesta peça del Bringing It All Back Home dialoga en un altre homenatge memorable inclòs a Balla la masurca! És ‘Les aventures del general Lluna’.

La filiació dylaniana es nota des de l’arrencada. Amb la música que interpreten alguns dels integrants de La Ludwig Band i que sona com una peça de la trilogia del mercuri. També les connecta l’anècdota. El protagonista de la cançó de Dylan viatja amb el Mayflower i el seu soliloqui fa un recorregut mig surrealista per la història americana moderna. El de Gisbert viatja a bord d’El Català, el vaixell de l’havanera, l’escenari és la Guerra de Cuba i el protagonista viu un seguit d’aventures que l’acaben portant a embarcar-se en un vaixell nord-americà. Escrita durant el confinament, Gisbert va llegir un parell de llibres d’història per ambientar-ho amb rigor, va jugar amb les rimes i va acabar confegint un conte sobre com l’atzar condiciona les nostres vides.

També és un conte meravellós el d’'Un home realitzat’. Contra l’èpica romàntica de l’artista, una escena de màgia quotidiana descobreix com allò inesperat, aparentment petit, pot omplir de sentit l’existència. El guionista Azcona explicava un dia d’avorriment en un hotel a Via Veneto, a Roma. Bon moment per seure a la terrassa i posar-se a crear. Però ves, les muses havien passat d’ell, ell havia de passar les hores a l’habitació i va decidir matar el temps fent avionets de paper que llançava al carrer. Primer queien ràpid, després va perfeccionar la tècnica i, a la fi, un va planejar una estona llarga abans de caure a terra. I Azcona es va sentir realitzat. Revelar aquesta mena de veritat humaníssima és un exemple de moralisme, amb l’afegit emocional que connota la música. Un repic de bateria, quan ha acabat d’explicar la faula, introdueix un minut instrumental que transmet alegre beatitud.

Tres quarts del mateix passa amb la peça més ballable del conjunt: ‘Waltzing Matilda’. Aquesta cançó sobre l’amor després de l’amor, com va dir aquí mateix Joan Burdeus, l’escolto emparentada amb ‘Ai, Dolors’ i ‘La bola de cristall’. La primera era sobre un trencament (“un que conscientment sigui un punt i final”), la segona sobre l’estima que queda després del que s’ha viscut (“Amor meu, sempre hi seré”), i aquesta és quan s’ha superat aquella fase i es pot reinventar una confiança que neix d’haver-se estimat i que permet seguir-se estimant a través de l’amistat d’un home amb una dona (“I ja s’ha fet tard i m’acompanya un tros / i em fa un petó a la galta”). Aquesta evolució tanca el cercle de l’experiència, també la de l’amor, a la qual Gisbert ha anat donant forma durant més de quinze anys. Mentre ell es feia gran i aprenia a pensar les emocions, els seus versos s’anaven incorporant al nostre llenguatge. Envio un missatge al filòsof Pau Luque amb una fotografia de Gisbert mirant al mar. “Hauria hagut de venir”, em contesta des de Mèxic a l’instant. Gisbert ens ha ajudat a negociar les nostres emocions a través de les seves cançons.

És el que s’espera d’un artista pop? Què és i ha estat Gisbert? El líder del grup revelació del 2008, un cantautor, un explorador de la música electrònica per no quedar-se atrapat amb una fórmula per complaure, com li passa al protagonista de ‘Balla la masurca!’?

L’última nit que vaig veure Manel ja havien baixat de l’escenari. Eren quatre amics amb altres amics als jardins del Teatre Grec després de l’actuació de La Ludwig Band. Va ser una nit que va transmetre una energia magnètica similar a la del concert de gener del 2010 al Palau de la Música. Aquella consciència, tant del grup com del públic, que aquell concert era un esdeveniment. És la comunió de la força del pop. Gisbert hi ha pensat una pila de vegades. També aquella nit. Està convençut que aquesta energia és sobretot de la joventut, i que, quan la joventut ha passat, toca reinventar-se. Permanentment. Ho ha tornat a fer, tot i que aquesta vegada ha estat diferent. Agafa l’ascensor del pis 44 de l’Hotel Arts. Ha deixat la moto de lloguer mal aparcada. Ha decidit no pensar-hi perquè el buit sempre hi serà. És hivern i l’aigua està glaçada. No es treu les ulleres. Avui Guillem Gisbert es llança sol al mar.

Sobre la firma

Jordi Amat
Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela 'El hijo del chófer' y la biografía 'Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater' (Tusquets). Ejerce la crítica literaria en 'Babelia' y coordina 'Quadern', el suplemento cultural de la edición catalana de EL PAÍS.
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_