‘El martell’, de Jordi Sarsanedas: La sort justa
Amb una prosa natural, l’autor va a la recerca de la paraula exacte i el perfeccionament de la frase
Des del començament, unes quantes coses sorprenen i admiren el lector d’El martell. En primer lloc, que el capítol inicial, narrat en tercera persona, acabi amb el descobriment del cadàver de Caius Deva, “amb un esvoranc al cim del crani”, i que en el següent el nebot de la víctima s’apropiï de la veu narradora –ve a dir que no ha fet res de mal, però pensa que el poden arrestar- i que el caràcter policíac que semblava emprendre la novel·la canviï de rumb: aleshores El martell adquireix la textura moral d’un relat d’aprenentatge on algú al caire del cinisme espera la manifestació del signe d’alguna cosa invisible, la complexitat de l’existència, potser; esdevé una al·lucinada història d’amor molt eròtica i molt casta alhora –la casa on el narrador i la seva estimada es troben és una mena d’illa on robinsonegen i duen una vida tan irreal com edènica; i s’endinsa en el territori de la literatura civil i política per traçar, amb lleugeresa i gravetat, la severa caricatura de les buidors cerimonials de les institucions administratives, judicials i militars d’una tirania.
En segon lloc, sorprèn i admira que Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006), de manera molt hàbil i conscienciosa, aconsegueixi que tota la matèria narrativa s’impregni d’una boirina d’estranyesa, com si fos un somni massa real on els actes i els conflictes semblen regits per una llei impenetrable concebuda només per ser impenetrable –vegi’s, per exemple, la meravella de capítol on el narrador s’està en el jutjat a l’espera de prestar declaració per la mort del seu oncle; també ajuda al desconcert l’encantament de passatges com aquell en què el protagonista es posa a nedar com si el posseís la follia –o un sentiment de culpa-, l’excentricitat dels noms i els cognoms dels personatges –el senyor Mazamet, en Sextus, en Blondès, en Làmac-, la toponímia –Novoconstança, Òsnia, Càlticu-, a pesar que en cap moment el lector no dubta que l’època i el lloc on succeeixen les aventures d’El martell són la postguerra i Barcelona, com si l’autor tingués la voluntat expressa de convertir la ciutat en un espai novel·lesc mític on tant hi figura la barbàrie, la sordidesa i la foscor opressiva del moment com la quotidianitat dels seus habitants, des de l’apàtica comoditat que experimenten els socis de l’exclusiu Panathlon Club fins l’ebullició de vida que s’escampa pels barris obrers o es respira a la pensió on s’hostatja el protagonista. No és menor la sorpresa i l’admiració que origina la prosa de Jordi Sarsanedas, sempre natural i mai gesticuladora, entossudida amb èxit –un espectacle colossal, en realitat- a anar a la recerca de la paraula exacta i del perfeccionament de la frase, com si en cada ocasió el narrador invertís el temps que li calgués per reflectir, per fugaç que sigui, el més mínim matís i descriure, per exemple, el color del cel a determinada hora, el paisatge vist a l’altra riba del riu, la forma d’un arbre o d’una fulla.
També causa sorpresa, però gens ni mica d’admiració, que quan El martell es va publicar per primer cop, el 1954, la recepció de lectors i crítica fos més aviat nul·la, i que aquesta dinàmica es repetís d’una manera similar quan es va reeditar el 1981 i el 1990, potser perquè, com diu Manel Ollé, “hi ha llibres que emeten senyals en una longitud d’ona que els seus coetanis no arriben a captar”. Ara, gràcies a Males Herbes, és l’hora que la sort literària sigui justa amb El martell i Jordi Sarsanedas.
El martell
Pròleg de Joan Triadú i epíleg de Manel Ollé
Males Herbes, 331 pàgines. 20,90 euros
