Fàbriques que tanquen

De petits ens duien a visitar les fàbriques dels voltants. Eren el nostre paisatge. Molts pares i també unes quantes mares hi treballaven. No eren un paisatge exòtic, llunyà, de qui es disfressa de classe treballadora i assaja posats i proclames “working class” per semblar allò que no s’és, per inventar-se una narrativa edulcorada i a mida, performàtica, netejaconsciències. Res més lluny d’una idea veritable de crítica. Érem massa petits per desemmascarar aquests posats. Això costa i ara costa més perquè el discurs exòtic, el gust per la fenomenologia a la babalà, s’ha imposat als mitjans. S’hi ha imposat per dues raons: per la mena de perfil que hi té poder i veu i per la necessitat dels mateixos mitjans de fabricar-se un consumidor a mida, un mirall propi, de classe alta o mitjana benestant, o que hi aspira i que si justeja a final de mes dissimula.

Els pares que treballaven en aquelles fàbriques no tenien necessitat de dissimular. No feien res exòtic. Així, havíem anat a visitar la Pelikan, l’antiga Starlux, les pastes Gallo i la Danone. En saber que la Danone de Parets tancarà em va venir una tristor. És la mateixa que vaig tenir quan van tancar la Bosch, de Lliçà, antiga Bendix, on havia treballat el meu pare. Els monos blaus de feina a la rentadora del cap de setmana. No monos blau marí de guarnir-se de “working class”, monos d’embrutar-los, de passar vuit i deu hores de nit en una cadena, d’hores extres de dissabte perquè fer de pagès no dona. Perquè ets un burro si no et treus les ovelles.

Quan vam anar a la Danone em vaig afartar de Petit-Suisse i Natilles. Però en aquelles visites em va néixer la por de no tenir més remei que haver de treballar en una cadena de muntatge, el terror de florir-m’hi. Per això, també, vaig estudiar. Aquell teló de fons de fàbriques invencibles era paper de cel·lofana. Acabat d’inaugurar, això sí, perquè aquella planta de Danone es va obrir el 1982. Hi devíem anar que encara feia olor de nou. Però t’ensenyaven un lloc on no t’hi voldries quedar. Només te n’agradava el producte final, amb tants additius com calgués, és clar. Ens feien un massatge cultural de seguretats inventades, revestit de sentit social d’empresa.

La tristor no és perquè m’aixequessin la camisa a mi, que em vaig enfitar de Petit-Suisse, sinó pel temps i l’esforç que els van prendre a tots els que han treballat en aquestes fàbriques que tanquen, que el seu temps furtat, el cos esgavellat, no hagi servit de res, que no en quedi ni rastre. Fa temps que els polígons muden de pell i fa temps que es museïtzen recintes fabrils de la primera meitat del XX. Museïtzar s’acosta a donar una píndola digerible, amable, que no molesti massa, sobre la pròpia història. Com explicarem la segona meitat del XX? Com explicarem la gran trinxada urbana, d’un dia per l’altre, a qualsevol preu, de tota la conurbació de Barcelona per la promesa d’un Dorado recremat?